Fer campanya a Europa és fàcil per als populistes, però no tant per a la resta. Una sola paraula impresa en lletres grans –dièsel– és suficient perquè l'extrema dreta alemanya Alternativa per Alemanya (AfD) digui als votants exactament quina és la seva posició en el debat sobre el clima, per exemple. L'electorat europeu modern està enfadat i decebut per diferents coses: l'acord verd, les polítiques migratòries, els automòbils elèctrics, la diversitat cultural, els mercats oberts, Europa, la política mateixa... que als centristes els és difícil trobar un punt de suport.
➕ Crisi d'identitat a la UE per falta de diversitat entre els eurodiputats
➕ Una quarta part de les donacions polítiques de la UE van a partits extremistes
➕ Eleccions europees: la fi del cordó sanitari contra l'extrema dreta?
➕ Eleccions europees: les dades de la migració, una carpeta feixuga per a la UE
Tot i això, hi ha temes que just abans de les eleccions han agafat un protagonisme sorprenent. Les eleccions al Parlament Europeu, que se celebraran del 6 al 9 de juny, han vist com Ucraïna i les implicacions d'una amenaça russa s'han convertit en un tema de referència per als centristes que intenten defensar-se del desafiament populista d'esquerra i dreta.
Podria semblar un punt de trobada artificial: 512 membres del Parlament Europeu sortint van votar a favor de l'últim paquet d'ajuda a Ucraïna i només 45 en contra, amb 63 abstencions. Però les connexions entre els interessos de Moscou i l'extrema dreta, especialment els partits del grup Identitat i Democràcia (ID) del Parlament Europeu. Els líders dels partits d’extrema dreta han anat guanyant poder a conseqüència d’un empitjorament de la qualitat de vida, per la guerra de Rússia a Ucraïna. L’augment dels preus, l’augment de la migració i el descontentament entre els agricultors han contribuït al canvi de vot cap a grups populistes. Per altra banda, però, tot i auge de l'extrema dreta, als comicis a l'Eurocambra pot passar a ser el tercer grup, segons dades d'Europe Elects, que destaca el The Guardian. Però la ultradreta no és monolítica i tampoc no està unida en assumptes clau, com Rússia i la guerra contra Ucraïna.
Aquests últims dies també hi ha hagut polèmica perquè els Estats Units han donat permís a Ucraïna per atacar en territori rus amb armes occidentals. De fet, també Alemanya que s'ha sumat a França, Regne Unit, Dinamarca, Canadà, Letònia i Suècia, països que també han atorgat permís a Kíiv per utilitzar les seves armes en territori rus, tots amb un mateix discurs davant de la defensa ucraïnesa. Per altra banda, Itàlia i Bèlgica insisteixen que l'armament que han proporcionat a Ucraïna només s'ha de fer servir dins de les fronteres del país. En el cas d'Espanya, no autoritza l'ús d'armes en territori rus, perquè a més no ha proporcionat aquest tipus d'armament.
La guerra a Gaza, un altre front obert
Europa ha fet costat a Israel, però ha dit en nombroses ocasions que s'hauria d'aturar i s'ha mostrat en contra de l'ofensiva a Rafah. Malgrat tot, a la UE, de moment, només són nou els països que reconeixen l'Estat de Palestina: Bulgària, Xipre, Eslovàquia, Hongria, Malta, Polònia, la República Txeca i Romania, i Suècia, que ho va fer el 2004. Ara, Espanya, Irlanda i Noruega avalen el govern de Mahmud Abbas, i Eslovènia i Malta han subratllat la seva “disposició” a reconèixer Palestina, quan "pugui fer una contribució positiva i les circumstàncies siguin les correctes".
Com la UE gestiona o pretén gestionar les guerres
En aquest context, inestablement i geopolíticament incert, qui no voldria ser comissari de Defensa de la UE? Davant de la invasió russa d'Ucraïna i la necessitat d'un rearmament de la UE dominant l'agenda, aquest nou paper proposat en la pròxima Comissió sembla que hauria de ser un dels perfils més alts de Brussel·les, segons destaca Politico.eu. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha dit que crearà la cartera si guanya un segon mandat al capdavant de l'executiu de la UE després de les eleccions de diumenge. La idea ha generat entusiasme i fins i tot s'especula que el lloc podria recaure en un pes polític pesant com el ministre d'Afers Estrangers polonès, Radosław Sikorski.
Les nacions d'Europa central i oriental diuen que els que estan al punt de mira de Rússia, haurien de ser els primers. "Té sentit", ha dit al mateix portal el ministre de Defensa letó, Andris Sprūds, i va dir que la regió "ofereix molts candidats excel·lents" que tenen l'experiència d'estar a la primera línia d'un "país agressor" i tenen bones relacions amb Washington.
Altres noms que estan flotant als cercles diplomàtics són la de la primera ministra estoniana, Kaja Kallas, dels liberals, i el del president romanès, Klaus Iohannis, del centredreta Partit Popular Europeu (PPE), que també optava a convertir-se en el pròxim secretari general de l'OTAN. De vegades també s'esmenta el ministre d'Afers Estrangers lituà, Gabrielius Landsbergis, també del PPE.
En realitat, però, la feina podria ser només una placa d'identificació sense pressupost ni poder significatiu, destaca la mateixa publicació. I és que després de tot, les capitals nacionals guarden gelosament el seu poder en assumptes militars. El ministre de Defensa alemany, Boris Pistorius, va dir que un comissionat de defensa és “concebible”, sempre que el focus estigui en la coordinació industrial.
El dibuix del parlament dependrà de la participació. Una participació que decidirà moltes coses. I és que un gir a la dreta o a l'extrema dreta, podria significar canviar moltes coses estratègiques i virar el rumb de la UE com a actor global. La participació en les eleccions europees sempre ha estat baixa des que van començar les votacions el 1979. En les últimes eleccions del 2019, el 50,7% va ser un rècord. La participació més baixa, menys del 43%, es va registrar el 2014.