"A Catalunya parlem molt de la terra, però no mirem mai al cel", deixa anar Juana Dolores (1992) parlant del Rèquiem Català que ha escrit per encàrrec del músic Marc Migó. La frase expressa un gust per allò místic, un tret que li ha anat de meravella per trufar d'imatgeria pagana -"nacional i popular"- aquesta singular i inèdita missa de morts dedicada a Catalunya. I si una nació desfilant per una catifa vermella (Edicions Poncianes) no plora cap mort sinó que invoca la nació catalana, i alhora la interpreta. Com? Com una dona ferida però "glamurosa". "Què passaria si una nació no només fos la Catalunya oprimida, si desfilés i posés com una 'celebrity'?", planteja la creadora d'aquest "artefacte artístic i polític" transgresor.
Què passaria si una nació no només fos la Catalunya oprimida, si desfilés i posés com una 'celebrity'?
Juana Dolores va rebre amb interès la proposta de Marc Migó perquè escrigués un "rèquiem català", és a dir, una missa de difunts en clau nacional en la tradició de rèquiems nacionals, com ara l'alemany, de Johannes Brahms. L'actriu i poeta hi va estar "encantada", explica, donat el seu interès previ per la literatura mística, la iconografia religiosa i fins i tot per la Bíblia, "un llibre popular amb una força literària molt potent". Com a rèquiem nacional, la peça havia d'abordar temes clau de la realitat catalana. I així ho fa 'I si una nació desfilant per una catifa vermella', per bé que d'una forma gens convencional. Dolores hi invoca Catalunya i alhora l'evoca de manera teatral, personalitzant-la en la figura d'una dona. Una dona "ferida" ("no obvio el context social i polític del meu país", assenyala), però també "meravellosa, bonica, màgica, bella". La bellesa, de nou, com a propòsit innegociable en l'obra de Dolores.
No volia que fos una cosa queca, processista o pesant. Sempre he pensat que es pot parlar de Catalunya, del meu país, des d'una posició glamurosa
"No volia que fos una cosa queca, processista o pesant. Sempre he pensat que es pot parlar de Catalunya, del meu país, des d'una posició glamurosa", argumenta ella, més interessada a "parlar així de la nació catalana que simplement com una terra oprimida". I com a artista, rebla, la tasca és anar d'allò particular a l'universal, estetitzant-ho" i donant-li forma. "És fer-ho atemporal, i què hi ha de més atemporal que una dona o una nació ferides?".
Un llibre pop català
Juana Dolores introdueix en aquesta invocació de Catalunya tota una "imatgeria popular" del país, "no només la Moreneta, també l'amor per les classes populars, la imatgeria de la màgia". Perquè, diu, també hi pot haver "celebrities catalanes a Catalunya, per molt que siguin diferents o súper desconegudes; vull exaltar allò nacional lligat a les classes populars", rebla.
Vull exaltar allò nacional lligat a les classes populars
Un dels trets que poden sorprendre del llibre és la convivència entre aquesta aposta formal i estètica per la personificació de Catalunya en una dona que es reivindica "glamurosa", i alhora l'expressió de contingut històric o del context dels últims anys. "Ha estat el més difícil, no obviar el que ha passat, perquè han passat moltes coses en l'àmbit nacional i identitari, i no volia fer veure com si aquí no hagués passat res", admet Dolores al respecte. Tot i així, l'autora posa en valor que el resultat pugui resultar "ambigu", quant a la seva aproximació. "Em semblava interessant que qualsevol català, sigui 'indepe' o no, se'l pugui sentir seu. Perquè allò nacional no és només la gent que s'ha ficat al cap que Catalunya ha de ser un estat, són moltes coses".
I així s'entén una mica més la frase que dona nom al seu rèquiem, I si una nació desfilant per una catifa vermella. "La catifa vermella és el socialisme", aclareix amb un somriure. "Però, què passaria si hi desfilés no només com una Catalunya oprimida i maltractada -per un Estat que tothom sap que és hereu del Franquisme-, què passaria si posés, i s'exhibís, com si fos una 'celebrity'? Què passaria si algú imaginés Catalunya des d'una altra perspectiva?", es demana insistint en la necessitat de "començar a reconèixer moltes catalanitats diferents". És, també, la seva invitació a imaginar un país menys "victimista i ploramiques" i més orgullós. Una Catalunya "imaginada", reconeix, però "que és alhora la de molta gent".