Cadaqués, 5 d’octubre de 1543. Un estol de vint-i-tres naus pirates barbaresques amb bandera corsària otomana assaltava la vila, la cremava i segrestava els supervivents de la massacre. No era el primer cop que Cadaqués era atacada. Però seria a partir de la segona meitat de la centúria del 1500, coincidint amb l’eclosió del poder naval otomà a la Mediterrània, que el fenomen s’intensificaria. Durant un segle, les naus corsàries barbaresques, procedents de les places otomanes nord-africanes, van devastar dotzenes de pobles costaners de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears. El saqueig, la destrucció, la mort i el captiveri dels supervivents —que, generalment, acabaven als cadafals dels principals mercats d’esclaus de la Mediterrània meridional i oriental— va convertir el perill turc en la principal amenaça de la Catalunya del 1500.  

Qui eren aquells corsaris?

Any 1453. Mentre Europa estava sumida en una terrible crisi sistèmica que anticipava la fi de l’edat mitjana, els turcs otomans, una tribu originària de l’estepa asiàtica, conqueria Constantinoble. La caiguda del darrer testimoni de l’antic Imperi Romà d’Orient només era el preàmbul d’una inèrcia expansiva que portaria els turcs otomans a dominar els Balcans i el nord d’Àfrica. En poc menys d’un segle, l’Imperi Otomà es convertiria en una gran potència militar i econòmica que disputaria el control de la Mediterrània a les potències tradicionals: la monarquia hispànica (hereva de la Corona d’Aragó), la monarquia francesa i les repúbliques de Venècia i de Gènova. I seria des d’aquells ports nord-africans que pressionarien els seus rivals. Alger, Tlemcen i Tunis es convertirien en les bases dels estols corsaris que sembrarien el terror a la Mediterrània occidental.

Retrat de Khair ed-Din Barba-rossa. Primera meitat del segle XVI / Museu del Louvre

Què buscaven els corsaris?

La missió dels corsaris otomans era obtenir botí, en totes les formes possibles. I això vol dir que no es limitaven a saquejar i a matar els que es resistien. Una de les cares més desconegudes, i més tràgics, d’aquell fenomen és el de la captivitat, en les seves dues vessants. Durant un segle els corsaris otomans van sotmetre a captiveri milers de persones. I si bé no hi ha una xifra universalment acceptada, la majoria dels investigadors estimen que, a Catalunya, en el període de màxima intensitat, entre 10.000 i 20.000 persones van ser segrestades. Moltes van morir en captiveri. D’altres, que pertanyien a famílies amb recursos, van ser recuperades a canvi del pagament d’un rescat important. Però la gran majoria, que no tenien famílies amb recursos, acabarien venudes als mercats d’esclaus de Constantinoble, d’Alexandria o d’Alger.

Qui eren els esclaus?

Un dels casos més tràgics i més ben documentats és l’assalt i el saqueig de Ciutadella (Menorca). Entre el 30 de juny i el 9 de juliol de 1558, un estol d’unes dues-centes naus corsàries bombardejava i destruïa la ciutat. La meitat dels 10.000 habitants de l’illa van morir o van ser sotmesos a captiveri. Les mateixes fonts confirmen que els captius van ser venuts, mesos després, als mercats d’esclaus de Constantinoble, seguint l’esquema clàssic d’aquesta sòrdida activitat: els grups familiars eren separats i dispersats per sempre. Ciutadella, però, no seria l’únic cas. Els dietaris de la Generalitat de l’època revelen que Tortosa, Cambrils, Tarragona, Altafulla, Sitges, Premià, Vilassar, Canet, Calonge, Palamós, Palafrugell, Begur, Llançà i l’esmentada Cadaqués —per esmentar alguns exemples— van ser atacades, i part de la seva població segrestada, per la pirateria turca.

Mapa d'Europa (1511) / Biblioteca Nacional de França

Només a les costes catalanes, valencianes i mallorquines?

El radi d’acció de la pirateria barbaresca abastava les costes de tota la Mediterrània occidental. Són també especialment tràgics els atacs contra petits pobles costaners del Llenguadoc, de la Provença o de les illes de Còrsega i de Sardenya. Per tant, no era un fenomen estrictament català, però sí que és cert que a les costes catalanes, valencianes i mallorquines va tenir una incidència especial. La raó que ho explica està relacionada amb les polítiques navals de la monarquia hispànica: amb l’arribada de Colom al Nou Continent (1492), la marina de guerra hispànica, responsable de garantir la seguretat de les costes, es va destinar a cobrir les rutes atlàntiques que connectaven la Península amb el continent americà; els turcs, que sabien que la capacitat de resposta havia quedat molt limitada, se'n van aprofitar.

