A la primera frase del relat, l'Arnau i la Bruna tenen setze anys. Van a la mateixa classe i quan surten de festa, tothom sap que s'agraden. El que no saben els companys és que s'envien missatges en privat i s'escriuen les metàfores més cursis que us pugueu imaginar. Per a ells, en aquell bassal de frases d'autoajuda ensucrades hi ha tota la saviesa, tot el desig (encara no saben distingir-lo de l'amor) que hi pot cabre en un pit d'un mamífer de la seva edat.
Al segon paràgraf la Bruna ja n'ha fet disset i avui és l'aniversari de l'Arnau. Ha bufat les espelmes, ha obert els regals, i abans d'anar a dormir ha rebut un altre missatge de la Bruna. La Bruna no li explicarà mai el motiu real d'aquelles paraules. El missatge, en canvi, insinua que li agrada molt estar amb ell (ja ho sabíem) i que seria bonic anar junts a fer alguna cosa. Aquest “fer” dispara les múltiples lectures. Enmig de la proposta hi ha stickers i emoticones que compliquen al narrador destriar el gra de la palla.
Al tercer paràgraf entrem dins de les inseguretats de la Bruna. L'ha vist tan content a la festa d'aniversari i amb una complicitat tan fascinant amb la Jana, que la gelosia ha decidit no perdre més el temps. Aquí, jeuen en un parc. Parlen d'una sèrie que ha vist l'Arnau i la Bruna promet que mirarà avui mateix quan arribi a casa, però abans d'arribar a casa, a meitat de la frase adversativa, l'Arnau li fa un petó maldestre a la boca. És un petó que pren mides, bé d'intenció, exagerat d'intensitat, millorable en l'execució. El petó s'allarga. Quan separin els llavis alguna cosa haurà canviat, com qui s'endinsa en una part de la casa que no coneix.
Al quart paràgraf els venen les presses. Volen fer-se més petons (molts) i volen fer l'amor. L'amor, tots dos, per primera vegada. ¿On? No ho saben. A casa impossible. Mediten llocs i fan bromes enviant-se localitzacions. Des d'hotels per a hores, fins a segones residències dels pares. Al final d'aquesta frase, arribaran a la conclusió que tot això demana massa logística.
Així que al cinquè paràgraf, gràcies a una trucada de la tieta, l'Arnau proposa casa seva perquè “avui la mare serà tot el dia fora”. La Bruna fa servir exclamacions. Es barregen els adjectius. Estan neguitosos i il·lusionats. Han vist pornografia, saben d'alguns amics que ja ho han “fet”, però la mitologia de la primera vegada els aclapara.
Ara sí, ja comença el final. Els petons són cada cop més perfectes i enduts per l'eufòria de l'estiu, i el gust de la boca dins de l'altra boca, trien fer l'amor a l'habitació dels pares. La descripció és precisa. Hi ha aire condicionat i un llit ample. L'Arnau es mou amb presses i col·loca una tovallola damunt dels llençols. És un acte de prudència que el condemnarà. Un cop despullats, la Bruna pregunta pel preservatiu. Tot s'atura. L'Arnau havia entès que el duia ella. Silenci incòmode. No. ¿Com que no? Ara el desig es torna en un retret. Tu ets el tio. Vam dir que ho faríem junts. Jo posava el pis i tu... Les frases queden entretallades perquè sentim el so del pany i la veu de la mare que crida: Holi. Allargant la “i”.
El d'abans havia de ser el darrer paràgraf, un coit inexpert, entranyable, potser un final feliç. Però els whatsapps de la mare que no ha llegit l'Arnau fan que la Bruna ara corri esparverada a vestir-se. Surten de l'habitació amb la cara vermella i els ulls dilatats. Dissimulen. La mare no diu res i ho sap tot. També fingeix una naturalitat impostada, sobretot perquè la Bruna no se senti incòmode. Els adolescents respiren alleugerits, convençuts que aquí ningú ha notat res. Mentre són al menjador jurant-se que la propera, aniran a casa d'ella i ell portarà els preservatius, la mare, a la darrera frase del conte, amb un to de veu que no us sé descriure, pregunta: "Què hi fa aquesta tovallola aquí?".