Madrid, 7 de gener de 1936. Fa 87 anys. Niceto Alcalá-Zamora, primer president de la II República espanyola, decretava la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions anticipades. L’escàndol de l’Estraperlo, que havia esclatat uns mesos abans (setembre, 1935) havia dinamitat la coalició de dretes i involucionista que governava la República des dels comicis generals de novembre de 1933. El PRR de Lerroux, especialment implicat en aquell escàndol de corrupció, s’enfonsava en una crisi de final incert. Però el seu principal soci de govern, la CEDA de Gil-Robles; ho contemplava com una gran oportunitat. La seva estratègia implicava retirar els ministres del govern, provocar la caiguda de l’executiu, forçar la convocatòria d’eleccions anticipades, concentrar tot el vot de la coalició, guanyar els comicis àmpliament, i governar en solitari.
Catalunya, el tumor maligne que amenaçava la unitat d’Espanya
Passats dos anys de la proclamació de la República (abril, 1931) el paisatge polític espanyol estava molt crispat. La dreta sociològica (el poder econòmic, les jerarquies eclesiàstiques, els comandaments militars i les classes populars d’ideologia tradicionalista), s’havien rebel·lat contra les polítiques innovadores i progressistes dels governs precedents. Però el focus del descontentament l’havien situat, especialment, sobre les lleis que consagraven la no-confessionalitat de l’Estat; i sobre l’autogovern de Catalunya que, en aquell moment, era l’únic territori autònom de la República. Amb l’impagable suport d’una part important de l’aparell mediàtic, havien demonitzat la laïcitat de l’Estat i l’autogovern de Catalunya; i els mostrava com dos tumors malignes que amenaçaven la unitat i la supervivència d’Espanya.
La dreta espanyola guanyaria la batalla del relat
L’anticatalanisme sempre ha tingut molta predicació a les Espanyes. Si més no, des del segle XVII (Quevedo; Olivares; Los Vélez i, fins i tot, Felip IV). I això és el que va passar durant el bienni 1931-1933. La dreta política i sociològica espanyola va adoptar l’anticatalanisme com l’instrument que els havia de conduir al poder. El 27 de juliol de 1932, mentre el text estatutari català era debatut —i retallat!!!— a les Corts republicanes, les Cambres Agràries de Castella organitzaven un gran míting contra l’autogovern català a la plaça de bous de “Las Ventas” de Madrid; que seria la manifestació més multitudinària —fins llavors— de la història de la capital espanyola. Tot i que l’Estatut català seria notablement esquilat per les Corts espanyoles (de majoria socialista!!!), la dreta política i sociològica acabaria guanyant la batalla del relat.
Alea jacta est, Catalonia.
El 19 de novembre de 1933 se celebraven eleccions. Els socialistes (PSOE i PRRS) es van enfonsar. Però la Confederación Española de Derechas Autónomas —CEDA— (un poti-poti de partits regionals monàrquics i confessionals), creada vuit mesos abans de les eleccions per l’anticomunista José María Gil-Robles; obtenia 115 diputats i es convertia en el guanyador d’aquells comicis. A més, el Partido Republicano Radical —PRR— (la formació anticatalanista liderada per l’oportunista Alejandro Lerroux), millorava resultats i, amb 104 diputats, se situava en segona posició. La CEDA i el PRR, amb el Partido Agrario Español —PAE—, una relíquia política liderada per Martínez de Velasco (36 diputats i quarta posició) formarien el govern —presidit per Lerroux— que dirigiria la República durant el Bienni Negre (1934-1936): Alea jacta est, Catalonia.
Els Fets d’Octubre de 1934
La formació de la coalició involucionista no seria efectiva fins passats onze mesos de les eleccions. El 4 d’octubre de 1934; Lerroux, Gil-Robles, i Martínez de Velasco; amb la participació, a darrera hora, de Melquíades Álvarez (del Partido Republicano Liberal Demócrata que es disputava l’electorat amb el PRR); formalitzaven un govern de coalició que resultaria letal per a Catalunya. Només dos dies més tard (6 d’octubre de 1934), el president Companys proclamava l’Estat català dins la República federal espanyola. En aquest punt, és important destacar que aquella proclama no tenia un component independentista. El que pretenia Companys era sumar suports —sobretot al País Valencià, Euskadi, Navarra i Galícia, que estaven redactant els seus Estatuts—, i forçar una nova arquitectura política de l’Estat cap a un mapa federal.
L’empresonament del govern de Catalunya i la intervenció de la Generalitat
La resposta del govern de la coalició involucionista va ser traslladar el conflicte als carrers. Barcelona va viure una guerra urbana amb l’exèrcit espanyol desplegat per la ciutat que se saldaria amb 74 morts, 252 ferits, més de 3.000 arrestats; i la detenció i empresonament del govern de Catalunya. La Generalitat va ser intervinguda, el Parlament va ser clausurat, i els alcaldes i regidors dels partits que havien donat suport a la proclama de Companys, van ser destituïts i substituïts per militants, principalment, de la Lliga Regionalista. La històrica formació de Prat de la Riba i de Domènech i Muntaner, que havia estat el partit hegemònic a Catalunya durant les dècades dels 10 i dels 20, era una trista ombra d’un passat de glòria; i els seus líders van veure en aquella onada repressiva l’oportunitat de remuntar el vol.
