Ens van fer matinar. I matinar a l'estiu és una broma de mal gust. Però la mare insistia molt. “Va, que hem de ser dels primers d'arribar-hi.” Em vaig treure les lleganyes, vaig esmorzar un got de llet vegetal i mentre ma germana s'entretenia al lavabo fent no sé què, em vaig vestir amb la samarreta vermella que tant m'agrada.
Vam sortir puntuals. Molt. Jo anava agafat de la mà del pare i, per sort, vam poder col·locar-nos en un bon lloc, entre la gent. Ni massa a prop, ni massa lluny, deia, així podrem sentir què diuen. I aleshores, no sé com, em va pujar a les espatlles perquè hi pogués veure i va sortir del no-res aquell home de l'americana blau marí i les ulleres. Era molt simpàtic. L'havia vist a la televisió, i a casa els pares només en deien coses com: “És injust el que hi han fet, és l'únic que els planta cara, si fóssim un poble com cal...”, però jo no sé de què parlen, perquè, al final, sempre canvien de tema.
L'home de l'americana blau marí ens va explicar les regles del joc. No sé si les vaig entendre gaire. Tots tancaríem els ulls, tots, i havíem de comptar, tots, – molt a poc a poc- fins a deu. Hi havia una senyora molt alta amb els cabells recollits que amb un micròfon anava comptant enrere... i un cop arribats al zero... l'havíem de buscar per tota la ciutat.
Deu. Els pares estaven excitadíssims. Vuit. Ma germana mirava tota l'estona el mòbil. Sis. I jo pensava que érem nosaltres qui ens havíem d'amagar. Quatre. Algú va cridar que volíem un altre tipus de joc, tres, un de més contundent com l'arrenca cebes o el del mocador. Dos. Però ningú no li va fer cas. U... Zero. I l'home de l'americana va desaparèixer.
“És un truc de màgia”, va xiuxiuejar la mare i tots els de la plaça ens vam separar en grups per a buscar-lo. Jo havia jugat molt a fet i amagar, sobretot amb els amics de l'escola, però allà, a la plaça, amb aquella gentada ens vam desorientar. La gent corria amunt i avall. Amunt i avall. Algú assegurava que l'havia vist en un portal, un altre que l'havia gravat en un carrer paral·lel amb un barret de palla, d'altres deien que havia fugit amb un cotxe. ¿Amb un cotxe? Sí. Però això és trampa.
No ho sabíem si era trampa, ningú no ens ho havia explicat, així que vam estar unes quantes hores buscant-lo. Entràvem fins i tot a pisos turístics, a botigues, a lavabos... Ni rastre. La gent, de mica en mica, va anar marxant, però els pares deien que no, que fins a la victòria sempre, i cap al migdia vam menjar un entrepà en un banc ple de coloms que lluitaven per les engrunes. Agafarem forces i continuarem.
La meva germana va dir que havia quedat amb unes amigues i que no. I va discutir amb el pare. I després de dinar vam seguir buscant l'home de l'americana blau marí, una mica més cansats i amb ma germana de morros. I es va fer de nit, i vam dormir a la gespa d'un parc perquè amb la calor que fa descansarem fresquets – va prometre la mare-, i els grills cantaven, i jo volia tornar a casa i es va fer de dia, i per sort no vam matinar. I ja érem els únics que seguíem buscant l'home tan simpàtic. No, és mentida. A vegades dic mentides piadoses. Hi havia també molts avis, “jubilats” se'n fotia la meva germana, que es va llevar plorant perquè les amigues havien fet una festa i veia els stories i es moria de fomo. I vam seguir buscant uns quants dies, setmanes (de veritat!), i vaig conèixer nens nous i pares vells, i recordo que una nit d'hivern, no sé qui, arrecerats a la vora d'un cotxe, va preguntar: “I aquest joc per a què serveix?.”