Narcís Prat, catedràtic d'Ecologia a la Universitat de Barcelona, va treballar durant gairebé 15 anys com a pèrit de la fiscalia en casos de delictes ecològics, del 1989 a 2002. Els records dels 96 judicis que va passar en aquest període es plasmen al llibre Andanzas y desventuras de un ecólogo en los juzgados del "Reyno" (editorial Milenio), que avui s'ha presentat a la Facultat de Biologia de la UB. El llibre combina les anècdotes amb les explicacions jurídiques i són tot un retrat de la manca de consciència ecològica en aquest país.
Narcís Prat. Foto: Carles Gené.
Tot al riu
Narcís Prat ha retratat un panorama crític sobre la situació de l'ecologia a la Catalunya dels anys vuitanta i principis dels noranta. Afirma que no hi havia cap sensibilitat respecte a l'ecologia. Al seu llibre explica tot tipus de malifetes, sobretot per part d'industrials que abocaven àcids al clavegueram o tiraven tones de petits de fragments de paper al riu. Un país on pràcticament no hi havia depuradores. En el què es considerava que destruir el medi no era rellevant. I on els qui denunciaven els empresaris que contaminaven eren tractats com criminals que volien deixar la població de la zona sense feina en un moment de crisi.
Segons a quin jutjat anaves, el fiscal ja sabia que perdríem
David contra Goliat
En el seu llibre, Prat també fa un retrat molt cru de la justícia espanyola d'aquells moments. Al títol del seu llibre es refereix als tribunals de l'Estat espanyol com "los juzgados del reyno" perquè "La primera vegada que vaig entrar a un jutjat , a principis dels anys 1990, vaig tenir la impressió de viatjar al segle XIX". Uns jutjats que destinaven molt poca atenció a les qüestions ecològiques, i on l'acusació sempre tenia molt menys recursos que la defensa ("era com David contra Goliat", apunta). Els judicis s'eternitzaven, i entre els primers informes i la sentència podien passar sis anys. A la fi, la majoria dels condemnats rebien penes lleus i de vegades fins i tot aconseguien lliurar-se d'aquestes mitjançant recursos. De fet, les lleis per defendre el medi ambient eren tremendament insuficients i ambigües, segons Prat. Però destaca que el problema venia sovint dels magistrats: "Segons a quin jutjat anaves, el fiscal ja sabia que perdríem". Recorda, en canvi, a Santi Vidal, com un jutge realment preocupat per acabar amb els delictes ecològics. Assegura que molts casos, quan sortia del jutjat després que es dictés sentència "no m'ho podia creure, de com havien fallat això". I posa com a exemple, un jutge que va absoldre al responsable d'uns grans abocaments al tram final del Besòs, tot argumentant que "com que el riu ja estava mort, no importava que contaminés". Prat apunta que sovint la pressió mediàtica era clau perquè es perseguissin els delictes ecològics: "Els diaris són molt importants. Quan els mitjans comencen a dir coses, els jutges poden dictar sentències diferents".
Dibuix d'Ernest Prat.
El cas Puigneró
Entre els casos que Prat va portar com a pèrit judicial hi figuraven els abocaments que havia fet l'empresari tèxtil Josep Puigneró, la primera persona que va anar a la presó a l'Estat espanyol per delicte ecològic (destaca que no n'hi ha hagut gaires més). Prat encara recorda la gran mobilització col·lectiva en defensa del condemnat: "Tot l'Osona, liderat pel bisbe, es va mobilitzar". Però Prat recorda que aquest industrial no va ser engarjolat només per delictes ecològics: "En Puigneró va anar a la presó perquè ja tenia dues condemnes anteriors, per delictes contra els treballadors. Com que era la tercera condemna el van posar a la presó".
El 1979 els rius estaven fets un drama. Era un desastre
Canvi de rumb
Prat recorda que quan va començar a treballar com a pèrit, hi havia molta permissivitat i "es passaven les lleis pel forro", a desgrat dels esforços de la Fiscalia, els Mossos i la Guàrdia Civil. Els industrials asseguraven que reduirien la contaminació i eren condemnats a penes lleus. Però assegura que el canvi va ser radical a partir de 1991, quan Albert Vilalta va ser nomenat primer conseller de Medi Ambient de la Generalitat: "Els industrials tenien por i van reaccionar". Afirma que "El 1979 els rius estaven fets un drama. Era un desastre". Ara, la situació ha millorat. El nombre d'empreses altament contaminants s'han reduït, tot i que encara en queda alguna. Malgrat tot, Puigneró creu que la situació dels rius catalans està molt lluny de ser l'òptima: "La gent veu alguns ànecs i alguna carpa i ja pensa que els rius estan bé, però no és així". Tot i que ell ja no treballa com a pèrit, considera que la vigilància contra els delictes ecològics ha de continuar.
La UE, taula de salvació i limitació
Narcís Prat afirma que la situació dels rius catalans ha millorat sensiblement, i apunta que la clau d'aquesta evolució és a Brussel·les: "Les directrius europees han estat fonamentals", explica, i afegeix "En d'altres aspecte la UE no ha funcionat, però en l'ecologia ha anat de meravella". Ara bé, també apunta que les directrius europees en matèria de contaminació fluvial no s'acaben d'adaptar a la realitat catalana, ja que estan pensades per a rius del centre i el nord d'Europa, amb molt més cabal dels de la Mediterrània. En tenir els rius catalans molt menys cabal d'aigua neta, els abocaments contaminants tenen molt més impacte sobre els ecosistemes fluvials.