Viena (Imperi austrohongarès), 1 d’octubre del 1814. Fa 210 anys. Els representants diplomàtics de les potències que havien derrotat l’Imperi napoleònic (la Gran Bretanya, Prússia, Rússia, Suècia i Àustria-Hongria), es reunien per a redibuixar les fronteres d’Europa. S’explica que el nou traçat no seria més que la restauració de les fronteres anteriors a l’expansió francesa, iniciada en temps de la Revolució (1794), però, en canvi, una atenta observació al nou mapa continental indica el contrari. A Viena, les potències guanyadores van restaurar la independència i van dimensionar la força de tres estats destinats a exercir la funció de tap de contenció de futures temptacions expansionistes franceses: els Països Baixos al nord, Baviera al nord-est i el Piemont al sud-est. Per què Catalunya, al sud, no va ser la quarta pota d’aquest projecte?
El cas dels Països Baixos
El 1795, el règim revolucionari francès va ocupar els Països Baixos austríacs (l’actual Bèlgica), i el 1806, l’Imperi napoleònic va fer el mateix amb les Províncies Unides (el que col·loquialment anomenem Holanda). El 1815, l’Imperi napoleònic havia estat derrotat i desballestat, i la lògica dels vencedors podria haver implicat la restauració de la independència de les Províncies Unides i el retorn dels antics Països Baixos austríacs a la sobirania de Viena. Però, ben al contrari, el que es va decidir en aquella taula negociadora va ser la creació del Regne dels Països Baixos, que reunia tots dos territoris. Àustria-Hongria cedia la seva antiga possessió i la Gran Bretanya acceptava la formació d’un potent competidor; amb l'objectiu de crear un estat prou dimensionat per a contenir França en un hipotètic intent d’expansió cap a les costes del mar del Nord.
El cas de Baviera
Baviera també havia estat ocupada durant l’etapa revolucionària francesa (1795). Però la complicitat de les elits bavareses i el règim bonapartista n'aventurava una absorció austríaca. En canvi, la lògica esperada tampoc no es va imposar. Àustria-Hongria li va usurpar els territoris on capiculaven (Salzburg, el Tirol i Vorarlberg). Però, a canvi, i reveladorament, Baviera va veure restaurada la seva sobirania i va ser compensada amb l’annexió del Baix Palatinat, un antic principat independent que capiculava amb les regions franceses de la Lorena i la Xampanya. D’aquesta manera, Baviera —més propera a les fronteres de França que Prússia o que Àustria— també era dimensionada per a contenir França en un hipotètic intent d’expansió cap a la Confederació Germànica (el conglomerat successor del Sacre Imperi).
El cas del Piemont-Sardenya
Com havia passat amb els Països Baixos i Baviera, el regne del Piemont (la part continental, és a dir, Savoia, el Piemont i Niça) havia estat ocupat per França durant l’etapa revolucionària (1794). I, com també havia passat amb els dos casos anteriors, a les negociacions de Viena (1815) es va restaurar el domini piemontès sobre la part continental (Sardenya no l’havien perduda mai) i es van dimensionar els seus dominis per a la missió que se’ls havia reservat. El regne del Piemont-Sardenya, amb la benedicció de les potències guanyadores, ocuparia el territori de la que, fins a la invasió francesa (1794), havia estat la històrica República de Gènova, que, com el Baix Palatinat, passava a engrossir la nòmina de danys col·laterals. L’objectiu era contenir França en un hipotètic intent d’expansió cap a la península Itàlica.
I Catalunya...?
Tots els negociadors de Viena (l’austríac Metternich, els britànics Castlereagh i Wellington, els prussians Hardenberg i Humboldt, i els russos Nezalrode i Rasumovski) coneixien el paper de Catalunya en el context europeu. En aquell escenari negociador, encara ressonaven les cites del diplomàtic Pèire de Marca, negociador francès de la Pau dels Pirineus “els catalans somien amb una independència i una llibertat absoluta, amb un govern que els sigui propi” (1659), de l’escriptor i filòsof il·lustrat Voltaire “Catalunya pot prescindir de tot l’univers, però els seus veïns no poden prescindir d’ella” (1751), dels dirigents revolucionaris francesos Couthon i Robespierre “Cal fer de Catalunya una petita república independent” (1793), o de Napoleó (1808) i més tard de Talleyrand, primer ministre de França mentre a Viena es dibuixava el nou mapa del continent (1815) “Catalunya és la província menys espanyola d’Espanya”.
