Madrid, 1 de novembre de 1700. Fa 324 anys. El rei Carles II moria sense descendència i el cardenal Portocarrero, ministre plenipotenciari de la monarquia hispànica, obria el testament que el difunt rei havia atorgat el 3 d’octubre anterior. En aquell testament es deia “en caso de que Dios me lleve sin dejar hijos, declaro mi sucesor al Duque de Anjou (Felip de Borbó), hijo segundo del Delfín (el primogènit i teòric successor de Lluís XIV). Amb la coronació de Felip V (1701) es posava fi a quasi dos segles de regnats Habsburg (1518-1700) i s’inaugurava una nova etapa dominada per la tutela —política i econòmica— que Versalles exerciria sobre la monarquia hispànica (1700-1808). Era això, el que realment, havia volgut Carles II? Era legal el testament que portaria el Borbó a Madrid? O havia estat falsificat?
Carles II i la seva capacitat real de decisió
Carles II estava afectat per importants dèficits congènits —físics i intel·lectuals— que no s’interpretarien com un impediment per ser coronat, però que serien prou evidents per cridar l’atenció de totes les cancelleries d’Europa. Un dels nuncis papals destacats a la cort de Madrid durant el seu regnat diria d’ell: “El rei és més aviat baix (...) lleig de rostre; té el coll llarg, la cara llarga i com encorbada cap dalt; el llavi inferior típic dels Àustria (...). No pot redreçar el seu cos quan camina, a menys que s'estintoli en una paret, taula o una altra cosa. El seu cos és tan dèbil com la seva ment. De tant en tant, dona senyals d'intel·ligència, de memòria i de certa vivacitat. Normalment, té un aspecte lent i indiferent, pocatraça i indolent, semblant estupefacte. Es pot fer amb ell el que es vulgui, ja que manca de voluntat pròpia”.
Llavors, qui governava —realment— a la cort de Madrid?
La cancelleria dels Habsburg tenia una llarga tradició de validos; uns ministres plenipotenciaris que, per desídia o per incapacitat del monarca, havien estat els veritables governants de l’edifici polític hispànic. Felip III (avi de Carles II) havia “delegat” en Francisco de Sandoval, duc de Lerma (1598-1618), que passaria a la història com l’inventor i el primer beneficiari del fenomen de la “bombolla immobiliària”. I Felip IV (pare de Carles II) havia “delegat” en Gaspar de Guzmán, comte-duc d’Olivares (1622-1643), un incendiari que fabricaria la Guerra Hispanofrancesa (1635-1659) i la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), que posarien fi al lideratge mundial que la monarquia hispànica ostentava des del 1519. Carles II no seria menys i “delegaria” el poder en el cardenal Luis Fernández Portocarrero (1678-1700).
Portocarrero i Oropesa
El cardenal Portocarrero seria l’autèntic governant de l’edifici polític hispànic durant l’últim quart del segle XVII. Quan totes les cancelleries europees ja tenia coll avall que Carles II no engendraria un successor (juny, 1696) havia participat activament en la construcció d’una solució de compromís (el nomenat del petit Josep Ferran de Baviera). Però a principis de 1698 es produiria un cop d’estat palatí, promogut per la reina Marianna (segona esposa de Carles II i contrària a la influència de Portocarrero) que conduiria Manuel Joaquín Álvarez de Toledo, comte d’Oropesa, a la presidència del Consejo de Castilla (el govern del poder central hispànic). A partir d’aquell moment, la cort de Madrid es va convertir en un inquietant escenari de conflicte entre dos partits cortesans que estaven enfrontats; però, encara no, per qüestions successòries.
