Madrid, 18 de febrer de 1936. El president de la República, Niceto Alcalá-Zamora i el president del govern espanyol i ministre de Governació, en funcions en els dos casos, Manuel Portela Valladares (del Partit del Centre Democràtic) feien públics els resultats de les terceres eleccions generals de la II República, celebrades dos dies abans (16 de febrer). Aquells resultats revelaven el suport de les societats espanyola i catalana als programes dels partits d’esquerres (el Front Popular, a Espanya, i el Front d’Esquerres, a Catalunya) que es presentaven a l’electorat amb la promesa de recuperar les lleis progressistes dels primers governs de la República i de restaurar la normalitat democràtica de Catalunya. I avalaven la voluntat majoritària de la societat, que apostava per un canvi de cicle en la política de la República espanyola.
La coalició de dretes que havia governat des de les eleccions de novembre de 1933, formada pel Partit Republicà Radical (PRR), de Lerroux; la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), de Gil-Robles, i el Partido Agrario Español (PAE) de Martínez de Velasco, havia pagat els excessos comesos, les tensions creades i la pràctica del canibalisme polític amb una estrepitosa derrota a les urnes. L’endemà (19 de febrer) Manuel Azaña d'Izquierda Republicana (res a veure amb ERC) es convertia en president del nou Executiu i complia la seva promesa electoral: iniciava la tramitació de l’amnistia al govern Companys (empresonat des dels Fets d’Octubre de 1934) i la de 30.000 persones més; que, a Catalunya, havien estat recloses pel seu suport a la proclama catalanista del president i, a Astúries, pel seu compromís amb la revolució obrerista.
El paisatge polític
Les dretes havien guanyat els anteriors comicis (novembre, 1933) amb la promesa de liquidar l’amenaça a la unitat d’Espanya que, pretesament, representava l’autogovern català (Catalunya era l’únic territori autònom de la República). Aquelles tensions desembocarien en la proclama del president Companys (un intent d’aconseguir suports externs per modificar l’arquitectura de l’Estat, passar d’una república unitària a una república federal). Aquell episodi se saldaria amb la intervenció de la Generalitat (octubre, 1934) i la condemna a 30 anys de reclusió al Govern de Catalunya (juny, 1935). Les dretes havien assolit l’objectiu. Però tan sols tres mesos més tard (setembre, 1935) esclatava l’escàndol de l’Estraperlo, que posava en relleu l’escassa altura política i l’esperit caïnita dels líders d’aquella coalició involucionista.
Lerroux i Pich i Pon
El 5 de setembre de 1935, la premsa feia públic que destacats dirigents del PRR, com Alejandro Lerroux, president del govern espanyol; Rafael Salazar Alonso, ministre de Governació i alcalde de Madrid; Joan Pich i Pon, governador general de Catalunya i alcalde de Barcelona (nomenat a dit, en els dos casos, després dels Fets d’Octubre de 1934), i altres alts càrrecs de la formació cobraven copioses comissions il·legals des que havien autoritzat la instal·lació de les ruletes fraudulentes dels casinos de Donosti i de Formentor. Ruletes que no havien estat instal·lades als casinos catalans perquè, reveladorament, el govern Companys n'havia denegat l’autorització. El president Alcalá-Zamora va exigir la dimissió a Lerroux, confiant que el seu soci de govern, Gil-Robles, de la CEDA, el rellevaria fins a esgotar la legislatura.
L’Estraperlo i Gil-Robles
Aquell escàndol de corrupció, conegut com a Estraperlo, va ser la tomba política de Lerroux i del seu partit, que va passar de ser la segona força parlamentària (104 diputats en les eleccions de 1933) a quasi desaparèixer del paisatge polític espanyol (5 diputats en els comicis de 1936). Després de l’esclat de l’escàndol, aquell desastre era previsible, però el president Alcalá-Zamora mai hauria imaginat el càlcul estratègic de Gil-Robles. El líder de la CEDA va plantejar condicions inacceptables, perquè el seu propòsit no era rellevar Lerroux fins a esgotar la legislatura, sinó deixar l’estat sense govern, forçar la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions anticipades, absorbir el vot del partit de Lerroux i governar en solitari. Alcalá-Zamora no va tenir cap més remei que dissoldre les Corts i nomenar un govern de transició (desembre, 1935).
La campanya electoral de l’esquerra
En aquell context, apareix la figura de Manuel Azaña, que l’endemà de la proclamació dels resultats (19 de febrer) es convertiria en president del govern espanyol i, unes setmanes més tard (10 de maig), sumaria al càrrec el de president de la República. Azaña és, amb el president Macià, el gran estadista de l’etapa republicana. Alcalá-Zamora, Companys o Negrín, per citar tan sols tres noms, no els van arribar mai ni als genolls. Azaña és qui rearma ideològicament l’esquerra espanyola. És qui entén i defensa que el règim republicà espanyol no té futur si no es restauren les lleis progressistes dels primers governs de la República (1931-1933), indecentment revertides per la dreta involucionista durant l’anomenat Bienni Negre (1933-1935), i no es normalitza la situació política a Catalunya, l’únic territori autònom de la República.
L’amnistia
Azaña negocia i pacta un gran front d’esquerres —el Front Popular—, però té molta cura a no envair Catalunya. En la construcció d’aquell projecte, pacta amb una Esquerra Republicana decapitada i desnonada (els seus dirigents són a la presó o han estat inhabilitats), però que, sociològicament, conserva la categoria de formació política catalana hegemònica; que el bloc progressista a Catalunya es presentarà de forma independent amb la marca Front d’Esquerres. Azaña no vol combatre Catalunya, sinó les dretes. I necessita Catalunya, que és el territori de la República on les esquerres tenen més força. Azaña (des de les Corts) i Companys (des de la presó) pacten una aliança que ha de culminar amb la recuperació de la normalitat democràtica a Catalunya. I això, necessàriament, passa per la promulgació d’una amnistia.
La campanya electoral de la dreta
La premsa de l’època revela que aquella campanya electoral —que s’inicia el gener de 1936— va assolir un grau de crispació inèdit en la història espanyola. La CEDA, que s’havia convertit en “l’esperança blanca” del conservadorisme més reaccionari, va plantejar la campanya sobre dos eixos principals. Va invocar el perill marxista (la revolució bolxevic a Espanya) amb tots els ingredients possibles del gènere del terror roig: nacionalització de la terra i de les fàbriques, desamortització dels béns eclesiàstics i supressió de la confessionalitat de l’Estat. I va invocar el perill del “separatismo”, amb l’escenificació d’una Espanya enfonsada i condemnada en l’eterna misèria després de perdre les últimes colònies d’ultramar (1898) i els dos motors econòmics del país (Catalunya i Euskadi).
Com va acabar tot allò?
El 21 de febrer de 1936, cinc dies després de les eleccions, la Diputació Permanent de les Corts espanyoles votava i aprovava el decret llei d’amnistia. Aquell decret llei, signat pel president Alcalá-Zamora deia: “Siendo inequívoca la significación del resultado de las elecciones (...) en cuanto a la concesión de una amnistía por delitos políticos (...) en favor de la cual se ha pronunciado la mayoría del Cuerpo electoral, y tratándose de una medida de pacificación conveniente al bien público y a la tranquilidad de la vida nacional, (...) de acuerdo con el Consejo de Ministros, a propuesta de su Presidente y previa la aprobación de la Diputación permanente de las Cortes, vengo a disponer lo siguiente: Artículo único. Se concede amnistía a los penados y encausados por delitos políticos y sociales”. Havia guanyat la política. Havia perdut el caciquisme.