Condicions favorables
Catalunya tenia tots els condicionants geogràfics, històrics i culturals per a esdevenir la quarta pota del projecte de Viena: la creació d’un estat tap per a contenir França d’un hipotètic intent d’expansió cap a la península Ibèrica. Catalunya, fins i tot, aportava els elements necessaris per a dimensionar la seva arquitectura. Amb una França derrotada, no hauria estat difícil reincorporar-hi el Rosselló i la Cerdanya. I amb una Espanya governada pel ridícul Ferran VII, el rei que li havia venut la corona a Napoleó (1808) i que felicitava l’emperador francès pels seus triomfs sobre la insurgència espanyola, no hauria estat difícil fer el mateix amb les Mallorques i amb el País Valencià. De fet, des del segle anterior, la prestigiosa escola de cartografia de Versalles ja publicava mapes que dibuixaven la reunió dels estats de llengua i cultura catalanes.
Llavors... per què no?
En la no decisió de crear una Catalunya independent, hi van influir dos factors molt importants. El primer seria la mateixa decadència espanyola. En aquella Europa que es fabricava a Viena, Espanya ja era considerada un actor secundari, i les potències guanyadores mai no van permetre que el representant espanyol, Gómez Labrador, passés de la sala d’espera. A més, tres de les quatre potències guanyadores estaven governades per règims absolutistes (Àustria-Hongria, Prússia i Rússia) i la seva pretensió era imposar aquest sistema arreu del continent per a impedir la reedició de revolucions com la francesa. I Ferran VII d’Espanya, d'ençà que era, de nou, al tron de Madrid (1814), havia restaurat la Inquisició i destinava tots els seus esforços a perseguir els liberals que havien lluitat pel seu retorn.
Una solució barata i convenient
Als cenacles internacionals, Ferran VII era un personatge sense credibilitat. I, en reservar-li aquest paper, el lligaven curt. Però en aquella decisió també hi va pesar un segon factor tan important com el primer: la posició de les elits del país. Mentre que a Amsterdam, a Múnic i a Torí, les seves respectives elits van abraçar el projecte vienès, és a dir, la independència i el dimensionament del país, a Barcelona, les classes mercantils (les veritables classes dirigents de la ciutat i del país) s’hi van girar de cul. L’aparell fabril català, destruït a propòsit pel règim borbònic durant la guerra i l’ocupació del país (1707-1714), havia ressorgit lentament a partir de la colonització comercial catalana de l’Amèrica hispànica (1750) i les elits del món dels fabricants catalans no volien trencar els vincles amb l’estructura política que garantia aquests eixos.
D’aquella pols, aquests fangs
Maria Cristina (vídua de Ferran VII) va lliurar el poder als liberals (anteriorment massacrats pel difunt rei) a canvi del seu suport a la reina-nena Isabel II (1833). Els liberals espanyols jacobins i l’elit del món industrial català van forjar una interessada aliança política i socioideològica, que es materialitzaria en la institució d’un sistema proteccionista, que convertia el regne espanyol en un vedat de la indústria catalana, i que era contrari a la nostra tradició mercantil (recordem que l’espurna que havia provocat la revolució austriacista de 1705 havia estat la prohibició borbònica de comerciar amb Anglaterra i els Països Baixos, els principals socis comercials de Catalunya). Tot seguit, els liberals, reveladorament, estendrien el sistema proteccionista a la indústria basca i als productors cerealistes castellans.
La societat parasitada
“Catalunya és la província menys espanyola d’Espanya”. Couthon, Robespierre, Napoleó, Talleyrand (a cavall dels segles XVIII i XIX) sabien que la societat catalana se sentia, bàsicament, catalana. Sabien que els sometents populars que havien combatut la incorporació de Catalunya a l’Imperi de Napoleó (1808-1814) ho havien fet en nom del país, de la religió i de la tradició, i mai no ho havien fet en nom de Ferran VII, ni d’Espanya. D'aleshores ençà —des de la Conferència de Viena (1815)— s’ha obert, de tant en tant, alguna finestra que hauria fet possible “la somiada independència” de la qual parlava Pèire de Marca. Qui ho diu que ara no és així? I si és així, qui juga el paper dels pretesos liberals espanyols, furibundament jacobins? I qui el dels liberals progressistes catalans —del general Prim—, que els van donar suport?