La desactivació de la bomba catalana?
El 6 de juny de 1935, el Tribunal Suprem, sentenciava a trenta anys de presó el president i els consellers del govern de Catalunya. La premsa de l’època revela que els líders de la coalició involucionista i els magistrats del Tribunal condemnatori van viure un estiu instal·lats en l’eufòria més absoluta. Proclamaven que, per fi, havien desactivat la bomba catalana; i que, per fi també, havien restaurat l’ordre constitucional a Catalunya. Mentrestant, el president Companys i els consellers Mestres, Lluhí, Comorera, Casanovas, Esteve, Gassol i Barrera; complien condemna a la presó de Puerto Real (Andalusia); la Generalitat havia estat convertida en un zombie polític, i se li havia encomanat la direcció a Joan Pich i Pon, un indigent intel·lectual i un corrupte colossal, militant del PRR de Lerroux i nomenat a dit pel govern central.
L’Estraperlo
No obstant això, aquell estiu “gloriós” va acabar sobtadament amb l’esclat d’una altra bomba: l’escàndol de l’Estraperlo. El 5 de setembre de 1935 (tres mesos després de la sentència al govern de Catalunya), la premsa filtrava que una sèrie de personatges del govern de la República participaven en una trama que es repartia els beneficis d’unes ruletes fraudulentes que els nord-americans Strauss i Perlowitz havia instal·lat als casinos de Donostia i de Mallorca. Passats vuitanta-vuit anys, ja se sap que Strauss i Perlowitz, dos empresaris jueus d’èxit molt vinculats amb les màfies de Nova York, es van reunir amb Lerroux amb la intercessió dels dirigents de la CNT-FAI catalana (el sindicat anarquista). I que van ser els dirigents de la CEDA els que, posteriorment, van filtrar l’escàndol a la premsa.
La caiguda del govern
El que, també, és bastant clar és que Alcalá-Zamora va tenir constància d’aquella xarxa de corrupció per l’avarícia de Lerroux i el seu contuberni. La trama, formada pel mateix Lerroux, el seu nebot i secretari personal Aurelio; el ministre de governació Rafael Salazar Alonso (del PRR, naturalment), l’indocumentat Pich i Pon (“l’enterrador” de Catalunya) i un dels fills de l’anticatalà Blasco-Ibañez; es van negar a pagar la part que els tocava a Strauss i a Perlowitz. Els nord-americans, ofesos, van delatar la trama a presidència de la República. I Alcalá-Zamora, entre la sorpresa i la indignació, va consultar Gil-Robles, que es va negar a rellevar Lerroux. La CEDA va fer els seus càlculs i hi va veure la possibilitat de fagocitar el PRR. Però, per fer això, era necessari ensorrar Lerroux i el seu partit fins a la fossa més profunda de l’infern.
La convocatòria d’eleccions
El 7 de gener de 1936 (quatre mesos després de l’esclat de l’escàndol); Alcalá-Zamora dissolia les Corts i convocava eleccions. Lerroux sabia que era un cadàver polític i Gil-Robles es fregava les mans. Però els resultats dels comicis del 16 de febrer de 1936 (els últims de l’època republicana) no van ser com esperava la CEDA. A Espanya el Frente Popular; i a Catalunya el Front d’Esquerres (liderat pel president Companys des de la presó) guanyaven les eleccions. La CEDA va perdre una quarta part de la seva representació; el PAE, les tres quartes parts de les seves actes electorals; i el PRR, el partit de Lerroux i de la corrupció, el 95% de les seves butaques a les Corts. A Catalunya, la col·laboracionista Lliga Regionalista perdia el 50% dels seus suports. I l’1 de març de 1936, el president Companys arribava a Barcelona i reobria la Generalitat.
De les eleccions a la guerra
La dreta sociològica espanyola no va acceptar mai les conseqüències d’aquella derrota electoral. No va ser l’assassinat del polític nacionalista espanyol Calvo-Sotelo (13 de juliol de 1936), el que va provocar el cop d’estat militar i la guerra civil que se saldaria amb un milió de morts. Va ser l’amnistia al president i als consellers de la Generalitat; la restauració del govern de Catalunya; la reobertura del Parlament de Catalunya; i la normalització de la vida política als ajuntaments catalans. La dreta sociològica espanyola —el nacionalisme espanyol— es va llençar a guanyar per la força de les armes allò que no havia pogut guanyar amb la força dels vots. Es va abocar a una guerra per a liquidar violentament i definitivament aquella Catalunya que la dreta política —embolicada en una lluita d’egos— no havia pogut derrotar a les urnes.