Nacido en Sueca, en una familia de orígenes carlistas, Joan Fuster i Ortells fue uno de los escritores y pensadores más destacados de la literatura catalana bajo el franquismo, además de un prolífico polemista, autor de artículos y ensayos de tanta influencia, trascendencia y polémica como Nosatres els valencians.

Fuster empezó a estudiar Derecho en la Universitat de València en 1943 y se licenció cuatro años después. Con 25 años entró a formar parte de la tertulia del Grup Torre, que comandaba Xavier Casp. Su gran curiosidad y voracidad lectora constituirán una cultura autodidacta y de redescubrimiento de la cultura catalana. Entre 1946 y 1956 codirigió, con Josep Albi, la revista Verbo. A partir de aquel momento y durante un tiempo, combinó el ejercicio de la abogacía en su localidad natal con colaboraciones en la prensa, especialmente en el diario Levante-El Mercantil Valenciano de Valencia, y posteriormente en Destino y La Vanguardia. Entre 1961 y 1966 colaboró en El Correo Catalán, propiedad del consorcio algodonero, donde coincidió con su buen amigo Josep Pla. También tuvo relación con publicaciones del exilio, especialmente de México.

Crítico, ensayista y poeta, en 1954 publica El descrédito de la realidad, su primer gran ensayo de temática estética y artística. A partir de 1960 publica sus libros más políticos: Qüestió de Noms y, especialmente, Nosatres, els valencians, reflexión sobre el pasado presente y futuro del País Valencià donde propone su reconstrucción nacional dentro del marco de los territorios de habla catalana, los Països Catalans, término este que él popularizó. También publicó la guía El País Valenciano, editada en castellano por editorial Destino, que despertó las iras del conservadurismo local. En paralelo, sin embargo, se convirtió en un referente de las nuevas generaciones universitarias e intelectuales antifranquistas. Fundó y dirigió la revista L'Espill.

Desengañado por el cariz que tomaba la Transición y el proceso autonómico, continuó su reflexión crítica sobre el País Valencià y los Països Catalans. Esta independencia de criterio y su figura referencial para los sectores de izquierdas y nacionalistas, que lo tomaron como un símbolo de resistencia, hizo que fuera objetivo de la violencia ultraderechista, en plena "Batalla de Valencia". En 1978 sufrió un primer atentado, y en 1981, otro. Aunque no sufrió daños, fue una experiencia que lo golpeó profundamente.

En 1983 se incorporó como profesor contratado a la Universitat de València para impartir la asignatura de Historia de la Lengua, y dos años después, se doctoró en Filología. Murió en Sueca el 21 de junio de 1992, hace 25 años.

En el artículo seleccionado, publicado en la revista montserratina Serra d'Or en plena elaboración del texto constitucional, Joan Fuster recuerda su disconformidad con la elaboración de la Constitución española de 1978 y la estructuración de las futuras comunidades autónomas. Con su inconfundible estilo crítico y su brillante retórica, un desengañado Fuster reivindica unos Països Catalans que se convierten en una impugnación del consenso de la Transición y de sus renuncias.

 

Països Catalans, 1978

Joan Fuster
Serra d’Or, octubre del 1978

Uns quants “almogàvers” –pocs? molts? no tants com caldria, en tot cas– s’han enfadat perquè els diputats espanyols, en ple “consensualisme”, han decidit que en ningún caso se admite la federación de comunidades autónomas. La cosa s’ha interpretat, i així ha de ser interpretada, com un obstacle constitucional a la idea política d’allò que en diem “Països Catalans”. Naturalment, si, un dia, el País Valencià, les Illes i el Principat arriben a “federar-se”, ni que només fos des d’unes mínimes autonomies respectives, la “classe política” de Madrid sofriria un infart “nacional”. Siguem comprensius. La “classe política” en qüestió, heterogènia però solidària, no té cap vocació suïcida. La proposta del veto provenia del sector ultra: l’anomenada Alianza Popular. I tothom, o gairebé tothom, la va votar. I qui no, s’hi va abstenir. Era un excés de consensus. Lògic, tanmateix. Com que era lògic –o sigui: previsible– m’estranya que algú se n’hagi sentit ofès, per més “almogàver” que sigui. No en pagava la pena.

La hipotètica federació entre comunidades autónomas, en efecte, hauria estat un monstre jurídic dins la Constitució que volen encolomar-nos. González Casanova, expert en la matèria, ho ha explicat en un article al Tele/eXprés (11 agost 1978). Tal com els genis del constitucionalisme parlamentari ho havien pactat prèviament, la temible “federació de comunitats autònomes” ja esdevenia impossible per principi. Resultava superflu insistir-hi, doncs. Per què l’han volguda tornar a prohibir, i ara de manera expressa? No hi ha cap altra explicació imaginable: es traca d’una “provocació”. Si no m’erro, González Casanova ja ho apunta. Això, en el vocabulari carpetovetònic de la política, és un trágala. Tècnicament, era innecessari afirmar que en ningún caso se admite etcètera, però ells –“ells”, tots plegats– no ens han estalviat aquest plus d’ignomínia. Dretes i esqueres unànimes, sembla. Amb les excepcions lloables, és clar. I repeteixo: és que no era d’esperar?

