Martinica (en francès, Martinique, en crioll antillà Matnik) és una illa caribenya, departament d'ultramar francès, regió ultraperifèrica de la Unió Europea. Situada a les Petites Antilles, té una població de 360.749 habitants, segons dades de 2021. La seva capital és Fort-de-France. 

Martinica ja era habitada en el 6000 aC per poblaments arribats, molt probablement, de Centreamèrica i d'altres illes caribenyes com Trinitat. Va ser el 15 de setembre de 1635 quan va començar el domini colonialista francès sobre l'illa amb l'arribada d'un vaixell gal amb 150 colons comandats pel navegant Pierre Belain d'Esnambuc. Aquest destacament va fundar Saint-Pierre, la primera colònia francesa permanent al Carib. Un domini colonialista i imperialista que ha perdurat fins avui dia. 

Actualment, el 91,4% de la població de Martinica és negra o mulata, d'orígens africans, i parla el crioll de Guadeloupe, l'idioma sorgit de la mescla del francès amb llengües africanes i caribenyes. El 5,1% de la població són blancs d'arrels franceses, anomenats béké o bétjé (uns 3000) i l'1,9% són asiàtics (principalment hindús i xinesos). Frantz Fanon era el paradigma de ciutadà martinenc.

Una ment brillant

Frantz Fanon és una de les ments més brillants del segle XX. Nascut el 20 juliol de 1925 a Fort-de-France, la capital de l'illa, a la seva família es mesclaven avantpassats d'ascendència africana, tàmil i europea. Només tenia 18 anys quan va abandonar l'illa per allistar-se en l'exèrcit d'aquest país en la guerra contra l'Alemanya Nazi. Va ser un soldat valerós, destacant especialment la seva entrega en la batalla d'Alsàcia. Paradoxalment, servir a França va ser l'inici de la seva conscienciació social i política. La negativa del govern gal a reconèixer als soldats de les colònies el va dur a plantejar-se per què la població negra havia de defensar els interessos d'un país, teòricament el seu, que els menyspreava. 

La negativa del govern gal a reconèixer als soldats de les colònies el va dur a plantejar-se per què la població negra havia de defensar els interessos d'un país, teòricament el seu, que els menyspreava

Establert a Lió, es va graduar com a psiquiatre el 1951, professió que va començar a exercir sota la supervisió de Francesc Tosquelles Llauradó. De l'eminent metge català va absorbir la idea de la importància del fet cultural en la psicopatologia. Més que en els malalts, Tosquelles Llauradó va centrar les seves teories en els hospitals i els manicomis, convençut que si s'actua en les institucions mentals, les patologies individuals també troben cura. Si els sanatoris esdevenen institucions obertes, alguna cosa pot millorar per a tothom amb l'ajuda de la literatura i de l'art, amb artesania i cinema domèstic i tota creació sense altres exigències que donar l'oportunitat al malalt d'aconseguir expressar-se.  

Un condemnat de la terra

Políticament descrit com a neomarxista, molt aviat esdevindria un dels pensadors més influents del seu temps, gràcies a la seva visió de la descolonització com un esdeveniment no només polític i econòmic, sinó també social, cultural, simbòlic i civilitzatori. Amic i aliat en idees de filòsofs i intel·lectuals com Sartre, Fanon també va prendre part activa en la lluita d'alliberament del poble algerià. Les seves idees i teories van quedar recollides en una obra bibliogràfica on destaca molt especialment Els condemnats de la terra (Les Dammés de la terre), títol que ha inspirat moviments d'alliberament anticolonialista des de la seva publicació el 1961, lectura de capçalera declarada per a figures de la rellevància d'Ernesto "Che" Guevara a Amèrica Llatina, Steve Biko a Sud-àfrica i Ali Shariati a l'Iran. 

Va ser un dels millors analistes a l'hora d'interpretar la transformació del món que estaven provocant les lluites anticolonials

Immers en la lluita activa per la independència d'Algèria, Fanon va ser diagnosticat amb leucèmia. Mentre la salut li ho va permetre, feia de professor dels oficials del FLN en un campament ubicat en la frontera d'Algèria i Tunísia. Quan el cos li va dir prou, va viatjar als Estats Units per rebre tractament a l'hospital de Bethesda (Maryland), on finalment va morir el 6 de desembre de 1961. Ens deixava prematurament un dels màxims coneixedors de la situació dels nous països independents, fet que el va fer passar a la història com un dels millors analistes a l'hora d'interpretar la transformació del món que estaven provocant les lluites anticolonials. Una vida fascinant que ara ha quedat recollida a La clínica rebelde, biografia firmada per l'Adam Shatz, escriptor i editor de The London Review of Books, que ahir es va presentar a Barcelona. Va ser l'acte culminant del cicle que el CCCB ha dedicat a la figura d'aquest psiquiatre que no estava boig, sinó que només volia la independència del seu país.