Utrecht (Països Baixos independents), 11 de juliol del 1713. Fa 311 anys. Els representants diplomàtics de Felip V d’Espanya —el primer Borbó de Madrid— i d’Anna I d’Anglaterra i d’Escòcia signaven un tractat de pau que havia de posar fi al conflicte successori hispànic (1701-1715). Utrecht seria la culminació d’unes negociacions —iniciades, secretament, dos anys abans (1711)— on s’acordava que els britànics renunciaven a complir els pactes signats amb els seus aliats, abandonaven el conflicte i reconeixien el Borbó com a nou rei d’Espanya, i, a canvi, els espanyols els lliuraven el domini de diversos territoris i l’explotació de diversos monopolis comercials. No s’entén la instauració de la nissaga borbònica espanyola i el seu reconeixement internacional sense les concessions hispàniques a Utrecht.
Gibraltar
A l’inici del conflicte (1704), un combinat militar austriacista format per anglesos, neerlandesos i catalans havia desembarcat a Gibraltar i havia foragitat la guarnició militar hispànica (lleial al règim borbònic) i la població civil (que es reubicaria formant el nou nucli de San Roque). Inicialment, el penyal va restar com una plaça austriacista de la Corona castellanolleonesa. Però el fracàs de les operacions militars de Minas, Galway i Peterborough (1706) per a consolidar el domini austriacista sobre Madrid i sobre el conjunt de la Corona castellanolleonesa empenyeria els anglesos a assumir l’administració del penyal en solitari. A Utrecht (1713), els espanyols no tan sols reconeixien aquella situació, sinó que li donaven carta de naturalesa. Felip V, rei d’Espanya, renunciava a la possessió present i futura sobre Gibraltar.
Per què els britànics van insistir en Gibraltar?
Gibraltar era la clau de la Mediterrània. I les classes mercantils angleses tenien interessos econòmics importants a la Mediterrània, forjats a principis del segle XVI, durant l’època de creació de la ”marina Tudor”. Les primeres companyies de comerç angleses s’havien desenvolupat sobre una gran ruta que partia de Londres, solcava les aigües dels mars del Nord i Bàltic, s’endinsava pels rius navegables de Rússia fins al Mar Negre, i travessava tota la Mediterrània fins a l’Atlàntic i fins a Anglaterra, novament. A banda del negoci colonial americà, que havia adquirit molta importància durant el segle XVII, la força del sector mercantil anglès del 1713 tenia molta relació amb el trànsit naval mediterrani: la importació de llanes i sedes de l’Imperi otomà i de cítrics de Nàpols, i l’exportació de manufactures tèxtils arreu de la Mediterrània.
Els intents espanyols de conquesta de Gibraltar
Superat el conflicte successori i confirmats els Borbons al tron de Madrid (1715), la cancelleria espanyola va impulsar diverses operacions militars de conquesta del penyal, que implicaven la violació del tractat signat a Utrecht. Aquests intents es van produir el 1727, el 1779, el 1781 i el 1782, sempre —reveladorament— coincidint amb grans crisis econòmiques, i que es van saldar amb un seguit de fracassos i amb un formidable malbaratament de recursos públics. Passats dos segles, durant el règim dictatorial franquista, la cancelleria espanyola, conscient de la superioritat bèl·lica britànica, optaria per una estratègia que implicava asfixiar Gibraltar (el tancament de la verja i la proclama de Franco “Gibraltar caerá como una fruta madura”).
Gibraltar no és espanyol
La sobirania britànica sobre el penyal es fonamenta sobre un tractat que, encara que va ser signat fa més de tres segles, és plenament vàlid. I ho és perquè els actuals edificis polítics britànic i espanyol són una continuïtat dels subjectes polítics signants del Tractat d’Utrecht. I mentre existeixin Espanya i la Gran Bretanya, la sobirania britànica sobre Gibraltar és inqüestionable. Una altra cosa seria que, a Utrecht, Gibraltar hagués passat, per exemple, a sobirania de la República de Venècia. En aquest hipotètic cas, l’actual sobirania italiana sobre el penyal seria, com a mínim, objecte de debat, perquè l’actual República d’Itàlia ni és la continuadora de la República veneciana, ni el Regne d’Itàlia —promotor de la unificació italiana (1861-1869)— es va subrogar a pactes o tractats dels països que s’incorporaven al nou estat italià.
Gibraltar no serà mai espanyol
L’única possibilitat de reobrir el Tractat d’Utrecht seria en l’hipotètic cas de la desaparició d’un dels subjectes polítics signants del pacte. Quan es va protocol·litzar aquella pau (1713), feia escassament sis anys que s’havia signat la Union Act (1707), la unió d’Anglaterra i Escòcia, que donaria com a resultat l’aparició d’un nou subjecte polític: la Gran Bretanya. Qui va signar el Tractat d’Utrecht (malgrat el que diu la coberta de l’edició espanyola d’aquell acord) van ser la reina i el govern britànic. Ara bé, si en un futur es produís la independència d’Escòcia, de Gal·les i la reunificació d’Irlanda, llavors seria possible reobrir el tractat. No obstant això, el dret internacional actual hauria de tenir en compte l’opinió dels gibraltarenys, i en aquest punt, és molt probable que Gibraltar es transformés en territori anglès o, directament, en un país independent.
Gibraltar no serà mai espanyol, perquè el poder espanyol no ho vol
Per al poder espanyol, Gibraltar només és una reivindicació recurrent en temps de crisi. I, fins i tot, en un hipotètic escenari on la Gran Bretanya —com a subjecte polític— hagués desaparegut, no es produiria cap canvi. Perquè Anglaterra (i no la Gran Bretanya) podria fer valer el Pacte de Gènova (1705) per a impedir la cessió del penyal. El Pacte de Gènova, signat entre la reina i el govern d’Anglaterra i el partit austriacista català —que ocuparia el poder del país poc després i fins al final de la guerra (1705-1714)— a Utrecht esdevindria paper mullat (el famós “Cas dels Catalans”). Però a Gènova, Anglaterra, Àustria, els Països Baixos, Portugal i Savoia van reconèixer a Catalunya la categoria de subjecte polític amb capacitat per a decidir el seu futur. Aleshores, la pregunta és: algú es pensa que els espanyols acceptarien posar Catalunya i els Borbons al centre d’un debat internacional sobre la sobirania de Gibraltar?
