Nàpols, 6 d’octubre de 1759. Fa 265 anys. El rei Carles IV, el primer Borbó al tron de Nàpols, abandonava el regne de les Dues Sicílies per esdevenir Carles III d’Espanya, el quart Borbó al tron de Madrid. Carles, fill de Felip V —el primer Borbó al tron de Madrid— i de la seva segona esposa Isabel Farnese; cedia el tron de Nàpols al seu segon fill Ferran de Borbó que, d’aquesta forma, es convertia en Ferran I de les Dues Sicílies (el terç sud de la península italiana i l’illa de Sicília). Ferran I, continuador de la nissaga borbònica napolitana iniciada pel seu progenitor, teixiria una escandalosa aliança amb l’entramat delictiu de la Camorra que perseguia el benefici de les dues parts. Ferran I pretenia la consolidació del règim borbònic i la Camorra el control absolut sobre l’economia del regne.
Com havien arribat els Borbons al tron de Nàpols?
Els regnes de Sicília i de Nàpols havien format part de l’edifici polític catalanoaragonès des del 1282 i el 1435, respectivament, fins al 1713. Amb el Tractat d’Utrecht (1713), que volia posar fi al conflicte successori hispànic (1701-1715), l’eix borbònic París-Madrid (és a dir, Lluís XIV i Felip V) va lliurar Sicília i Nàpols a l’arxiducat d’Àustria (és a dir, a Carles VI), a canvi que l’Habsburg abandonés els catalans a la seva sort. Durant els posteriors vint anys (1714-1734) de dominació austríaca, Nàpols va ser una de les principals destinacions de l’exili austriacista català. Però les intrigues de la Farnese —la segona esposa de Felip V—; que maniobrava insistentment per aconseguir un tron per al seu fill Carles, acabarien donant els seus fruits. El 1734, el regne borbònic espanyol, violant tots els tractats internacionals, envaïa Sicília i Nàpols.
La branca borbònica napolitana
Després de la invasió, Felip V i la Farnese aconseguirien asseure el seu plançó al tron napolità (1734). Carles IV de Nàpols inaugurava la branca borbònica napolitana, mentre a Madrid, amb la coronació de Ferran VI —fill de Felip V i de la seva primera esposa Gabriela de Savoia— es consolidava la branca borbònica espanyola (1749). El problema va venir més tard. El 10 d’agost de 1759, Ferran VI moria sense descendència. En aquell moment, totes les mirades de la cort espanyola es van girar cap a Nàpols. Però les potències internacionals no estaven disposades a consentir un projecte que posava en risc l’equilibri europeu. I van obligar el Borbó napolità a renunciar a la reunió dels dos regnes. Carles, amb el seu primogènit sota el braç, canviava Nàpols per Madrid i el seu segon fill Ferran prosseguia la branca borbònica napolitana.
Quina presència tenia la Camorra quan va passar tot això?
La Camorra napolitana era un fenomen que, en aquell moment, ja tenia una llarga història. La seva existència i els seus mètodes ja s’havien revelat un segle llarg abans, durant la Revolució independentista napolitana (1647-1648). En el decurs d’aquell conflicte, els “uomini di mano” (els homes de mà), delinqüents al servei de les prohispàniques classes nobiliàries locals; i els “lazzari” (els llàtzers o guies), la guerrilla urbana independentista d’extracció popular; ja estaven articulats en confraries secretes que s’enfrontaven pels carrers de Nàpols. Un grup de “uomini di mano”, per encàrrec del virrei hispànic Marchena, van assassinar el líder independentista Tomasso Aniello (16 de juliol de 1648). I, l’endemà, un grup de “lazzaris” assassinava Giusseppe Caraffa, el líder dels “uomini di mano” que havien mort Aniello.