La guerra cortesana
La inesperada i sospitosa mort del petit bavarès, un nen de tan sols vuit anys, però amb un futur molt compromès (febrer, 1669) va obrir la caixa dels trons. Els dos partits cortesans es van posicionar, clarament, a favor dels seus respectius candidats al tron; que, des d’una sinistra ombra, treballaven, des de feia temps, imaginant aquell nou escenari. Oropesa, amb l’inestimable ajut de l’ambaixador germànic Alois-Thomas de Harrach, va forjar un partit cortesà que defensava la successió a favor de Carles d’Habsburg (segon fill de l’emperador Leopold I, el cosí-germà de Carles II). I Portocarrero, amb la impagable col·laboració de l’ambaixador francès Henri d’Harcourt, va articular un partit cortesà que defensava la successió a favor de Felip de Borbó (net primogènit de la reina Maria Teresa de França, la germanastra de Carles II).
La proximitat consanguínia dels candidats importava un rave
Però aquella guerra “successòria” no consistia a defensar el candidat més proper, familiarment, a Carles II; com ha predicat, insistentment certa historiografia espanyola. A la gent del partit d’Oropesa o del partit de Portocarrero els importava un rave si el fill de l’emperador o el del delfí eren més propers o més llunyans a Carles II. No era una qüestió de legitimitat; sinó que, cada un representava un model d’estat clarament diferenciat. L’Habsburg —que venia del trencaclosques romanogermànic— proposava la projecció cap al futur de la tradicional arquitectura foral de l’edifici polític hispànic (avui, en diríem confederal); I el Borbó —que venia d’una França en ple procés d’homogeneïtzació i centralització— proposava la reducció de la monarquia composta hispànica a un edifici polític unitari i de fàbrica castellana.
La cultura punitiva a la cort de Madrid
No cal dir que, en aquell escenari cortesà de Madrid, dominat per una cultura punitiva cap a les societats que havien impulsat revolucions independentistes —interpretades i combatudes com una traïció a la unitat de l’Imperi (Països Baixos neerlandesos, Catalunya, Portugal, Nàpols, Sicília)—; el partit borbònic que liderava Portocarrero va esdevenir àmpliament majoritari. I els indecisos van bascular cap al partit borbònic gràcies a la generositat de Lluís XIV i a la seva política de compra de voluntats. A més es va produir un fet que va desequilibrar, definitivament, la balança: el 28 d’abril de 1699, Portocarrero i Harcourt van fabricar l’anomenat Motin de los Gatos, una revolta popular contra la crisi i la fam que afectava les classes populars de la “villa y corte” i que acabaria amb la casa familiar i la carrera política d’Oropesa carbonitzades.
El dubtós testament a favor del Borbó
El 3 d’octubre de 1700, Portocarrero ja feia mesos que maniobrava amb absoluta impunitat pels passadissos de la cort. I Carles II no tan sols era un rei amb un cos i una ment febles i debilitats pel pas del temps; que només donava senyal d’intel·ligència esporàdicament i que no tenia voluntat pròpia; sinó que ja era una autèntica desferra humana que trucava a les portes de la mort. Llavors, l’interrogant no és, tan sols, "com és possible que la marca del Rei aparegui amb un traç ferm, propi d’una persona sana i vigorosa?"; sinó que la qüestió de debò, la principal, seria, "com era possible que una persona amb tota aquella bateria de dèficits i en un estat de feblesa extrema, se li permetés un acte tan transcendent?" que reveladorament era la modificació de l’últim testament vigent; atorgat el 1698 a favor de Carles d’Habsburg.
Portocarrero, el principal sospitós
Totes les sospites recaurien sobre Portocarrero. A les cancelleries europees de l’època (excepte a la de Versalles, per raons òbvies), ningú se’l va creure. Fins i tot, una part important de la investigació historiogràfica moderna l’assenyala com l’autor d’aquell presumpte frau. Sigui com sigui, els Borbons serien cridats a representar el paper de garants de la unitat d’un imperi que, inevitablement, es trencaria i es descolonitzaria des del mateix moment en què Felip V posaria les seves borbòniques natges al tron de Madrid. Posteriorment (segles XIX a XXI), als Borbons se’ls ha reservat el paper d’icona de l’Espanya castissa, d’arquitectura jacobina, d’expressió castellana i de fàbrica liberal; hereva ideològica —adaptada al temps— del partit cortesà de Portocarrero. El testament que va portar els Borbons al tron hispànic era falsificat?
