Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals, de Mercè Baladà (Albertí Editors), ens submergeix en la crònica negra de Catalunya. Perquè la Catalunya negra existeix, no només als petits poblets de l'Empordà o de la Ribera d'Ebre, sinó fins i tot a Barcelona i als seus entorns. Assassins de nens, criminals passionals, homes que van sembrar el dolor sense cap escrúpol... Són personatges que van marcar l'imaginari popular durant dècades. Abans no hi hagués televisió, els crims més sagnants donaven lloc a romanços, goigs, llegendes urbanes, cançons i rumors sense fi... El judici i les execucions dels responsables d'aquests crims despertaven gran expectació, i hi havia onades d'indignació popular si els criminals no eren condemnats a mort i "només" eren sentenciats a cadena perpètua. A Terrassa, el 1932, fins i tot va haver-hi un intent de linxament d'un pressumpte assasí quan era conduït al jutjat.
Els assassins de cinc persones a la Ribera d'Ebre, el 1880. La Campana de Gràcia, 12 de febrer de 1882.
A anys llum del CSI
Algun dels casos analitzats per Mercè Balada no van ser resolts mai. En alguns casos, van córrer rumors fantasiosos sobre el suposat autor dels crims, al llindar de la llegenda urbana (com el rumor que apuntava que l'assassinat d'un nen a Capellades havia estat encarregat per un tísic ric que volia la seva sang per recuperar-se). D'altres assassinats van acabar en condemnes per als criminals gràcies a la malaptesa d'aquests; alguns eren autèntics sapastres, que van deixar-se veure pels veïns o que van deixar les robes tacades de sang ben a la vista. Benjamín Balsano va traslladar el cadàver de la seva amant, a la que havia matat perquè no es deixava estafar, en un caixó d'una casa de mudances; els operaris van sospitar perquè el voluminós paquet feia molta pudor. La policia tampoc no actuava amb mètodes molt sofisticats: a Joan Galceran, autor d'un triple homicidi, va confessar després de que li fessin engolir grans quantitats de vi. D'altres eren torturats sistemàticament. Molts acabarien al garrot vil a causa de les confessions fetes sota tortura.
Trasllat a l'Audiència de Joan Rull i la seva banda, col·laboradors de la policia. L'Esquella de la Torratxa, 8 de gener de 1909. Foto: Frederic Ballell.
De l'elit a la pobresa
Els perfils dels criminals analitzats són ben diferents, però hi predominen els pobres. Bracers miserables que intentaven robar els rics propietaris dels masos, com el Gandumba, un home carregat de deutes que el 1914 s'introduí a un mas en el que havia treballat i va demanar-hi lloc per passar la nit. Aprofitant que dormien, va intentar assassinar amb un martell a tots els habitants del mas per robar-los, tot i que només n'aconseguí matar un, el mosso. Com que tothom l'havia vist el judici va ser molt ràpid: va ser condemnat a mort a garrot, però dos anys més tard la pena li seria commutada per la cadena perpètua: moriria a la presó. I no falta ni tan sols la història d'una dona maltractada, la Xatona, retardada mental, que a Lleida va enverinar diversos parents; sembla ser que el seu marit era tan brutal amb ella que se sentia millor a la presó que a casa.
Imatge de Dolores Coit, la Xatona. Crónica, 19 de maig de 1935.
Violència política
Mercè Balada també exposa casos vinculats amb la violència política, com el del comte d'Espanya o el de Joan Rull. El comte d'Espanya va ser capità general de Catalunya, nomenat per Ferran VII, als anys 1830. Va ser un gran repressor: organitzava execucions en massa; diuen que ell mateix estirava les cames dels enforcats per accelerar la seva mort. Quan va ser deposat es va afegir a les partides carlines, i va cometre un gran nombre de crims amb aquestes. Però ni els carlins confiaven en ell, i el 1839, sospitant que era un espia, els caps carlins van decidir executar-lo. El van llançar lligat a una pedra al riu Segre, en el que després seria anomenat pont de l'Espia, prop d'Organyà. A "La Salvatjada" de Sant Feliu de Llobregat de 1911, lerrouxistes i carlins es van enfrontar a trets. Se'n van disparar més de 600. Les dues forces polítiques havien convocat sengles actes paral·lels, i les provocacions contínues van acabar amb cinc morts: tres radicals, un carlí i un guàrdia municipal.
Fotografia dels cadàvers de Sant Feliu de Llobregat, apareguda a 'La Semana Ilustrada'.
Assassins en massa
A la Pobla de Ferran, a la Conca de Barberà, un petit poble amb vuit cases i 38 habitants, el 1928 un home gelós perquè una dona l'havia rebutjat va matar tots els nens del poble: nou. A més a més va matar una dona i va ferir dues persones més. A la majoria dels nens els va matar a destralades: els va convidar a jugar amb ell i els va portar a una pallissa on els va matar. No va ser l'únic infanticida, també Salvador Cazorla, el Torero, va matar a Terrassa un nen de tres mesos. No acabaria a la presó perquè se'l consideraria boig.
El Torero després de ser capturat. Mundo Gráfico, 6 de maig de 1932.
Un poble pacífic?
Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals és un llibre que ens duu a la normalitat. Catalunya, òbviament, ha tingut criminals, com ha tingut inventors, herois i cobards. I la crònica negra de Catalunya és una part important important de la història popular d'aquest país. La història dels crims catalans és, també, una història social del país, de les seves injustícies, de les seves desigualtats, dels odis populars... I, fins i tot, de les impunitats: destaca la història d'un assassí confés absolt per les seves connexions amb el règim franquista. Tot i que la tria podria haver estat més àmplia, Catalunya en negre és un llibre que es llegeix magníficament i que ens transporta als aspectes més tèrbols de la història del país. Un viatge a la Catalunya més truculenta.
Imatge de portada: Execució a garrot vil, en un gravat publicat el 1893 a Le Progrés Illustré.