Burgos (Corona castellanolleonesa), 25 de setembre del 1506. Fa 518 anys. Felip d’Habsburg (anomenat "el Hermoso"), espòs de la reina Joana I de Castella i Lleó (mal anomenada "la Boja") i gendre del rei Ferran II de Catalunya i Aragó (anomenat "el Catòlic"), moria després de cinc dies d’agonia. Oficialment, havia mort per una pneumònia, però el quadre mèdic que presentava era el d'un enverinament. La desaparició de Felip, que fins llavors actuava com a rei de facto de la Corona castellanolleonesa, obriria, de nou, les portes del tron de Toledo al seu sogre Ferran, retirat a Barcelona des de la mort d’Isabel la Catòlica (1504), i restauraria el debat del que havia de ser la monarquia hispànica. L’enverinament de Felip, com el d’altres monarques de la seva època, seria la projecció de la guerra als passadissos de palau.
La misteriosa mort de Felip d’Habsburg
Isabel la Catòlica mai no havia confiat en Ferran i en el seu entorn catalanovalencià. I quan la mort l’encalçava, va testar a favor de Joana, la seva descendent supervivent més gran. Joana estava casada amb Felip d’Habsburg (1496), però tenia un problema de salut mental, originat per la brutal pressió que li havia dispensat el seu sogre Maximilià (avui en diem mòbing) i augmentat per les venèries que li havia encomanat el seu marit Felip (sífilis). A la mort de la Catòlica (1504), les maniobres de Ferran per a usurpar el tron a Joana no havien servit de res. Les corts castellanolleoneses, que desconfiaven del Catòlic —més, encara, que la seva difunta— l’havien expulsat amb la cita que faria història “viejo catalanote, vuélvete a tu nación”. Joana regnaria, però només de nom. Qui governaria de facto seria el seu marit Felip, amb la fórmula “iure uxor”.
Una part de la historiografia espanyola posa en qüestió la mort per enverinament de l'"Hermoso". Però tots els elements que orbiten al voltant d’aquell fet apunten el contrari. Segons les fonts documentals, a mitjan setembre del 1506, Felip va viatjar a Burgos. El dia 16 va jugar un partit de pilota “en un lugar frío” (?). L’endemà presentava un quadre de febre i malestar. El dia 20 escopia sang. I després de quatre dies d’agonia, moria la nit del 24 al 25. Un altre element, tan sospitós que resulta definitiu, és el detall que “el Hermoso” s’havia allotjat i acabaria expirant a la residència de Bernardino Fernández de Velasco, conestable de Castella, i de la seva muller Joana d’Aragó-Nicolau, filla natural de Ferran el Catòlic. En aquest punt, és molt important destacar que Ferran sempre va conrear una relació molt estreta amb els seus fills il·legítims.
La misteriosa mort de Caterina d’Aragó
A finals del segle XV, les emergents classes mercantils de Londres i Bristol havien portat els Tudor (la secundària però ambiciosa branca gal·lesa dels York) fins al tron. I Enric VII (el primer Tudor, i pare i antecessor d’Enric VIII) havia buscat una aliança amb una nissaga continental poderosa, que l’havia d’ajudar a dissipar dissidències internes i amenaces externes. El matrimoni entre Artur, l’efímer hereu d’Enric VII, i Caterina d’Aragó, la filla petita dels Reis Catòlics, es va celebrar en aquest context de pacte (1501). Artur va morir al cap d’unes setmanes, víctima d’una estranya malaltia anomenada "suor anglesa". Però Caterina no va ser retornada, sinó que, per ordre (... i per interès!) d’Enric VII, va ser allotjada permanentment a la cort de Londres, i al cap de vuit anys (1509) va ser casada amb Enric VIII, germà petit i successor del difunt Artur.
El 7 de gener del 1536, a Kimbolton, moria Caterina d’Aragó. Oficialment, a causa d’un tumor al cor. Però els seus partidaris (el partit catòlic aristocràtic) de seguida van assenyalar el rei Enric VIII i la seva nova i flamant esposa Anna Bolena. El rei i la Bolena s’havien casat tres anys abans (1533) i la reforma anglicana avançava imparable, però Caterina, que no acceptava el divorci, s’havia convertit en una nosa. Caterina, tieta de Carles de Gant, era, també, la millor garantia d’una aliança hispanoanglesa, que sempre havia estat més una tutela hispànica que no pas un veritable pacte entre iguals, i que Enric, amb una potent marina de nova creació, ja no tenia gens d'interès a conservar. Algunes fonts afirmarien que un parent d’Enric l’havia visitada i en algun moment li havia abocat “uns minerals a la copa de vi rosat”.
La misteriosa mort de Francesc de Bretanya
Mesos després de la misteriosa mort de Caterina, es produïa una altra il·lustre i sospitosa defunció. El 10 d’agost del 1536, en un discret castell a prop de Lió, moria en estranyes circumstàncies el delfí de França. Francesc, fill primogènit del rei Francesc I de França i de Clàudia, duquessa independent de Bretanya. Havia estat proclamat sobirà bretó a la mort de la seva mare (1532). Però no comptava ni amb el suport del seu pare —que el boicotejava per a usurpar-li l’herència materna— ni amb el dels estaments bretons —que el veien com un intrús—. Quan s’havia celebrat el matrimoni dels seus pares (1514), Francesc, el vell, encara no era rei de França, però, en previsió del que podia passar —i acabaria passant—, havien forçat la inclusió d’una clàusula que preveia que el ducat de Bretanya no seria per al primogènit, sinó per al segon fill de la parella.
Hostilitzat per tot arreu, el jove Francesc, de 18 anys, va buscar suport en el seu entorn i va confiar el seu destí a la seva amant, Mademoiselle de l’Estrange, una cortesana intel·ligent i decidida que li doblava l’edat, però sense el poder necessari per a canviar el destí del delfí. La situació es precipitaria en el moment en què el seu germà petit Enric es va casar amb l’ambiciosa Caterina de Mèdici (1533), filla de Llorenç II, duc independent de Toscana. El delfí va morir vomitant sang, i el seu pare, el rei Francesc I, proclamaria que Carles de Gant, monarca hispànic i gran rival del francès pel lideratge europeu, havia pagat un sequaç per a causar aquella mort. En canvi, la parella Enric-Caterina, ambdós de 17 anys, i que el succeïen en tots els títols i honors, suggeririen que el delfí havia mort després d’una nit d’excessos al llit de L’Estrange.
Morts "útils"
Totes aquestes morts, precipitades i inesperades, van tenir un impacte que va anar molt més enllà d’un gran ofici religiós. L’enverinament de Felip d’Habsburg va retornar Ferran el Catòlic a la primera línia de l’escena política peninsular i a la restauració del vell projecte Trastàmara de lideratge europeu, que finalment, i per altres causes, no seria possible. L’enverinament de Caterina d’Aragó reforçaria el projecte Tudor, que ambicionava convertir Anglaterra en una potència naval i colonial, totalment alliberada de la tutela hispànica. I l’enverinament de Francesc de Valois posaria fi a la independència del mil·lenari ducat bretó, completaria el mapa costaner que sempre havien ambicionat els reis francesos (un rerepaís completament orientat a l’oceà dels grans viatges) i col·locaria França en posició de disputar el lideratge continental als hispànics.