Nàpols (llavors regne de Nàpols, entitat de la monarquia composta hispànica), 7 de juliol de 1647. Fa 376 anys. El segment més popular i humil del moviment independentista napolità nomenava Tomasso Aniello, popularment Massaniello, líder d’aquella facció. La figura de Massaniello emergeix en un moment de fragmentació del moviment. Massaniello, un pescador humil i sense experiència política, passaria a compartir protagonisme i a competir en el lideratge amb els altres dirigents del moviment: Domenico Perrone, popularment Miccaro o l’Abbate, molt vinculat a la noblesa local, i Battista Palumbo, un “uomo di mano” (un bandoler) que, amb anterioritat, havia servit, indistintament, a totes les faccions de l'oligarquia napolitana. La figura de Massaniello se’ns presenta com si fos únicament el contrapès a una direcció elitista. Però era així?
La guspira de la revolució napolitana
La revolució independentista napolitana esclata en un context de crisi que afecta el nucli de la monarquia hispànica. La política de redreçament econòmic construïda pel rei Felip IV i pel seu primer ministre Olivares i consistent a extorquir els territoris més pròspers de l’edifici polític hispànic, s’havia saldat amb un rotund fracàs. Catalunya, Portugal, els Països Baixos i el Milanesat, havien iniciat les seves particulars revolucions independentistes. I, precisament, la revolució napolitana seria una conseqüència directa de la revolució milanesa. Segons el professor Francesco Benigno, de la Scuola Superiore de Pisa, la imposició d’una gabella sobre la fruita (una taxa extraordinària) als mercats de Nàpols, per finançar la repressió hispànica a Milà, seria el detonant d’una revolució, que es va voler inspirar en el model català de 1640.
L’arrel de la Revolució napolitana: la burgesia
Però el descontentament venia de lluny. Durant l’etapa catalana (segona meitat de la centúria del 1400 i primera del 1500), la ciutat de Nàpols, i de retruc el regne de Nàpols, havia conegut el seu particular “segle d’or”. El rei Alfons el Magnànim (1416-1458) l’havia convertida en la capital de facto dels seus estats. I durant la centúria del 1500, havia desbancat Gènova i Venècia com a principal port d’intercanvi entre l’imperi otomà i l’Europa cristiana. Però amb l’ascens al tron hispànic del catòlic integrista Felip II (1556) les rutes comercials de la Mediterrània es van arruïnar i Nàpols va entrar en decadència. Aquell ocàs coincidiria amb la substitució de catalano-valencians per castellano-lleonesos en l’administració hispànica de Nàpols.
L’arrel de la Revolució napolitana: la noblesa
Aquesta decadència imposada va generar un descontentament molt profund, especialment i per raons òbvies, entre les classes mercantils de la ciutat. Però la noblesa local, sense interessos als mercats, tampoc combregava amb aquell escenari. L’aristocràcia napolitana (l’elit de l’estament nobiliari) no era tan rica, econòmicament, ni tan brillant, militarment, com la castellano-andalusa: Però, en canvi, tenia una tradició política i cultural molt superior a la dels seus homòlegs de Madrid i de Sevilla. I, no obstant això, l’aristocràcia napolitana, mai havia obtingut la confiança de l’administració hispànica: els càrrecs eren sempre ocupats per personatges castellans. La gabella de la fruita, que perjudicava especialment les classes populars, va ser la metxa que va encendre la Revolució. Però el moviment s’havia gestat al nucli de les classes dirigents locals.
El virrei hispànic
Quan es precipiten els esdeveniments (maig-juliol de 1647), el virrei hispànic a Nàpols és Rodrigo Ponce de León y Álvarez de Toledo (Marchena, Corona castellanolleonesa, 1602-1658). La investigació del professor Beningno, revela una sèrie d’elements que expliquen la Revolució napolitana i totes les rebel·lions en els territoris perifèrics de la monarquia hispànica. La primera és que Ponce de León és el prototipus de l’alt funcionari hispànic: un polític incapaç, indigent intel·lectual i grimpador desvergonyit. La segona és la constatació d’una tradicional cultura política hispànica de desconfiança cap a les oligarquies locals. I la tercera és el temor constant a una possible aliança entre les oligarquies i les classes populars, i per aquest motiu tota l’acció de govern del virrei hispànic es limita al “divide et impera”.
