Quin sentit de l'humor pot haver-hi en una guerra? De què poden riure els homes que tenen com a ofici lluitar i matar? Què pot fer gràcia als que unes hores abans han apallissat, torturat o executat? I als que al cap d'una estona poden ser apallissats, torturats o executats? Això ho sap bé Mazen Maarouf, un escriptor palestí criat al Líban. I ho explica en un llibre de contes impregnats d'humor negre, de fantasia i de poesia a parts iguals: Acudits per a milicians (publicat en català a Navona, en traducció de Margarida Castells, i en castellà a Alianza, en traducció d'Ignacio Gutiérrez de Terán). Maarouf ha presentat el seu llibre a Barcelona. Acudits per a milicians ha tingut molt bona rebuda als 14 països on ja ha estat publicat, fins el punt que Maarouf nominat al prestigiós premi Man Booker. Maarouf ha estat a Olot, en el marc del festival MOT i gràcies a això ha pogut presentar la seva obra a Catalunya.
Un llibre molt personal
Maarouf assegura que aquest és un llibre molt personal, tot i que alhora incorpora molts elements de fantasia. Comenta que cada història està basada en un detall, un personatge o un record que ell recorda bé (fins i tot en té un dedicat a les corridas de braus que veia a la televisió quan era petit). És, sens dubte, un llibre molt personal, però alhora amb molts elements de fantasia. Els personatges estan inspirats en gent que l'escriptor palestí coneix personalment, gent normal "als que no els importa la literatura". Entre ells, el seu pare, un home que no és gens llegit, però que "estaria molt satisfet si sabés que a Barcelona estan parlant d'ell, que és famós". La seva mare no compartiria aquest entusiasme: Maarouf assegura que no se sent gaire contenta amb el que ha escrit el seu fill, "perquè li sembla que la meva obra és grollera, que explica coses que no s'han d'explicar i que hi surten paraules que no s'han de dir".
Quan vaig arribar a Islàndia, la pau em pertorbava
La vida entre bombes
Maarouf situa els seus contes al Beirut dels anys més durs de l'enfrontament palestino-israelià, els de la seva infància i els de la joventut dels seus pares, que van viure moments terrorífics (van residir a un camp de refugiats que va ser atacat i aniquilat el 1975). Algunes de les horribles coses que l'autor descriu als seus contes les ha viscut en primera persona. Però afirma que aquesta situació, al Líban, la trobava normal, i que la seva percepció només va canviar quan es va instal·lar a Islàndia, al primer lloc que va ser després de sortir del Pròxim Orient. Tot i això afirma que a Reykjavík en principi s'hi va sentir estrany: "La pau que s'hi vivia em pertorbava", "No sabia viure sense tensió", assegura. Ara, malgrat tot, ha decidit instal·lar-se a aquest petit país, i apunta que s'hi sent molt ben acollit, a desgrat que comença a aparèixer un moviment xenòfob d'extrema dreta.
Amb ulls de nen
El narrador d'aquests contes és un nen que explica en primera persona les seves vivències. Segons Maarouf, la mirada d'un nen li és útil per a trencar amb les regles de la realitat i per oferir una altra perspectiva de la realitat. Afirma que ell i els nens de la seva generació, van tenir una aguda sensació de pèrdua de la seguretat i això els "feia diluir els límits entre realitat i ficció". De fet, la infància del protagonista no és molt diferent de la del propi Maarouf, un nen que no tenia llibres a casa i que solia llegir els còmics a la botiga de la cantonada, fingint que els anava a comprar.
L'humor més negre
Maarouf assegura que l'acudit en moments crítics permet fer una escletxa en la situació, perquè no hi ha límits, no hi ha tabús... I això permet una expansió psicològica...L'humor deixa sortir d'una situació crítica, ni que sigui per uns moments... I per això, justament, aquest escriptor creu que els palestins, a desgrat de la seva situació històrica, tenen molt de sentit de l'humor i molt autocrític. "Els palestins cada cop tenim més sentit de l'humor sobre nosaltres mateixos, tot i que ens hagin ensenyat que de certes coses no es pot riure".
Mai no he gaudit de Palestina, sempre m'han explicat que Palestina és el meu país, però no puc anar-hi, no puc visitar-lo
La distància que permet una mirada propera
Maarouf va escriure aquests contes a Reyjkiavíc, tot i que estan ambientats a Beirut. Va fer-los, explica, en un moment en què no tenia feina i no volia treballar. Vivia en una precarietat extrema, en "una situació molt dramàtica". Però el distanciament de la seva terra natal li va ser positiu per poder repensar-se i per escriure aquesta història. Apunta que la seva identitat palestina és "una mena d'identitat de fantasia"; explica que "mai no he gaudit de Palestina, sempre m'han explicat que Palestina és el meu país, però no puc anar-hi, no puc visitar-lo i no se'm permet d'instal·lar-m'hi".