L’economia de defensa

Els quinze anys que separen l’atac a Cadaqués (1543) del de Ciutadella (1558) expliquen molt bé la progressió del fenomen. Les fonts revelen que a Cadaqués els efectius corsaris eren uns 2.000, mentre que a Ciutadella eren uns 12.000. Durant aquest període la Generalitat va activar una política de defensa que, de retruc, impulsaria una activitat econòmica important: la construcció o reconstrucció de torres de guaita (fars) i torres de defensa (refugis). També els dietaris de la Generalitat detallen partides importants per comprar armes de foc, bàsicament arcabussos, i distribuir-les als sometents (civils armats), tant dels pobles costaners com de les viles situades a l’interior immediat. La Generalitat va dictar una legislació defensiva amb el propòsit de coordinar els sometents, que, en ocasions, no seria respectada per qüestions de personalismes i de jurisdiccions.

Després de Ciutadella

El brutal increment del fenomen acabaria obligant a intervenir l’administració hispànica. Les fonts documentals expliquen que en l’assalt a Ciutadella (1558) la defensa ja estava en mans d’una petita guarnició militar hispànica que, entre d’altres coses, posaria en relleu una esperpèntica descoordinació que acabaria d’una manera tràgica. Segons aquestes fonts, el comandant de la plaça, Miguel Negrete, va suggerir la rendició, però el regent de la governació, Bartomeu Arguimbau, va anunciar que havia rebut el compromís ferm d’auxili del virrei hispànic de Catalunya, García Álvarez de Toledo, i de Mallorca, Guillem de Rocafull, i que calia resistir. Òbviament, les cent quaranta naus de l’armada hispànica que havien d’impedir la carnisseria de Ciutadella no van arribar mai. El cas de Ciutadella, pel seu dramatisme, marcaria un abans i un després.

Gravat de Beaulieu que representa Cadaqués, fortificada després dels atacs (1660) / Blog Quina la fem

Els pobles de mar i de dalt

Fins tretze anys després de la tragèdia de Ciutadella, les potències navals mediterrànies no van aconseguir de frenar l’escalada corsària otomana; seria després de la batalla de Lepant (1571). Però la desconfiança que causava l’administració hispànica ja havia quallat. Els sometents es veien incapaços de repel·lir els atacs corsaris, cada cop més freqüents, més organitzats i més dimensionats. Seria llavors quan els pobles situats a la ratlla de costa es desplaçarien progressivament cap a l’interior, prou endins com per confiar la seva defensa en els seus propis mitjans i recursos. En l’etapa de màxima intensitat corsària (1543-1571) i també posteriorment es van reocupar antics assentaments proveïts d’elements defensius naturals: un antic castell o una antiga torre situats sobre un turó. Serien els pobles “de dalt” en contraposició als “de mar”, que van ser, temporalment, abandonats. 

Gravat de Beaulieu que representa Cambrils, amb el far (fanal) (1660) / Blog Quina la fem

Què va passar amb els captius?

Els rescats pels captius es van convertir en una activitat molt lucrativa. També aquí, les fonts documentals revelen que es va desenvolupar una sòrdida activitat econòmica que dibuixava un triangle amb els vèrtexs formats pels familiars dels captius, l’intermediari que feia efectiu el rescat i assumia els riscos del viatge i de la negociació, i els segrestadors. Durant aquella etapa, els viatges amb aquest propòsit entre els ports de  Barcelona, Palma o València i les masmorres d’Alger, de Tlemcen o de Tunis van ser força freqüents. Generalment es pagaven quantitats molt importants, que incloïen tant l’import del rescat com la “prima de risc” de l’intermediari, per la qual cosa aquesta possibilitat de redempció només estava a l’abast dels captius il·lustres. Dit d’una altra forma, els rics que sobrevivien al captiveri tornaven a casa.

Què va passar amb els esclaus?

La gran majoria dels captius no tenien aquesta possibilitat i els transportaven de la masmorra al mercat d’esclaus. I, si bé és cert que aquest fenomen va impactar d’una forma tan colpidora en la societat catalana de l’època que l’orde religiós dels mercedaris va crear unes “bosses d’almoines” destinades a pagar els rescats de les persones humils, també ho és que la majoria van acabar venudes com a esclaus. El tràfic d’esclaus també era, en aquells dies, una activitat molt lucrativa i els corsaris otomans no hi van renunciar mai. Les mateixes fonts revelen que aquells captius d’origen humil, és a dir, pescadors, pagesos o menestrals dels petits pobles de la costa, grans i petits, pares i fills, ja no van tornar mai més i van ser subhastats als cadafals dels mercats d’esclaus de Constantinoble.

Imatge principal: Representació d'infants cristians esclavitzats (1558) / Topkapi Sarai Museum (Istanbul)