Iuri Andrukhòvitx és un dels escriptors més rellevants de la literatura contemporània ucraïnesa. Als seus 63 anys llueix més com una estrella del rock encara dut per la pulsió de pujar a l'escenari que no pas com un lletraferit prototípic. De fet, la seva prosa i el seu posat ressona en algun lloc entre la visió cinematogràfica d'Emir Kusturica i la coctelera sònica dels Gogol Bordello del seu compatriota Eugene Hütz. Alguna cosa així com una versió eslava de Jim Jarmush o Tom Waits. Alguna cosa així com un cosí llunyà del nostre Enric Casasses.
Aquests dies Andrukhòvitx, autor totterreny que es mou sempre amb brillantor entre la novel·la, l'assaig i la poesia, firmant d'una bibliografia on destaquen títols com Recreaciones, Mi Europa, El último territorio, 12 anillos o Moscoviada (totes elles publicades en castellà per Acantilado: cap editor a la sala que s'aventuri a traduir-lo al català) és a Barcelona presentant Pequeña enciclopedia de lugares íntimos. Modelat amb un particularíssim sentit de l'humor i un privilegiat sentit de l'observació per captar els petits detalls que fan de les històries quelcom gegant, es balanceja entre la biografia i el relat de viatges, descobrint-nos 39 ciutats que han marcat el recorregut vital de l'autor i amb ell l'últim mig segle d'Europa. "En la primeríssima versió que vaig escriure de Pequeña enciclopedia de lugares íntimos hi havia un capítol dedicat a Barcelona. Finalment, va desaparèixer per una decisió del meu editor alemany. En el primer esborrany hi apareixien 111 ciutats. Ell va creure que per al lector seria molt més interessant reduir-ho fins a les 39 que han quedat. Això em dona ara l'oportunitat de publicar un segon volum en què sí que aparegui Barcelona. De fet, el reescriuré, perquè el text original se centra gairebé en exclusiva en l'estàtua de Colom i les Rambles. Ara inclouré les sessions maratonianes d'entrevistes amb periodistes catalans". Hauríem de parlar del seu llibre, o potser, com hem acabat fent, parlar de la invasió russa que des de fa un any està sofrint el seu país.
Quan ha estat l'última vegada que t'has assegut a escriure?
Per a mi no és el mateix escriure un text completament nou, que tornar, revisar i reescriure textos que ja tinc avançats. L'últim relat completament nou que he començat va ser fa unes setmanes, aquest passat mes de gener.
No has escrit res aquestes últimes setmanes?
No. Des de gener que he estat viatjant: Praga, Berlín, Madrid, Barcelona... He dedicat el temps lliure que m'ha quedat a revisar un llibre que ja tinc en marxa. Últimament he pogut recuperar certes rutines que tenia com a escriptor abans de la invasió russa, però els primers mesos van ser molt complicats. Les vuit primeres setmanes em va ser del tot impossible escriure.
Ha canviat la teva escriptura o la manera amb què t'aproximes a l'escriptura des que va començar a la guerra?
No. Sí que han canviat, però, algunes de les idees que tenia plantejades per aquest pròxim llibre. Serà un llibre completament diferent de què tenia pensat. Vaig començar a escriure'l l'any 2021 i vaig terminar les correccions del primer capítol o conte el febrer del 2022. Després va venir la guerra i vaig aturar tota la producció literària perquè em vaig bolcar a fer entrevistes amb els mitjans internacionals. Va haver-hi dies que en podia fer fins a set o vuit seguides. Va ser així fins a mitjan estiu. Posteriorment els mitjans ja no em contactaven tant.
Per què?
Imagino que perquè ja tenien els seus respectius corresponsals a Ucraïna.
Em vaig acostumar al 'confort' de la guerra
O perquè, malauradament, ens vam acostumar que hi hagués una guerra al teu país i mediàticament ja no interessava tant.
Segurament. El fet és que això em va permetre tornar a la literatura. Em vaig acostumar al 'confort' de la guerra. Vaig tornar a la novel·la escrivint el segon capítol. Això sí, la presència dels militars, de la violència, de l'ansietat, ara estava molt més accentuat.
Es pot assolir cert 'confort' en mig d'una guerra?
Potser hauria d'explicar de què va el llibre per contextualitzar-ho tot plegat.
De què va?
És un relat sobre la meva infància. Un intent de tornar als primers anys de la dècada dels setanta, una època en què també vivíem un clima de guerra a l'antiga Unió Soviètica. Perquè no hem d'oblidar que en aquells anys es van produir diverses invasions, com la de Txecoslovàquia de l'any 1969 o la de l'Afganistan de 1969. No van ser grans conflictes, com l'actual, però vivíem en un estat de guerra interminable.
Com escriptor ucraïnès reconegut, sents que tens certa responsabilitat per explicar al món la situació actual del teu país al món?
