Puntual i divina, com sempre. A les 9 en punt, apagada de llums i els nervis del públic ja acaronaven Laura Pausini que no s'ha fet esperar ni tres segons. Amb uns homenets vestits com si estiguessin en un altre planeta, la cantant s'ha estrenat amb El primer paso en la Luna. I de seguida s'ha posat el públic a la butxaca amb la següent cançó, Durar, del seu nou disc. No ha estat fins a la tercera cançó, però, que la italiana ha saludat el seu públic, amb un "hola, Barcelona".
Això sí, la timidesa entre ella i el públic s'ha esfondrat de cop quan ha sonat Yo canto i l'embogida de després amb Emergencia de amor. Estava tan contenta que s'ha atrevit amb el català "déu n'hi do cuanta gente somos". No ha estat l'única picada d'ullet al públic, sinó una constant. Tant que s'ha fet broma amb la pronúncia en català de 'Barcelona'.
"Aquesta nit estem aquí per repassar 30 anys de vida" i ha destacat que el concert recull tot el que ha viscut la cantant durant els anys de carrera. "Aquesta nit vull que entreu profundament a la meva vida, en aquestes cançons que he escrit durant 30 anys per explicar-vos qui soc realment". En aquest sentit, ja ha advertit que és possible que el públic no comparteixi tot el que sent la cantant, però assegura que "no passa res".
La Pausini més íntima
El concert també ha tingut moment per a la intimitat més profunda de la cantant. El 2010, explicava, va fer una pausa perquè volia ser mare i no ho aconseguia. En aquest sentit, ha dedicat unes cançons a les persones que es trobessin en aquesta mateixa difícil situació. Así Celeste i Nuestro amor de cada día.
El moment íntim de Pausini i les confessions s'han acabat amb la cançó d'Escucha Atento, que ha estat presentada com "això és el que passava abans de conèixer-lo", fent referència al seu marit. Una peça que ha fet vibrar i posar dempeus el Sant Jordi de nou. Una sensació semblant quan ha arribat Entre tú y mil mares, on s'ha deixat entreveure un trosset de cançó en italià, que el públic ha seguit amb els ulls tancats.
Tal com ha promès la cantant des d'un inici, el concert ha servit per fer un recorregut rapidíssim pels seus 'hits' més sonats. Como si no nos hubiéramos amado, ha ressonat potent i punyent. El públic, entregadíssim, s'ha sabut fins a l'última coma de cada una de les cançons del repertori.
La connexió amb el públic
La interacció amb el públic de Pausini ha estat constant. Després de cantar 'aniversari feliç' a un dels assistents que feia anys, la cantant ha preguntat: "Quanta gent vol que canti en italià?". I és clar, a més d'un li deu haver fet un salt el cor -a qui escriu aquestes línies, per exemple-. Però l'esperança s'ha esvaït de pressa, i s'ha cantat Primavera anticipada (en castellà). Això sí, no ha estat un problema perquè el públic cantés a ple pulmó i a ella se li escapés un "t'estimo", després de Volveré junto a ti. Pausini no s'ha oblidat tampoc ni de Surrender, ni de Con la musica en la radio.
El moment emocionant de la nit, ha arribat de la mà de Yo sí, on Pausini ha acabat amb llàgrimes als ulls. Cançó guanyadora d'un Globus d'Or, i amb la que ha enviat un missatge de suport a les persones que pateixen violència de gènere, un altre càncer d'aquesta societat i quelcom que coneix de primera mà. Ha aprofitat, també, per mostrar el gest amb la mà que serveix per demanar ajuda en cas de patir violència de gènere.
'Se fue'
Com no podria ser d'una altra manera, la cloenda ha vingut acompanyada de La Soledad i Se fue. Abans d'entonar La Soledad, Pausini s'ha fixat en un membre del públic molt jove. Un bebè de mesos que s'ha atrevit a agafar i que, segons li han dit, 'havien fet' amb la seva música.
I el moment de la veritat (i dels adeus). Després de tres hores de concert, llums gairebé apagats i tot el públic dret entonant La Soledad amb la llanterna del mòbil. Una cançó que no podria regirar amb més intensitat. O sí. Se fue ha començat a sonar sense pietat i amb una intensitat que feia tremolar el terra, per acomiadar un concert amb totes les lletres, deixant el públic sense veu.
La sensació en abandonar el Sant Jordi és d'haver fet un 'house tour' pel piset de Laura Pausini. Des dels racons més visibles i més exposats fins als més amagats i secrets. De la vida de la cantant més pública, a la més íntima. Gairebé com un viatge interior que els assistents han fet repassant la propia cronologia vital. Espolsar-se els records abans d'entrar, buidar el cap i tornar-lo a omplir. Des dels moments més amargs i tristos, fins als més sensibles i vibrants. Des del desamor, fins a l'amor més profund. Cada cançó evoca a Pausini un record. I cada cançó de Pausini, evoca un record en tots i cada un dels assistents al concert que tornen a casa amb una motxilla atapeïda d'emocions (i una llàgrima que recorre la galta).