Els “guappi” de la Camorra
Aquella revolució va fracassar, però les confraries secretes transcendirien en el temps i s’arrelarien amb força en el teixit social de Nàpols. Quan es va produir la invasió borbònica espanyola (1734-35) ja eren un element cabdal en l’arquitectura d’aquella societat. La Camorra napolitana, a diferència de la Cosa Nostra siciliana, la ‘Ndrangheta calabresa o la Sagrada Corona de la Pulla; era un fenomen exclusivament urbà. I durant la primera etapa borbònica (1735-1759) la ciutat de Nàpols ja estava totalment controlada per la Camorra. Cada barri estava sota el control d’una confraria diferent. El seu líder era anomenat “guappo” i les fonts de l’època relaten que es vestia d’una forma característica per a ser reconegut i respectat. Els “guappi” de la Camorra vestien jaqueta curta, barret cridaner i faixa o banda vermella.
El primer Borbó i la Camorra
Els historiadors que han estudiat el segle XVIII napolità afirmen que durant el regnat de Carles IV (el futur Carles III espanyol), les relacions entre la corona i la Camorra van ser molt tenses. Carles era un rei il·lustrat que pretenia transportar el regne de les Dues Sicílies a la modernitat. Però no va tenir habilitat ni encert. Les seves polítiques reformistes van xocar amb els interessos d’una noblesa arnada però potent; que, encara, conservava la força i els privilegis de l’època feudal. I tampoc va ser capaç de resoldre les històriques reivindicacions socials d’unes classes humils sovint colpejades per duríssimes crisis de subsistència. L’aparell de domini del primer Borbó napolità (ministres, jutges, administradors, militars) va ser objecte de l'hostilitat i de la violència, tant dels “uomini di mano” com dels “lazzari”.
El segon Borbó i la Camorra
Però amb l’ascens al tron de Ferran I, la relació entre la corona i la Camorra va fer un gir copernicà. I en la fabricació d’aquell nou escenari, hi va jugar un paper cabdal el ministre plenipotenciari Bernardo Tanucci. Quan Ferran es va cenyir la corona només era un nen de vuit anys que s’havia criat totalment al marge de la realitat que l’envoltava. Però amb Tanucci, Ferran I es va “napolitzar” fins al moll de l’os. Tanucci el va apropar a la quotidianitat de les classes populars (amb un evident interès polític) i, tan aviat el rei adolescent era venent peix al Mercat, com era servint vi en un celler del Vico Tofa, com era prenent cafè amb un “guappo”. La relació que cultivaria amb aquelles trames delictives, teixida durant els anys de la regència de Tanucci, seria decisiva en la creació de la societat Borbons-Camorra.
La societat Borbons-Camorra
Ferran I (1759-1825) sempre es va sentir molt còmode amb la Camorra. I els tres Borbons que el van succeir —Francesc I (1825-1830), Ferran II (1830-1859) i Francesc II (1859-1860)— també. Els Borbons napolitans van entendre que un règim com el seu no podia transcendir si no exercia amb mà de ferro el control absolut sobre la població. I en aquell context van trobar en la Camorra un gran aliat. La Camorra administrava una justícia paral·lela —totalment al marge de la inoperant justícia borbònica— que era acceptada pel conjunt d’aquella societat i que li permetia estimular i controlar, a la vegada, la violència. La Camorra havia fabricat un control social de la violència que era fonamental per exercir amb seguretat el domini sobre el conjunt d’aquella societat, especialment sobre les inquietes classes populars.
“Il mio generale”
Els “guappi” de la Camorra es van convertir en personatges habituals a la cort. La investigació historiogràfica revela que, per exemple, el “guappo” Luigi Curzio, va ser un informant de la policia borbònica que espiava els opositors polítics al règim (liberals, maçons, republicans). I que, per exemple, el “guappo” Gaetano Mammon va conrear una estreta relació —que anava més enllà de l’amistat— amb la reina Maria Carolina, esposa de Ferran I. Maria Carolina es referia al “guappo” Mammon com “il mio generale”. Precisament, Maria Carolina era l’àvia de Maria Cristina, esposa de Ferran VII d’Espanya, mare d’Isabel II d’Espanya i creadora del “bolsillo secreto”, un fons opac que els Borbons espanyols del XIX van utilitzar per a tota mena de corrupteles. A Maria Cristina de Borbó se l’anomenaria “la reina de la corrupció”.