Illa dels Faisans (desembocadura del riu Bidasoa), 7 de novembre del 1659. Fa 365 anys. El cardenal Mazzarino i Luis de Haro, ministres plenipotenciaris —respectivament— de les monarquies francesa i hispànica, signaven la Pau dels Pirineus, que posava fi a un llarg conflicte iniciat un quart de segle abans (1635). La signatura d’aquell tractat de pau escenificaria el relleu en el lideratge mundial. La monarquia hispànica, que havia ostentat la primacia mundial des del 1518 (concentració patrimonial en la figura de Carles de Gant, net i successor dels Reis Catòlics), era superada per la monarquia francesa, que guanyava aquesta condició, la qual mantindria fins al 1814 (desfeta del règim bonapartista). Però, també, implicava un redibuix dels límits fronterers entre aquells dos gegants.
La monarquia hispànica, exhausta i derrotada, lliurava a la francesa el domini dels comtats catalans nord-pirinencs (el Rosselló i la Cerdanya), i des d'aleshores la societat catalana assumiria la condició de país mutilat, amb una frontera artificial que pretenia separar catalans “espanyols” i catalans “francesos”. Com Euskal Herria, a l’altre extrem dels Pirineus, amb una part del país en territori peninsular —que es vol anomenar espanyol— (Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra) i una altra en territori continental —que es vol anomenar francès— (Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa). La cultura popular ha tendit a associar aquests dos fenòmens. Però, Euskal Herria va ser trossejada pels mateixos actors i sobre el mateix escenari que Catalunya? En quin moment, realment, es va produir la partició d’Euskal Herria?
L’estat matriu dels bascos
Amb l’ensorrament de l’Imperi romà (finals del segle V) i la distribució territorial de francs i visigots (principis del segle VI), els bascos van crear el primer edifici polític de la seva història: el ducat de Bascònia, un domini semiindependent vinculat a la monarquia merovíngia franca que, en la seva plenitud (segle VIII), abastaria des de Bordeus (al nord) fins a Pamplona (al sud) i de les fonts del riu Garona (a l’est) fins a la desembocadura del riu Nervión (a l’oest). El ducat de Bascònia (segles VI a IX) va emparar l’expansió basca sobre l’antiga Gàl·lia Novempopulània (la colonització de les valls dels rius Ador i Garona) i va enquadrar aquelles tribus en una estructura politicomilitar perfectament capacitada per a defensar-ne l'autonomia (fins i tot, en algunes etapes, la seva plena independència) i per a projectar-ne el desenvolupament econòmic.
La pressió franca i la independència pamplonesa
Quan Jules Mazzarino i Luis de Haro, representants plenipotenciaris de les monarquies francesa i hispànica, van signar la Pau dels Pirineus (1659), ja feia segles que Hendaia i Hondarribia, o que Baiona i Pamplona, formaven part d’edificis polítics diferents. A principis del segle IX, la pressió de la cancelleria carolíngia sobre els bascos (empenyent-los a hostilitzar els àrabs de la vall de l’Ebre), provocaria una reacció de rebuig que conduiria a la independència de la part sud del ducat de Bascònia. El 824, enguany fa 1.200 anys, un líder tribal basc anomenat Eneko Enekoitz (que la historiografia espanyola rebateja com a Íñigo Arista), partidari de les polítiques de pau i entesa amb els àrabs d’al-Àndalus, assaltava el poder i passava a governar el territori situat al sud dels Pirineus, entre el Baztan i Pamplona.
I al nord, que hi va passar?