L’esclat de la Revolució
Durant la primavera de 1647 el clima social i polític es deteriora a gran velocitat. Segons el professor Benigno, ningú s’amaga: el virrei descriu la noblesa local com a “caballeros imperiosos y de mala vida”, i les oligarquies locals anomenen Ponce de Leon “el pocavergonya borni”. Aquell intercanvi públic d’insults és el preludi d’un esclat que es produirà el 7 de juliol de 1647: les classes populars incendien les cases dels col·laboracionistes, com havia passat a Barcelona durant la diada del Corpus de Sang (7 de juny de 1640, inici de la Revolució dels Segadors). I Ponce de León es refugia “cames ajudeu-me” al Castell Nou, protegit pels Tercios hispànics, com set anys abans a Barcelona, on el virrei, el comte de Santa Coloma, havia buscat l’empara de la Galera Reial i havia escapat a la platja de Montjuïc a través de les teulades de les Drassanes.
Massaniello
En aquell context emergeix amb força la figura de Massaniello, que passa dirigir la facció més popular i més radical del moviment. Proposa una revolució sense la noblesa i sense la burgesia, a qui acusa de voler negociar secretament una sortida a la crisi beneficiosa, únicament, per als seus interessos de classe. I proposa la creació d’una República napolitana, independent, per descomptat, clarament contraposada al projecte dels Carafa i dels Colonna (les principals famílies nobiliàries) que pretenen asseure al tron napolità Enric de Guisa, descendent dels Anjou francesos i dels Bel·lònides catalans, que s’havien disputat el regne napolità durant els segles precedents. L’independentisme napolità, en el seu moment culminant, es presenta dividit i irreconciliable. El conflicte està servit.
Peppe Carafa versus Massaniello
Ni Giussepe Carafa està disposat a cedir la direcció del moviment a les classes humils, que ambicionen una revolució de dalt a baix, ni Tomasso Aniello està disposat a claudicar davant les oligarquies, que pretenen involucionar el país a un règim feudal medieval. I en aquell context de divisió i de desconfiança, Ponce de León s'aprofitarà de les rivalitats. El virrei hispànic posaria preu a un cap: però no al de Carafa, sinó, per raons òbvies, al de Massaniello. La facció que liderava el pescador era contrària a qualsevol negociació, perquè entenia que la monarquia hispànica havia consumit tot el crèdit polític. I era extremadament revolucionària, perquè aspirava a crear un nou escenari social (noves jerarquies, redistribució de la riquesa). En posar preu al cap de Massaniello, el virrei hispànic picava l’ullet a la noblesa napolitana.
El fracàs de la Revolució napolitana
El 16 de juliol els “uomo di mano” de Carafa apedreguen i assassinen Massaniello. I poc després, els “lazzari”, la gent més humil, fan el mateix amb Carafa. Gennaro Annese, el relleu de Massaniello, depura el moviment, expulsa els nobles, culmina la Revolució i proclama la República de Nàpols, sota la protecció de França. Però el cardenal Mazzarino, ministre plenipotenciari francès, mai va confiar en els revolucionaris napolitans. L’ajut no va arribar mai, i el 6 d’abril de 1648, les tropes hispàniques, amb l’ajut de col·laboracionistes subornats, reocupaven la ciutat. La manca de suports externs i d’unitat interna, més que la no-política del virrei, que tement per la seva vida havia abandonat el càrrec i la ciutat (gener, 1648), serien les causes que impedirien el triomf d’una revolució que hauria canviat per sempre la història de Nàpols.