Si algú intentés convèncer-me que aquesta Constitució és l’única “factible” ací i avui, no diré que no. Però no per això deixa de ser un problema d’“ells”

Més d’una vegada he escrit que la flamant Constitució del consensus solament té uns articles dignes d’atenció: aquells que, i deuen ser “disposicions transitòries”, contemplen la possibilitat de derogar-la o canviar-la. La resta no té cap interès: és una mena de pastís contradictori, a estones ambigu, que només pot ser satisfactori per a la “classe política” que l’ha confeccionat. Certament, entre aquest paper i les Leyes Orgánicas del difunt General, hi ha unes diferències notòries. ¿Són suficients perquè un ciutadà qualsevol es molesti a sortir de casa per acudir al referèndum que anuncien? Que voti “sí” qui vulgui, i que voti “no” qui tingui l’humor –bon humor, mal humor– de manifestar la seva discrepància. Jo, el dia de convocatòria, penso quedar-me a casa, llegint una novel·la de lladres i serenos i escoltant música de Telemann o romances d’òpera de la senyora Caballé. Com recitaven al Tenorio: Son pláticas de familia, de las que nunca hice caso. O potser això no és del Tenorio? Tant se val. Si algú intentés convèncer-me que aquesta Constitució és l’única “factible” ací i avui, no diré que no. Però no per això deixa de ser un problema d’“ells”. Per desgràcia, em veig obligat a continuar en la línia de sempre: per evitar remordiments de consciencia, si més no.

La Constitució del consensus serà aprovada a través de les urnes. Ha de ser-ho inexcusablement. Perquè, si no, quina fóra la “legislació vigent”? La de Franco, derogada a mitges, i ni tan sols a mitges. Nosaltres, els descarats i miserables partidaris dels “Països Catalans”, ho acceptarem amb resignació. No és encara el nostre moment. De fet, no té gens d’importància que els presidents pre-autonòmics del Principat, del País Valencià i de les Illes siguin contraris a un projecte qualsevol de “Països Catalans”. Són personatges circumstancials. La voluntat popular, per contra, sí que hi compta: ha de comptar-hi, en una “democràcia”. Ara com ara, l’eventualitat de federación de comunidades autónomas és una utopia, el que fa als Països Catalans. Les burgesies de cada zona, quan era l’hora oportuna, no van descobrir que podien convertir-se en una “burgesia nacional”, i avui ja és massa tard per a elles: han perdut el tren de la història, com aquell qui diu. Queda l’esperança de les classes populars, en l’accepció gramsciana del terme. I, ¿quina consciència de classe, fins i tot amb la latitud de “classes populars”, tenim, que inclogui la noció nacional, les multituds que poblem subalternament els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó?

Democràticament, demà els electors dels Països Catalans podrien dir sí a una “federació”. Tenim moltes coses en comú que, un dia o altre, hauran d’abordar els aparells pre-autonòmics i les seves clienteles: oligarquies, partits, sindicats

El debat sobre els Països Catalans al Congrés, iniciat curiosament per un diputat basc –un diputat basc, almenys, ha estat el primer a pronunciar, si no m’equivoco, en aquella casa l’expressió Países Catalanes– tenia una altra perspectiva: la de demà. Democràticament, qui ho sap!, demà els electors dels Països Catalans podrien dir sí a una “federació”. Tenim moltes coses en comú que, un dia o altre, hauran d’abordar els aparats o aparells pre-autonòmics i les seves clienteles: oligarquies, partits, sindicats. Per què els diputats espanyols han degollat aquesta proposició democràtica del futur? Suposant que el Congrés dels Diputats tingui alguna connotació realment democràtica, resulta sorprenent que la divertida collonada dels diputat hagi decidit que democràticament no podrem, els catalans estrictes, els valencians i els insulars, definir-nos, per exemple, nacionalment unitaris.

Sigui com sigui, ni tan sols no cal arribar a aquest extrem –que és el meu–: unes urgències pragmàtiques forçaran les relacions i les mancomunitats entre el Principat, les Illes i el País Valencià. No cal ser massa espavilat per a comprendre-ho. Ja el conseller d’Economia del País Valencià, Javier Aguirre, en un paper publicat a La Vanguardia (16 agost 1978), advertia el camino para la cooperación, el entendimiento, el apoyo mutuo, que la mateixa Constitució en tràmit permet. Jo no conec el senyor Aguirre, que deu ser un immigrat i d’UCD: una tan senzilla explicació com la que ha fet, pura obvietat, deixa en ridícul el sector socialdemòcrata, acagallonat per un trosset de blau a la senyera i una por grotesca a sentir-se acusats de “catalanistes”. I no ens hem pas d’enganyar: els primers a entendre’ns seran els burgesos. Els burgesos no es mamem el dit. No serà una entesa “nacional”: únicament de “classe”. Compraran i  vendran bancs, per exemple. Per fer negoci i per explotar-nos. I, en el cas valencià, per infamar-nos. La burgesia valenciana, a més de ser idiota, és antivalenciana. Tant els burgesos de raça com els fills dels estraperlistes.

“Països Catalans”? Calma, calma! Quan sigui l’ocasió d’una autèntica oportunitat “revolucionària”, en tornarem a parlar. La perspectiva no és cap “revolució”. Els partits pseudomarxistes tendeixen a dissimular la trampa: són sol·lícitament afectuosos de cara a les “classes dominants”, que són les nostres, vull dir, les que aguantem geogràficament, i les altres, més poderoses, que arriben al nivell multinacional. En realitat, ningú no vol fer la “revolució”, ni tan sols una “reforma” mitjanament higiènica. Jo no sé què passa al Principat o a les Illes: al País Valencià, la burgesia més reaccionària, temperamentalment feixista i d’una visió provinciana del problema nacional, és la que festeja el Consell, i que intenta hipotecar-lo. Són les notícies que corren, i que jo sé de bona font. La lluita de classes i l’emancipació nacional dels valencians van pel mateix camí. I serà el camí d’uns Països Catalans conseqüents.