Amb el decurs del temps, el domini que havia creat Eneko Enekoitz (824) esdevindria, successivament, regne de Pamplona i corona de Navarra, i es convertiria en un dels principals actors de la política peninsular baix-medieval (segles X a XVI). La història de Navarra és relativament coneguda. Però, en canvi, l’evolució històrica de la part nord és una gran desconeguda. Què va passar amb el País Basc nord després de la independència de Pamplona (824)? Doncs els territoris de la Baixa Navarra i Zuberoa, que capiculen, respectivament, amb les valls de Baztan i d’Erronkari, de seguida van quedar vinculats a Pamplona. Però, en canvi, el territori de Lapurdi (el litoral entre Hendaia i Baiona) i l’àmplia franja de terra entre Baiona i Bordeus van continuar formant part del vell ducat basc que, des del 778, ja s’anomenava Aquitània.
La pesca de la balena
Lapurdi va formar part de la història d’Aquitània (segles IX a XII), d’Aquitània-Anglaterra (segles XII a XV) i de França (a partir del segle XV), i això en va configurar la traça. A partir del segle XIII, la pesca de la balena va esdevenir la principal activitat econòmica. De fet, els historiadors bascos consideren que aquesta activitat, extraordinàriament lucrativa a l’època, transportaria l’economia basca a la modernitat. I si bé és cert que, els biscaïns també s’hi van abonar, els baleners de Lapurdi (d'Hendaia, Lohitzune, Getaria, Bidart, Baiona) es convertirien en els grans pescadors de cetacis de l’Atlàntic Nord. La tradició anglesa i bretona els portaria als caladors d’Islàndia i Groenlàndia (segle XIV), i, posteriorment, els conduiria a Terranova (mitjan segle XV).
Els primers sistemes de previsió de la història
A aquests baleners de Lapurdi els devem la creació d’un dels pilars de l'estat del benestar modern. L’activitat balenera presentava una gran sinistralitat i, en aquell context històric d’absència de garanties socials, les famílies dels mariners ferits o morts quedaven en la més absoluta misèria. A mitjan segle XV, les confraries de pescadors de Lapurdi instituïen un sistema de cotitzacions, on patrons i mariners aportaven unes quantitats prèviament fixades a una caixa de resistència comuna, que es destinaven al pagament de pensions d’invalidesa, viudetat i orfenesa a les famílies dels mariners sinistrats. Cinc-cents anys abans que els estats de l’Europa occidental creessin els sistemes públics de previsió, les confraries de Lapurdi ja havien posat en pràctica un sistema de protecció a les classes més desfavorides de la seva societat.
Terranova
Els baleners de Lapurdi no tan sols van ser pioners —a escala mundial— en la creació i el desenvolupament d’un sistema de previsió social. També ho van ser en l’exploració de grans quadrants marítims i terres ignotes. Des de mitjan segle XV, els baleners bascos sovintejaven els bancs de pesca de Terranova. Quan obtenien una bona captura, es desplaçaven fins a la costa i desballestaven el cetaci. Aquella operació, que podia durar setmanes, es feia des d’una factoria efímera que es construïa expressament. Aquells pioners mai no van saber que havien arribat a un nou continent, però eren el segon col·lectiu d’europeus moderns (després de les expedicions vikingues de la capitana Freydis Eirikdottir, al tombant de l’any 1000) que trepitjaven el Nou Continent. Mig segle abans que Colom posés els peus a l’illa que anomenaria la Hispaniola.
Aquests detalls ocults de la història, i molts altres relacionats amb la cosmogonia proto-basca, que clava les seves arrels en el neolític; l’enigmàtic fenomen dels agots, els marginats de l’edat mitjana obligats a transitar amb roba marcada; la bruixeria basca —les sacerdotesses de la religió tradicional— i les grans caceres de bruixes —que no van ser promogudes per la Inquisició, sinó pels primers Borbons francesos (segle XVII); el contrabandisme transfronterer, especialment intens durant les Guerres Carlines del segle XIX —i els seus mites reals i literaris—, o l’emotiva història de les “orenetes espardenyeres”, les noies joves, quasi nenes, emigrants temporeres a les fàbriques de calçat; és allò que descobrirem en la nostra particular experiència immersiva en el món basc. Consulteu-ne la ruta i el calendari en aquest reportatge:
