Son días de aislamiento y, en algunos casos, también de introspección, estado que puede ser propicio para aquellos creadores que tienden a mirar hacia adentro, más partidarios de encontrar en sus yo y los alrededores inmediatos aquellas cosas que pueden compartir con los otros. Como los poetas. Los escritores tienen que escribir y los lectores tienen que leer, con la misma proximidad, si puede ser, que la del campesino y el consumidor. Y para que eso pase, ahora y aquí, La Llança, suplemento cultural de El Nacional, ha propuesto a una treintena de poetas de una calidad indiscutible y con una trayectoria detrás que nos hagan llegar un poema recién recogido. Así pues durante un mes publicaremos cada día un poema, cada uno de un poeta diferente, sin más requisitos ni condiciones que estos que hemos mencionado. Porque vivimos como vivimos y también porque se lo hemos pedido sin margen de tiempo, tendremos durante treinta días "Poetas bajo presión".

Hoy es el turno de la poeta y diseñadora Anna Bou (Barcelona, 1973

 

NOTES DES D’UN ÀTIC

 

Aquesta petita fi del món és relativament plàcida.

Cada casa convertida en una sala d'espera sense sala, 

només l’espera, espessa com la salsa que relliga.

Sols el temps passeja parsimoniós, desorientat

pels carrers buits i oberts com venes de suïcida,

sense ni un sol batec a dreta ni a esquerra.

 

Aquesta petita fi del món és relativament plàcida:

un veí boxeja contra un contrincant imaginari,

el del sisè fa quilòmetres de paret a paret. Cada balcó, 

una camisa de força a l’aire lliure. Cada finestra, 

el retrat d’un museu; observa la mà del pintor anònim 

per transmetre la soledat capficada i avorrida dels rostres.

 

És relativament plàcida, aquesta esquifida fi del món,

tot i que hi guanya el món, hi perdem nosaltres.

Algú mor mentre llegeixo un poema misteriós

que no entenc massa bé, com no comprenc del tot 

la teoria dels fotons, però tant se val quan ets tancat a casa

on té més dimensió un gest o un racó que un volcà, zones 

abissals, boscos primaris, i un eó és només un matís. 

 

Les guerres s’aturen esperant temps millors.

La normalitat és un fetus que ha de tornar a néixer.

Els estímuls esperen als peus de les estàtues

que passi algú a qui pessigar, enfilar-se, però res,

els carrers vagaregen talment gossos abandonats

perquè s'esdevé una petita i íntima fi del món, 

i el plat a taula fumeja com les restes d’una batalla

que recolliré abans de tornar a mirar per la finestra.