D'entre les moltes manifestacions que ha fet l'independentisme en els últims anys, segurament, la d'aquest dijous al peu de la muntanya de Montjuïc era una de les més difícils. Hi havia una sèrie de raons que hi jugaven en contra: en primer lloc, la desunió dels partits independentistes, embardissats en una guerra fratricida, caïnita i estúpida, que no presagia res de bo per als temps que venen. En segon lloc, les dificultats objectives de saber explicar les raons de la concentració coincidint amb la cimera hispanofrancesa. Arguments de pes, però de consum molt intern per la provocació amb la qual Pedro Sánchez ha mogut els seus peons per presentar la cita de Barcelona com una espècie de certificat del final del procés. I, en tercer lloc, la climatologia i l'hora escollida: les 9 del matí del dia que pot acabar sent el més fred de l'hivern.

És important aquest context per entendre la satisfacció de l'independentisme amb la mobilització, però també el neguit dels seus adversaris. Amb tots aquests elements en contra, l'independentisme ha mobilitzat diverses desenes de milers de persones, segons els organitzadors, i s'ha reafirmat en les posicions polítiques d'amnistia i referèndum, dues paraules que a Madrid no es volen sentir però que marquen l'únic camí en el qual es pot transitar políticament en la recerca de la pacificació. El diari britànic The Times recull bastant bé quin era l'objectiu de la concentració d'aquest dijous i que no era simplement el de protestar. "Els dirigents independentistes han tornat a aixecar la bandera per demostrar al govern espanyol i a la comunitat internacional que el moviment independentista està debilitat, però no està mort", apunta el Times, demostrant, un cop més, que la distància no és un problema a l'hora de fer una lectura encertada del que ha passat. Que la clau és que s'imposi una anàlisi rigorosa i professional.

El govern espanyol ha tingut una resposta prou significativa perquè pugui veure confirmat que la seva agenda pel retrobament i la seva idea d'una Catalunya domesticada dista molt de ser alguna cosa més que un eslògan, i des de les portes del MNAC les dues delegacions espanyola i francesa han pogut sentir amb tota nitidesa les protestes dels independentistes. Si Pedro Sánchez volia exhibir davant d'Emmanuel Macron el final del conflicte català, sembla difícil que n'hagi convençut el titular de l'Elisi. Dit això, el Sánchez camaleònic que coneixem creu tenir prou amb mirar Barcelona des del MNAC i veure que la ciutat continua la seva vida normal i el Govern està incòmode però present en la salutació a Macron. El president espanyol, ja en campanya electoral, aprofita tot el que pot i mentre rebaixa el paper d'Aragonès a una breu salutació de cortesia d'uns segons pren cafè en una llibreria del centre de la ciutat amb el líder del PSC, Salvador Illa. Gestos i política.

Malgrat que no és la primera vegada que passa i ha afectat una part molt menor dels manifestants, traslladar la tensió independentista del moment polític al nivell de la desqualificació entre els diferents actors és un error. Que Oriol Junqueras rebi crits de voler que torni a la presó és una atzagaiada i està fora de lloc. Els nou presos polítics que han passat més de tres anys empresonats i els exiliats que porten un temps encara més gran fora de Catalunya no mereixen un escarni com aquest. Un moviment madur i d'alliberament nacional per ser hegemònic necessita altura de mires, generositat i intel·ligència. I, de vegades, es troben a faltar.