Juan Echanove tornarà aquesta cap de setmana al Teatre Poliorama per donar vida per última vegada a Barcelona al seu Trujillo, figura central de l'espectacle La fiesta del chivo.
Actor genial i intel·lectual sempre brillant, aconseguim trobar-nos amb ell per parlar de l'ofici d'intèrpret. Tal com té l'agenda, un petit miracle. "Estic rodant la segona temporada de la sèrie Desaparecidos i he de ser dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres a Madrid. Al migdia agafo un tren i vinc cap a Barcelona, directament al Poliorama. Faig dues funcions. Dissabte dues més. I diumenge una altra. I dilluns al matí agafo un altre tren cap a Madrid i de l’estació al rodatge".
Quan divendres agafo el tren, arribo a Barcelona i vaig directe al teatre a fer la funció, em sento feliç i realitzat. I quan sóc a Madrid fent la sèrie em passa el mateix. No tinc temps lliure, però tampoc no el necessito.
Acabo de fer 60 anys. Sempre he treballat i viscut en concordança amb la meva edat. No em pesen els anys.
Juan Echanove dóna vida al dictador Trujillo a La fiesta del chivo. Foto: EFE
Per a mi actuar és tan necessari com respirar. Interpreto perquè és part de mi. Ho faig amb la mateixa naturalitat amb què respiro.
No convisc amb els meus personatges, però sé on són. Tot son part important de la meva vida.
No convisc amb els meus personatges, però sé on són
Segueixo aprenent a ser actor. Aquest és un ofici en constant transformació perquè el món està en constant transformació. Un actor ha d’interpretar en consonància a com vivim. Actuar no és un formar etern. Jo no sóc el mateix actor de fa 5 anys. Ni d’aquí a 5 anys seré el mateix actor que sóc ara.
Em reconec en el meu jo jove, en aquell actor que va fer Bajarse al moro o Turno de oficio. El veig i sé que vaig fer el que vaig fer perquè era com era. Amb tot, no sóc gens nostàlgic. La nostàlgia em sembla un luxe que no em puc permetre.
He tingut la sort de treballar amb els millors. De totes elles i de tots ells, he après moltíssim. Però res comparat amb el plaer egoista d’haver-los gaudit en primera persona de veure’ls treballar.
No gaudeixo el teatre com espectador. En molt poques ocasions aconsegueixo evadir-me de tot el que estic pensant i analitzant. És una llàstima, però no aconsegueixo anul·lar la part més racional per entregar-me a la passional. Però quan passa, és un tsunami. L’última vegada va ser fa quinze dies a Palència amb l’espectacle Mauthausen. La voz de mi abuelo de l’actriu Inma González. Però no, malauradament no sóc bon espectador.
La nostàlgia em sembla un luxe que no em puc permetre
Els premis són un motiu de celebració i alegria. I si te’ls donen, genial, però si no, no passa res. Treballar d’actor ja no és que sigui un premi, és que t’ha tocat l’Euromillones i la Primitiva, tot el mateix dia.
Els cinc minuts abans de començar una funció, intento amagar-me en un racó del teatre i escoltar les converses dels espectadors que van arribar. Descobreixes i intueixes moltes coses de l’audiència escoltant les seves converses.
Juan Echanove, un actor amb molta actitud. Foto: EFE
Una vegada, ara no fa gaire, va venir al teatre un espectador invident. L’acompanyava el seu gos pigall. Era un espectacle en què havia de cantar. El gos m’acompanyava bordant cada vegada que cantava. Vaig haver de parar i demanar una ovació pel gos. M’ha passat de tot, sobre un escenari.
El moment més màgic del teatre és quan notes el silenci del públic. Hi ha un moment en què notes que és un silenci de concentració. Un silenci en què podries aturar la funció, mirar la platea dos o tres minuts sense dir res i ningú no mouria un pèl.
Hi ha dos personatges que m’han marcat especialment. Un és el Quevedo de l’espectacle Sueños. Cada dia que pujava a l’escenari per interpretar-lo era com fer puenting. Era com tirar-me al buit. L’altre és Mark Rothko, el protagonista de l’obra Rojo de John Logan. Aquest personatge era d’una complexitat brutal. Un dels reptes més difícils que he encarat com a actor.
El teatre no pot abandonar la seva funció de mirall social.
Actuar és una actitud.