No. Hi ha líders, començant pel president i els ministres, i amb ells la resta de polítics i comandaments militars que tenen una visió molt més acurada de la situació política i social del meu país. Els escriptors, els actors, la gent de la cultura en general tenim un paper important, però ens dirigim a una audiència molt concreta. Per exemple, la gran majoria de les vegades que un mitjà internacional em demana d'entrevistar-me, sigui entrant en directe per Zoom o Skype en un programa de televisió, o bé en una entrevista per un mitjà escrit, em pregunten pel paper de la cultura en el conflicte. A mi m'agradaria poder oferir una visió molt més àmplia, i des d'una perspectiva política, de la situació. No puc estar constantment repetint el discurs que la cultura és molt important en temps de guerra. Perquè, tot i que és cert, també és una mica banal. Els ucraïnesos no guanyarem la guerra escrivint llibres.
No puc estar constantment repetint el discurs que la cultura és molt important en temps de guerra. Perquè, tot i que és cert, també és una mica banal
En algun moment t'has plantejat unir-te a l'exèrcit ucraïnès?
Sí, però ja soc massa vell. Vaig fer el servei militar amb l'exèrcit roig a inicis dels anys vuitanta. I ja aleshores era un soldat molt dolent. Van ser 18 mesos. Normalment, eren dos anys, però els joves que teníem estudis universitaris, com era el meu cas, només estàvem obligats a fer-ne 18 mesos. Vaig tornar a casa amb la lliçó que no havia après res a l'exèrcit.
Que és el que normalment aprens amb el servei militar: res.
(Ruires) Exacte. El 2014, quan va esclatar el conflicte de Crimea, encara estava en edat d'unir-me a l'exèrcit, però aleshores aquest era un conflicte local. Com a persona que havia tractat amb l'exèrcit rus, tenia la idea que podia ser útil d'alguna manera. Potser ajudant en algun secretariat. Però no deixaven de ser cabòries d'un escriptor. Actualment, l'exèrcit ucraïnès permet allistar-se a persones de fins a 60 anys, però la realitat és que a partir dels 55 no et consideren útil per a la guerra.
En aquells 18 mesos de servei militar, quins eren els teus sentiments com a ucraïnès servint a l'exèrcit soviètic?
Justament vaig escriure els meus primers contes durant els últims mesos del servei. Sent un veterà disposava de més temps lliure i em vaig bolcar en l'escriptura. Temps després vaig escriure el guió d'una pel·lícula sobre un jove soldat ucraïnès que es nega a parlar rus. Una decisió que el portarà a ser perseguit i patir moltes represàlies, perquè estava totalment prohibit parlar qualsevol altre idioma que no fos el rus. En aquella època hi havia un greu conflicte de nacionalitats en el si de l'exèrcit. Els ucraïnesos no el patíem tant perquè érem el segon grup ètnic en importància després dels russos, i sents tants no estàvem gaire units. Era diferent en el cas de grups nacionals minoritaris, com els txetxens. Vaig tenir companys txetxens que estaven totalment units. Haurien mort els uns per als altres. Per això no em va sorprendre gens l'esclat de la primera i la segona guerra txetxenes. Els alts comandaments de l'exèrcit soviètic mai van ser conscients de la gravetat d'aquest problema.
Les enquestes diuen que el 70% de la població afirma que l'ucraïnès és el seu idioma matern i la llengua que fan servir en el seu dia a dia. Crec que aquestes xifres són més un desig que una realitat. Tot i que estic convençut que en el futur serà així
Ucraïna, com Catalunya, és un país bilingüe amb una presència molt forta del rus. Quina és la situació actual de la llengua ucraïnesa?
Ha canviat molt des de l'esclat de la Revolució Taronja del 2004. Tot i que encara hi ha moltíssima gent que parla el rus intueixo que en el futur l'ucraïnès serà el primer idioma del país. Les enquestes diuen que el 70% de la població afirma que l'ucraïnès és el seu idioma matern i la llengua que fan servir en el seu dia a dia. Crec que aquestes xifres són més un desig que una realitat. Tot i que estic convençut que en el futur serà així. Un fet que passa molt actualment és que hi ha moltes parelles que entre ells parlen en rus, però han decidit parlar en ucraïnès als seus fills. Un procés que aquesta invasió ha accelerat.
Vivim una guerra històrica en el sentit que un bàndol representa el passat i l'altre el futur. I crec que és ben evident que Rússia s'ha posat del costat del passat. Ells tenen l'anhel de reconstruir l'antiga Unió Soviètica o l'antic Imperi Rus. Nosaltres ens volem alliberar d'aquest passat i mirar el futur
En quin moment es troba el conflicte?
El més important ara és sobreviure i viure el final de la invasió. Vivim una guerra històrica en el sentit que un bàndol representa el passat i l'altre el futur. I crec que és ben evident que Rússia s'ha posat del costat del passat. Ells tenen l'anhel de reconstruir l'antiga Unió Soviètica o l'antic Imperi Rus. Nosaltres ens volem alliberar d'aquest passat i mirar el futur. Però és una guerra que Ucraïna no pot lliurar sola. Necessitem el suport dels països occidentals, el suport en logística militar, però sobretot polític, facilitant-nos la incorporació a la Unió Soviètica i l'OTAN. Això seria una injecció moral molt gran per a nosaltres. Un reconeixement que estem esperant des de 2014 amb l'esclat de la Revolució Taronja.