Barcelona, 5 de setembre de 1714. Fa 310 anys. Dia 378 del setge borbònic francoespanyol sobre la ciutat de Barcelona. James Fitz-James Stuart, duc de Berwick i comandant en cap de les forces assetjadores, enviava un negociador al peu de la muralla de Barcelona. Els borbònics havien intentat la conquesta de la ciutat el 12 d’agost anterior. Però aquell assalt massiu, amb una força que doblava la de les defenses de la capital catalana, s’havia saldat amb un fracàs estrepitós. El 14 d’agost, després de la derrota francoespanyola al baluard de Santa Clara i del recompte de 2.200 morts a les files borbòniques, Berwick havia decidit castigar la ciutat amb un bombardeig incessant. I, encara, el 5 de setembre, sense resultats i amb el temor d’acabar com el seu predecessor, el duc de Pòpuli —fet cessar per incompetent— obria converses.
Pòpuli
El setge francoespanyol de Barcelona s’havia iniciat el 25 de juliol del 1713, i el rei hispànic Felip V havia confirmat Restaino Cantelmo-Stuart, duc de Pòpuli, en aquell moment comandant en cap de les forces d’ocupació borbòniques a Catalunya, com a màxim responsable d’aquell operatiu. Pòpuli ho va intentar tot. Des de massacrar 800 civils desarmats a Sant Quintí de Mediona (10 de gener del 1714), amb l’objectiu de difondre un clima de terror que havia de minar la moral dels barcelonins, fins a diverses tandes de bombardeigs mortífers sobre la ciutat (agost, 1713; març, 1714; maig, 1714). El fracàs rotund de la seva estratègia en precipitaria la caiguda. Lluís XIV de França, que ja havia negociat una pau beneficiosa a Utrecht (abril, 1713) i que temia que la resistència catalana reactivés el conflicte, va ordenar un canvi.
Berwick
Lluís XIV de França va ordenar Felip V d’Espanya (a Madrid, el tradicional plural “Espanyes” ja es podia considerar mort i enterrat) la substitució del comandament de l’operatiu de Barcelona. Tots els cancellers europeus observaven, admirats, la resistència dels catalans i, alhora, reien sota el nas comprovant que els exèrcits professionals de les dues superpotències de l’època no aconseguien imposar-se a la defensa d’una petita ciutat, articulada, majoritàriament, per civils. Lluís XIV, entremig de la por i de l’enuig, va ordenar destituir Pòpuli, per incompetent, i situar en lloc seu Berwick, el vencedor de la Batalla d’Almansa (abril del 1707), que havia provocat l’ocupació borbònica del País Valencià i l’Aragó. En el moment de la substitució, el 12 de juliol del 1714, Berwick era capità general de l’Aragó ocupat pels borbònics.
L’home que li va dir a Felip V que els catalans no es rendirien mai
Berwick va prémer l’accelerador, però es va estavellar contra el baluard de Santa Clara. I, mentre comptava els seus morts i recordava Pòpuli —que havia arruïnat la seva carrera al peu de les muralles de Barcelona—, va obrir converses. Segons les fonts coetànies (Castellví, a Narracions històriques), Berwick va enviar el general Lechard a parlamentar amb els defensors. I en aquell context, apareix la figura del general Josep Bellver i Balaguer, comandant del Regiment del Roser. Berwick havia exigit la rendició de la ciutat i, a canvi, oferia la garantia del respecte a la vida i a la llibertat dels defensors. I la resposta de Bellver a Lechard va ser: “Els Tres Comuns s’han reunit, i havent considerat la proposta feta per un oficial dels enemics, responen que no volen ni sentir ni acceptar cap proposta de l’enemic”.
Qui eren els Tres Comuns que no van voler sentir cap proposta de l’enemic?
Els Tres Comuns de Catalunya era la reunió de les tres principals institucions polítiques del país: la Generalitat (el govern del país), el Consell de Cent (el govern municipal de Barcelona) i el Braç Militar (l’exèrcit de Catalunya). La Generalitat era dirigida per tres diputats, que representaven cadascun dels tres estaments del poder (eclesiàstic, nobiliari, i viles i ciutats). D'ençà que s’havia creat la institució (1359), sempre se n'havia decidit la presidència, salomònicament, a favor de l’estament eclesiàstic. El Consell de Cent era dirigit per sis consellers, que representaven cadascun dels quatre estaments del poder (ciutadans honrats —oligarquies mercantils i noblesa urbana—; mercaders de la Ribera; artistes —metges, arquitectes, advocats—, i menestrals —gremis—). El conseller en cap era, sempre, de l’estament dels ciutadans honrats.
El veritable poder del país
Però des que els exèrcits de l’aliança internacional austriacista havien estat evacuats (30 de juny del 1713) i Catalunya havia quedat sola en la guerra, el dibuix del poder havia variat sensiblement. El president de la Generalitat, Josep de Vilamala, havia passat a un segon pla. I el conseller en cap de Barcelona, Rafael Casanova —que, reveladorament, no procedia de l’estament oligàrquic— havia esdevingut l’autèntic cap polític del país. I, en aquell paisatge bèl·lic, el Braç Militar (la petita noblesa, perquè l’aristocràcia havia desaparegut després de la victòria revolucionària remença del 1486) havia recuperat el protagonisme social d’èpoques anteriors. Precisament, Bellver era un producte de la revifalla del Braç Militar català de l’Edat Moderna, fortament castigat després de la derrota catalana a la Guerra de Separació (1640-1652/59).
Què més era Josep Bellver?
El general Josep Bellver, l’home que li va dir a Lechard i a Berwick “digueu-li al Borbó que els catalans no ens rendirem mai”, havia nascut a Lleida el 1630 i, per tant, en aquell moment devia tenir 84 anys. Aquesta edat genera certs dubtes en relació amb la seva data de naixement, però no hi ha dubtes sobre el seu indret de naixement. El general Bellver havia nascut i s’havia criat en una família de la petita noblesa urbana de Lleida, perfectament documentada, i en virtut del seu origen havia seguit la carrera militar i hauria combatut contra la invasió francesa de Catalunya (1691-1697) com a mestre de camp de l’exèrcit hispànic. El 1705, es posicionaria contra el règim borbònic i seria nomenat sergent major de les recentment creades Reials Guàrdies Catalanes. I el 1713 era nomenat general del Regiment del Roser, del Reial Exèrcit de Catalunya.
Què representa Josep Bellver?
El general Bellver representa la determinació de les classes dirigents catalanes del 1713-1714. Aquelles que van confiar, a ulls clucs, en la força de Catalunya. En la fortalesa del seu sistema polític i institucional; en la projecció de la seva economia productora i exportadora, i en la recuperació del seu protagonisme en el concert internacional. Aquelles que, quan Catalunya va quedar sola en la guerra contra França i Espanya, no es van atemorir i van votar la resistència a ultrança (Conferència dels Tres Comuns, 6 de juliol del 1713); mentre enviaven els millors diplomàtics del país (Dalmases, Ferran i Berardo) a les principals cancelleries europees per a crear i alimentar una idea política i econòmica favorable a la posició catalana. La pregunta és: les nostres actuals classes dirigents, si més no aquelles que van recollir el mandat de la societat per a fer la independència, són dignes hereves del que representava el general Bellver?