El fill se'm va presentar a casa ben entrada la nit. Pudia a alcohol, tenia els ulls vermells i el gest desencaixat. Tots dos sabíem que feia tard i que jo l'esperaria al menjador, despert i angoixat, amb el telèfon a la mà i la mirada clavada a la porta. Arribar tard significava un munt de coses: la més important, haver trencat el pacte. Però en col·locar el primer peu al rebedor, abans que pogués obrir la boca, es va agenollar davant meu i em va explicar exagerant els detalls que era al penya-segat, pare, ¿què hi feies allà?, passejava, i jurava i perjurava que havia vist una llum, ¿què dius?, una llum, ¿amb qui has anat al penya-segat?, tot sol, pare, ¿i què hi foties allà?

Les meves preguntes l'astoraven, però, entre sanglots i baves, vaig poder comprendre que com que feia bon temps havia sortit a passejar pel camí de terra, i que s'havia ajagut a descansar entre uns matolls, i a beure un glopet d'aigua, i que aleshores va aparèixer una llum miraculosa. Una llum inefable que va inundar l'espai i va tòrcer la realitat per esdevenir en una altra dimensió. El nano va quedar bocabadat. Ja era el vespre, pare, deia, i aquella il·luminació digna d'algun esdeveniment va ser el preludi de l'aparició de la Verge.

¿La Verge?

Em vaig fregar els ulls i em vaig fer un tip de riure.

Ara ho entenia, tota aquella xerrameca el va salvar del càstig. El teatret dels plors i les súpliques havia fet efecte. “Entesos. Aquesta és la teva manera de dir-me que n'estàs penedit. D'acord. Avui et salves. Ara a dormir.”

L'endemà, el fill, va tornar al penya-segat. La Verge, segons ell, li va prometre que s'apareixia tres vegades més i li va entregar un missatge: la seva missió era fer del poble un santuari, un lloc de peregrinació pels més necessitats.

Hi va anar dues nits seguides. Tornava a la mateixa hora, brut, pudint a alcohol, amb estigmes a les mans i una mirada que escrutava l'infinit; una estranya línia entre l'ungit i el foll.

Acompanya'm, pare.

La proposta em va fer dubtar. No per la llum, ni per la Verge, sinó perquè demana cert temps i molt d'estómac comprendre que el teu fill ha perdut l'oremus. Però al tercer dia, l'últim, hi vaig anar. Ens vam quedar palplantats al penya-segat, observant el no-res. Feia fred. Vam esperar hores. El vespre es va fer nit, la nit es va convertir en matinada i la matinada va créixer fins a assemblar-se a un matí ennuvolat.

Allà no hi havia cap llum, ni cap Verge.

L'alcalde va encarregar primer un altar, després un santuari. El fill va marxar de casa, a viure ben a prop del penya-segat. Van estampar samarretes i tasses, cobràvem entrada als turistes, els forasters van començar a fer cua, apareixíem a les rutes de creients

Li vaig demanar al fill que s'ho tragués del cap, escolta'm, que no ho expliqués a ningú, fes-me cas, que la gent és molt cruel, però això contradeia els desitjos de la Verge. Ben aviat ho va saber tot el poble. En pocs dies, ho van escampar a les xarxes socials, jo temia que se'n fotessin d'ell, tot al contrari, abans d'acabar el mes ja teníem un grup de curiosos al penya-segat. Dues dones també asseguraven que una llum feridora les havia sanat. El poble es va omplir de curiosos. L'alcalde va encarregar primer un altar, després un santuari. El fill va marxar de casa, a viure ben a prop del penya-segat. Van estampar samarretes i tasses, cobràvem entrada als turistes, els forasters van començar a fer cua, apareixíem a les rutes de creients.

Fins i tot, van obrir una fonda al poble, la gent està contenta, molt contenta.

Per fi, després de tant d'esforç, hem construït la nostra vida, la nostra felicitat, a través d'una mentida. Un fet que, al capdavall, ens converteix en una família normal i corrent del país.