El retorn de Carles Puigdemont a la presidència de Junts per Catalunya significa, per sobre de qualsevol altra cosa, posar les coses en ordre. Tornar a l'escenari natural dels fets. Puigdemont ha reprès formalment el comandament del partit que mai no havia perdut des que el juliol de 2020 es va iniciar el primer procés congressual de Junts per Catalunya, que ja el va designar per al càrrec amb el 99,3 % dels vots. Va cedir la presidència —que no el lideratge de l'espai— el 2022 a Laura Borràs, per concentrar els seus esforços en el Consell de la República i confiant que aquest organisme seria en poc temps el nou motor del moviment independentista. Això no va succeir i ara, en el congrés de refundació de Junts, ha assumit formalment el repte de recuperar el comandament i construir l'alternativa a Salvador Illa per recuperar la presidència de la Generalitat i erigir-se en pal de paller de l'independentisme, però amb l'excepció gens menor d'estar oberts també al catalanisme.

Més enllà d'aquests postulats, el congrés no ha tingut grans sorpreses. Els que confiaven en un congrés difícil per a Puigdemont i ho havien propagat als quatre vents a Madrid s'han equivocat rotundament. El 90% dels sufragis l'han avalat. Els que mantenien debats encesos sobre les hostilitats insalvables a l'hora de definir la línia ideològica, també. Els que preferien que s'escorés a la dreta o a l'esquerra, lluny del carril central, no ho podran celebrar. Junts ha emergit com una formació madura, allunyada de debats impossibles i amb la voluntat d'aparèixer davant de l'opinió pública catalana com una formació cohesionada, amb un lideratge inqüestionable i disposada a fer política allà on puguin ser més decisius que, ara com ara, és Madrid. Els set decisius escons al Congrés dels Diputats, més presents i necessaris que mai, estan disposats a ser protagonistes, com s'ha vist la passada setmana, sortint al rescat d'inversions milionàries a les comarques del Camp de Tarragona que s'anaven a perdre amb l'impuestazo a les energètiques i el seu trasllat a altres latituds. El torcebraç de Junts ha fet enrere els plans del PSOE, que ha hagut d'escollir entre Sumar i Junts i s'ha quedat amb els segons.

Els que confiaven en un congrés difícil per a Puigdemont i ho havien propagat als quatre vents a Madrid s'han equivocat rotundament

Els resultats del congrés pretenen ser també una lliçó i un exemple davant de l'espectacle del seu principal rival en l'espai independentista, Esquerra Republicana. No només per la multiplicitat de candidatures, sinó per l'evident divisió i els ganivets que circulen entre les candidatures. Tant per la via d'acusacions com de desqualificacions. En el millor dels casos, els republicans en sortiran molt dividits i recosir les complicitats trencades no serà gens fàcil. Aquest temps és el que vol aprofitar Junts per presentar-se davant de la societat catalana com una alternativa útil i creïble, disposada a apostar pel progrés del país i el benestar dels seus ciutadans. Tot això amb un doble moviment tàctic: marginació dels representants borrasistes, aquells i aquelles que es podia considerar que estaven, per afinitat, més pròxims a la ja expresidenta de Junts, Laura Borràs. El destí de Borràs serà, en uns mesos, la presidència de la fundació de Demòcrates, FunDem. No serà una cosa immediata, ja que s'han de modificar els estatuts i han d'aprovar-ho els patrons, una cosa que, en principi, no ha de ser molt complicada. Quan així sigui, com a presidenta de FunDem, serà membre nada de l'executiva de Junts.

Una altra de les novetats és l'aparició de nous rostres a l'executiva del partit, en un procés de transició a la recerca de nous lideratges. Les quatre vicepresidències responen a l'equilibri de reconèixer el paper a Madrid de Míriam Nogueras, el protagonisme creixent d'Antoni Castellà, el salt a primera línia de Mónica Sales i el manteniment de Josep Rius, un dels alfils de Puigdemont. En l'executiva proposada pel secretari general, Jordi Turull, és on s'evidencia la renovació més profunda amb noms com Judith Toronjo, secretària d'organització; Salvador Vergès, responsable d'infraestructures; Jeannine Abella, primer sector; i Ennatu Domingo, drets socials i igualtat. Al seu costat, són valors sòlids del partit com Jaume Giró, Victòria Alsina, Gemma Geis, o David Saldoni, tots ells amb bagatges importants en àrees de govern a Catalunya o a fer funcionar la maquinària del partit en l'àrea municipal.

Col·locats els peons a l'escaquer, Junts té al davant un camí gens fàcil, ja que els seus resultats en les eleccions del mes de maig passat van quedar lluny dels seus objectius i a una distància significativa del PSC que, d'altra banda, si d'alguna cosa en sap, i en sap bastant, és de tocar les tecles necessàries com a partit de govern. Sobretot en uns moments en què la seva hegemonia és més aclaparadora que mai i no hi ha àrea de poder espanyol, català, provincial o local que no caigui sota la seva influència.