La veïna del segon primera, una dona d'uns cinquanta anys amb els cabells bruts i les galtes rosades, estava molt nerviosa. “Això ve de fa temps”. Li tremolaven les mans (una mica deixades), suava (tenia la pell greixosa), i ensopegava amb les paraules. Però els agents amb la paciència dels qui tot els és aliè van entendre que el seu gatet – feia servir el possessiu i el diminutiu- s'havia escapat. Aleshores va sanglotar, es va netejar els llavis amb un mocador de paper i va dedicar un darrer esforç per no ofegar-se.

-Bé... no s'ha escapat. - Va matisar la senyora, ara més serena - Me l'han robat.

-¿Qui?

-Els d'aquest pis. - I va assenyalar els del segon segona -. Aquests homes es mengen els gats.

El baixet va mirar el jove i sense dir-se res es van dirigir cap a la porta. Toc-toc.

-Ho dic de veritat. Se'ls mengen com si fossin un plat deliciós.

La pluja, com un mal presagi, es va tornar ferotge. Un home d'uns trenta anys de complexió atlètica, ulls clars i dents grogues va respondre les preguntes dels agents amb monosíl·labs. ¿Coneixia la veïna? Sí. ¿Sabia que tenia un gat? No. ¿Feia molt que vivia aquí? No ho sé.

El jove va entretenir l'home mentre el baixet va entrar, sense permís, a fer una ullada. Les persianes abaixades i una ferum de marihuana que surava en cada habitació van aixecar totes les sospites.

-Mirin la cuina. - Va insistir la dona.

Va obrir les finestres i van registrar el pis de dalt a baix. L'únic que van trobar va ser una catximba, una dona amb pantalons de xandall que no parlava l'idioma, i algunes substàncies psicotròpiques. Però ni a la cuina, ni enlloc, cap rastre del gat.

-¿Com es diu, el gatet?

-Senyoret.

La dona del xandall en veure la veïna que havia avisat a la policia va sortir al replà a increpar-la. Els comentaris petits, es van tornar en retrets formals, (dates concretes, rancors abstractes), els retrets cada vegada més esmolats es van convertir en amenaces. És cert, que els agents intentaven apaivagar els ànims, però era massa tard. Una guspira pot cremar un bosc, els gats tenen set vides i les amenaces mai no acaben bé.

Una bufetada i després el silenci de la perplexitat. Un instant breu que ho pot decantar tot. La dona que havia perdut el gat va saltar damunt de la dona del xandall i mentrestant els policies intentaven retenir el musculós de les dents grogues que ja treia escuma per la boca. Dos ferits lleus. Dues denúncies. Se'ls van endur a comissaria i ni rastre del gatet.

Cap a mitjanit quan la pluja havia deixat d'inundar les places i les rieres, enmig dels bassals, perdut, amb les potetes molles va aparèixer el Senyoret. Va rondar unes quantes hores buscant el camí de tornada, fins que una furgoneta blava es va aturar davant seu. Mai no plou a gust de tothom i per la resta de la història cal tenir bon paladar.