No és exagerat dir que Pedro Sánchez travessa la pitjor situació política des que l'1 de juny de 2018 el Congrés dels Diputats va aprovar la moció de censura al govern de Mariano Rajoy i es va convertir en el primer president del govern espanyol que accedia al càrrec per aquest procediment. Fa més de sis anys d'aquell moment en què el candidat socialista va aconseguir arribar al palau de la Moncloa com a resposta democràtica als casos de corrupció del Partit Popular i a la inacció de Mariano Rajoy per aturar-la. Entre altres coses perquè mai no es va arribar a creure que el Partit Nacionalista Basc i, sobretot, el PDeCAT, amb cinc i vuit diputats respectivament, arribessin a canviar de bàndol i l'abandonessin. Quan va constatar que era així ja no va tenir marge per reaccionar i Sánchez va accedir al càrrec amb 180 vots a favor i 169 en contra.

Poca gent sap que el PDeCAT, dirigit llavors per Marta Pascal i David Bonvehí —avui director general amb Salvador Illa—, va imposar aquella decisió amb alguna sonora oposició com el president Carles Puigdemont, ja exiliat a Waterloo, i la situació del qual es manté igual en haver-li negat el Tribunal Suprem l'aplicació de la llei d'amnistia. Les raons venien a ser, en síntesi, que es blanquejaria els socialistes quan el seu comportament amb els independentistes catalans havia estat similar al del PP, que venia d'aplicar l'article 155 de la Constitució i suspendre el govern català vuit mesos abans, el setembre de 2017. El PDeCAT es va dissoldre com un terròs de sucre en desplaçar-se bona part dels seus dirigents i quadres a Junts per Catalunya, i aquesta nova formació política va estar en l'oposició a Espanya, fins que en les eleccions de juliol de 2023 l'aritmètica va fer que sense els seus vots Pedro Sánchez no pogués arribar a la Moncloa.

La legislatura es troba emmetzinada, i el president del govern espanyol té tants fronts oberts que costa intuir com pot tirar endavant

Una llarga negociació, en la qual Sánchez va prometre des de l'amnistia fins a abordar el conflicte polític amb Catalunya, unit al fet que el PP no es va prestar a aprovar la llei d'amnistia, va fer que l'altra majoria parlamentària quedés reduïda als vots insuficients dels populars i Vox, que es van quedar en 171 escons. No fa ni quinze mesos d'això i la legislatura es troba emmetzinada i el president del Govern té tants fronts oberts que costa intuir com pot tirar endavant. Des dels polítics, diversos conats de rebel·lió al si del PSOE i pèrdua de la majoria parlamentària d'investidura; fins als judicials, cas Koldo, cas Ábalos, cas Aldama, cas Delcygate, cas mascaretes, cas Begoña Gómez i cas David Sánchez, per esmentar els més importants i greus.

Com en anteriors ocasions en què Sánchez s'ha trobat en una situació similar, tot són ara carantoines a Junts per Catalunya i presses per aconseguir el suport dels seus set escons i recompondre una majoria política que faci front al vendaval judicial que sembla que s'acosta. "Necessitem un cop d'efecte", assenyalen aquests dies en privat importants prohoms socialistes. Que, a la pràctica, vol dir que necessiten Puigdemont més que mai. Certament, a la política es va per feina, ja que després de donar suport Junts a Sánchez l'estiu de 2023 perquè romangués a la Moncloa, ningú no va pensar que se'l podia desplaçar de totes les institucions i enviar-lo a l'oposició?

D'aquella pols venen aquests fangs. L'horitzó de l'aprovació d'uns pressupostos generals de l'Estat és avui una quimera, la il·lusió de qui està tan acostumat a fer de prestidigitador que no s'acaba de creure que ja no hi ha conills al barret de copa. Home sí, és clar, sempre queda el referèndum d'independència acordat. Arribarà Sánchez a això? No ho sembla. Queda, per tant, la legislatura abocada a una dimissió del president, una cosa no probable; la presentació d'una moció de confiança, que Junts potser li podria començar a exigir en algun moment, encara que Sánchez no l'arribés a presentar; o una moció de censura, per a la qual els números avui no surten. I al costat d'això tots els casos judicials alineats un al costat d'un altre, enfilant com a canons les parets del palau de la Moncloa.