Tortosa, 15 de setembre del 1294. Tres anys després de la pèrdua de Sant Joan d’Acre, darrera plaça del Regne croat de Jerusalem. Berenguer de Cardona, Gran Mestre de la província templera de Catalunya-Provença-Aragó, i el rei Jaume II signaven una permuta de propietats amb l’objectiu de crear concentracions i continus patrimonials. Les propietats templeres a la ciutat i el terme de Tortosa passaven a titularitat reial. I la propietat reial sobre el castell i terme de Peníscola (una franja paral·lela al mar entre el riu Sénia i la serra d’Irta), passaven a titularitat templera. Jaume II tenia molt interès a posseir el control sobre la totalitat de Tortosa, cridada a ser un dels quatre vèrtexs del Principat. Però Cardona també tenia molt interès a posseir la costa de Peníscola, per a donar sortida al mar als dominis templers del Maestrat.
Què pretenien els templers al Maestrat?
El propòsit final de la permuta de Peníscola i de la compra de la vall del Millars era crear un continu patrimonial que s’estendria a cavall del Principat de Catalunya i del Regne de València, des de Miravet (al nord) fins a Alcalà de Xivert (al sud), i des d’Amposta, la Ràpita i Peníscola (a l’est) fins als Ports de Tortosa i les serres de Benifassà, Penya-golosa i Penya-roja (a l’oest). Aquest continu patrimonial culminaria amb la compra del predi dels Anglesola (la vall del riu Millars) i el formidable desembors de 500.000 morabatins d’or. A principis de la centúria del 1300, els templers passaven a concentrar la propietat i la jurisdicció sobre el domini feudal més extens de la Corona catalanoaragonesa (600.000 hectàrees). Però la veritable pretensió dels templers era, únicament, esdevenir la primera força patrimonial de la Corona?
L’estat templer del Maestrat
El veritable propòsit d’aquelles operacions seria convertir aquell extens domini feudal en Principat templer del Maestrat, un estat teocràtic governat per l’elit de l’orde, vinculat a la Corona catalanoaragonesa amb algun tipus de relació de vassallatge (de subordinació política i militar) prou beneficiosa per a actuar amb el màxim grau d’independència. I convertir aquell estat en la plataforma de llançament de les operacions militars templeres per a la recuperació de Jerusalem. Naturalment, el pla implicava crear una capital, i paral·lelament es van iniciar les obres de construcció d’un gran palau-fortalesa a Culla —una vila situada a la cresta de la serra de Penya-golosa—, que havia de fer la funció de capital. I es va projectar la construcció d’un gran port als Alfacs, que havia de reunir la flota destinada a aquella gegantina empresa.
La reacció de Barcelona
No cal dir que la cancelleria de Barcelona, quan va tenir notícia d’aquest projecte, es va amoïnar. El rei Jaume II era el gran impulsor del projecte d’unificació de les quatre grans ordes militars (que implicava la dissolució dels templers en una nova institució). I s’havia proposat, clarament, per a ostentar el càrrec de Rex Bellator, “rei guerrer” o màxima autoritat de la nova institució (que representava el descavalcament i la pèrdua de poder de l’elit dirigent templera). El projecte Maestrat caminava en la direcció oposada als seus plans. I si aquell projecte es materialitzava, caldria veure amb quina mena de pactes de vassallatge (el major o menor grau de subordinació o dependència) es feia entre aquell nou estat templer i la Corona.
L’anàlisi geoestratègica
L’estat templer hauria enfortit la posició cristiana a la façana mediterrània peninsular. En aquell moment, el límit entre el món de la creu i el de la mitja lluna estava situat a la vall del riu Segura, i el Regne nassarita de Granada amenaçava permanentment l’expansió i colonització catalanoaragoneses del sud valencià. Però, també, hauria condicionat l’evolució territorial i política del nou Regne de València, i la relació amb la seva matriu política i militar (Catalunya i Aragó). Això seria el que interpretarien a la cancelleria de Barcelona. I serien les reserves que transmetrien als templers en relació amb el seu projecte. El Gran Mestre Cardona es va afanyar a calmar les aigües, prometent que l’estat templer del Maestrat se sotmetria al vassallatge de la Corona catalanoaragonesa. Però aquell projecte era excessivament oposat al propòsit de Jaume II.
Les intrigues de Jaume II
El setembre del 1302, mentre els templers culminaven la compra del predi Anglesola, a l’altra banda de la Mediterrània —i en plena ofensiva musulmana— Dalmau de Rocabertí (cap militar de l’orde) queia presoner dels mamelucs egipcis mentre combatia defensant l’illa croada d’Arwad (davant les costes de l’actual Líban). El rescat de Rocabertí va esdevenir una prioritat dels templers... i, curiosament, també, una prioritat de Jaume II. El rei tenia grans plans per al mariscal templer: pretenia que Rocabertí suplantés Molay en la direcció política de l’orde i passés a exercir el paper de cavall de Troia. Però, a mesura que avançava aquell llarg captiveri (1302-1315), les gestions fallides de rescat revelen que Rocabertí i Jaume II ja no compartien interessos (si és que mai els havien arribat a compartir).
La fi del projecte
Jaume II va bloquejar l’operació i el projecte templer al Maestrat no es va fer realitat. Però, després, ni es van unificar les ordes, ni Jaume II va aconseguir el seu objectiu, ni el cristianisme va recuperar Jerusalem. És més, a partir de 1308, els templers serien il·legalitzats, perseguits i exterminats. La pregunta és: què hauria passat si aquell estat templer s’hagués fet realitat i hagués transcendit en el temps? La resposta no la tindrem mai, però si volem fer un exercici de ficció històrica, podem especular que, en l’actualitat, el Principat del Maestrat hauria evolucionat cap a un estat independent modern, de llengua i cultura catalanes, i de tradició política teocràtica, com ho és Andorra, per exemple. Fins i tot podria haver estat alguna cosa semblant a Malta, que entre els segles XVI i XVIII va ser l’estat de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital.
