No us explico això perquè em pugueu entendre, perquè no hi ha res a entendre. Ni tan sols per pidolar una mica d'empatia, ni per “donar explicacions” que diuen. No suporto la gent que “dona explicacions”, perquè víctimes i botxins, avui, aquí, davant meu i a casa vostra, es barregen de manera tan subtil i tan natural que és impossible destriar-ne un de l'altre.
M'és absolutament igual el que penseu, “pensar fa de burro” deien els pagesos del meu poble. M'és absolutament igual quina part de vosaltres admireu, perquè sé que l'instint de supervivència us obliga a adornar amb flors i garlandes la imatge del que realment sou. I m'encantaria, ho reconec, veure els vostres remordiments petits petits rebregats entre els llençols xiuxiuejant-vos abans d'anar a dormir noms i dates concretes.
M'encantaria, ho reconec, veure els vostres remordiments petits petits rebregats entre els llençols xiuxiuejant-vos abans d'anar a dormir noms i dates concretes
El mal i el bé no existeixen
Sé que he esguerrat la vida d'individus que no conec, ni coneixeré mai, sé que algú en algun lloc molt remot de qualsevol geografia m'ha fet l'home més afortunat del barri. És així com es transmet tot, sense ordre ni concert, sense cap voluntat de fer el mal o el bé, perquè ni el mal i ni el bé existeixen, ¿ho has entès bé, noi?
Aquesta va ser la pregunta que no parava de repetir-me l'alcalde mentre m'agafava pel coll.
¿Ho has entès, noi, o t'ho repeteixo més a poc a poc?
Havíem esperat pacientment tota la nit. “Tu no pateixis que no és responsabilitat teva. Demà a primera hora, vull que em trenquis la cara.” I vaig ser obedient, vosaltres també ho hauríeu sigut. L'alè li feia pudor d'ansietat i de tabac negre. Quan la matinada es tornés blava havíem de sortir de casa puntuals, i ho vam fer. Hi hauria un cotxe mal aparcat a la cantonada, i hi era. No havíem de dir res, no podíem pronunciar cap paraula, i vam segellar els llavis. Les càmeres estarien preparades dies abans, dins dels comerços, algú trauria el mòbil, tres o quatre vianants serien els testimonis que després ho explicarien a les televisions i aleshores vam aparèixer nosaltres amb roba negra i encaputxats.
I vam trobar l'alcalde, és clar, a primera hora del matí, somrient i encorbatat, acompanyant la filla de la mà a l'escola. No ho sabíem que hi seria la nena, i quan li vam clavar el primer cop de puny l'idiota es va posar a plorar. Era un plor fingit, però molt real.
La sang, deia en veu baixa, la sang.
¿Què li passa a la sang?
Més fort, deia, sí, al cap, fort i directe al cap, deia, dues o tres vegades, fins que em surti sang, ¿entesos? La sang és molt important. La sang vol dir: jo sí, tu no. És més important fer pena que tenir raó, imbècil.
Ell va guanyar les eleccions que havia de guanyar, jo vaig guanyar el sobre tancat que havia de guanyar
I li vaig etzibar amb els punys i amb els colzes i quan la sang marró li regalimava per les galtes i la nena va començar a xisclar, vam fugir amb el cotxe mal aparcat mentre les ferides de l'alcalde quedaven immortalitzades a totes les pantalles del país. Vosaltres tampoc no donaríeu explicacions, ell va guanyar les eleccions que havia de guanyar, jo vaig guanyar el sobre tancat que havia de guanyar i ara vosaltres, que perdeu sempre i només us queixeu, tindreu una altra bona excusa preparada a l'altar de la superioritat moral mentre seguiu amb aquestes vides insignificants de sempre.