“Destruirem l’Estat Islàmic”. Quan François Hollande va ordenar bombardejar Síria fa una setmana, la maniobra no sols va fer saltar les cases a la ciutat de Raqqa; també, els dubtes sobre la “guerra sense treva” que el president de la República Francesa volia declarar. El Daesh és una amenaça difícil. Beu del gihadisme, l’Islam radical, i és en els mecanismes de socialització i poder polític que aplica en els territoris ocupats –i com aquests es reprodueixen en altres zones– on resideix la dificultat per combatre’l. Així ho havien avisat els assessors de Barack Obama, quan Estats Units va negar-se a desplegar més tropes sobre Síria. França s'equivocava si pretenia derrotar-lo amb bombes i en solitari.
Una decisió política
Amb aquest escenari, qualsevol vacil·lació podia posar en perill la seguretat dels europeus i donar material al grup terrorista per a la ciberpropaganda. Precisament, Internet s’erigeix com una de les fortaleses del Daesh a l'hora de captar potencials adeptes i difondre atrocitats. La tàctica més efectiva havia de ser integral i coordinada amb altres països. Si bé, el president gal amagava més de L’art de la guerra del que semblava. Escrit el segle V aC pel general xinès Sun Tzu, el llibre és ja un clàssic recopilatori de consells sobre estratègia militar. “Ataca quan et sigui beneficiós. En cas contrari, desisteix”. Aquesta semblava la màxima que s’aplicaria Hollande.
La seva població li dova suport. Ho podia saber. El mes abans dels atemptats de París, una enquesta del prestigiós Institut Francès d'Opinió Pública (IFOP) havia il·lustrat que el 76% dels gals donaria llum verda a envair a Síria i combatre l’Estat Islàmic. És a dir, la major acceptació ciutadana a una intervenció, des de Somàlia l’any 1992, amb el president socialista François Mitterrand. Els moments històrics s’assemblaven: recessió econòmica, i desprestigi del Cap d’Estat. Encetar l’atac –en solitari i contra un enemic sanguinari– podia revifar el prestigi domèstic d’Hollande i del seu partit, igual com la Guerra del Golf havia fet remuntar espectacularment la popularitat de Mitterrand.
Les causes domèstiques
“Un terrorista pot passar com a refugiat. França hauria d’aturar-ne immediatament la seva entrada.” Com la flama que tot ho crema per on passa, Marine Le Pen ha esdevingut el principal rival del Partit Socialista a França. Patriotisme, antieuropeisme i xenofòbia és la tríada que ofereix el Front Nacional –l’extrema dreta– per atraure un 56% de francesos que veu en la islamofòbia un perill. Ho mostrava un estudi elaborat per l’investigador Martial Foucault després dels atemptats de Charlie Hebdo. Si bé, l’èxit de Le Pen i el retrocés socialista també es nodreix del desempara que les classes populars senten cap el partit del president, i del Primer Ministre, Manuel Valls.
Amb un 10’3% d’atur –molt elevat per a l’economia francesa– l’Égalité fa dies que va deixar de ser “l’ànima” de la República –com afirmava en Hollande en un discurs de campanya–. L’Executiu no ha fet remuntar la taxa d’ocupació ni aplicant mesures com la criticada Llei Macron. Aquesta pretén liberalitzar l’hiperregulat mercat laboral francès, sent aprovada per decret, malgrat una moció de censura fallida a Valls. Les dades il·lustren que el malestar popular hauria generat un transvasament de vot, fins i tot en zones històricament comunistes, com el Pais de Calais. Així, durant les eleccions europees del 2014, en favor del Front Nacional, seguit d’un altre creixement d’aquest durant les departamentals, en detriment de l’esfondrament socialista.
De fet, aquest és també l’escenari previst per a les eleccions a presidencials del 2017, donada l’ínfima aprovació dels ciutadans vers Hollande. A finals de 2014, el desaprovava el 80% dels enquestats, només aprovat pel 19%. De llarg, dels suports més baixos que ha tingut un president de la República. Si bé, els sondejos il·lustraven que la seva acceptació i la de Valls van créixer de forma inaudita, després dels atemptats de Charlie Hebdo. Però el malestar social i el descrèdit polític era elevat, fins al punt, que ja en la intervenció a Mali l’any 2013 es va considerar aquell com un intent de recuperar la “gran nació” o “Grandeur” i donar sortida a la desafecció.
Aquesta, una tàctica de col·locar a França com una gran potència internacional, que històricament havia funcionat, amb el president Charles De Gaulle a finals dels anys 60.
De resposta individual a col·lectiva
Al bombardeig d’Hollande, va seguir una altra acció unilateral: la proposta de canviar la Constitució per tal de possibilitar l’extensió de l’estat d’emergència. Per petit, aquest podria ser un primer indici de les necessitats de transformació de la Cinquena república francesa, inaugurada per De Gaulle. L’expresident havia dotat de més poder la seva figura en la Carta Magna –com a Cap de l’Executiu– en un context social de guerres post colonials i crisi social al país. Segons algunes teories podríem trobar-nos a les portes de la Sisena república. Si bé, calia forjar una aliança més àmplia que l’acció domèstica.
“Si utilitzes al teu enemic per derrotar el teu enemic, seràs poderós on vagis” (Sun Tzu). Quan Hollande va trucar a la porta del president de Rússia, Vladimir Putin, la història potser recordava als pactes previs a la Primera Guerra Mundial entre la França democràtica amb l’Imperi rus. L’acció era confusa, considerant que Rússia és un dels principals aliats de Bashar Al Assad a la guerra de Síria. També perillosa. Tanmateix, Putin tenia interès en bombardejar el Daesh, enemics d’Assad. “Perdonar els terroristes és cosa de Déu, enviar-los amb ell és cosa meva”. La cita va ser viral a Internet, malgrat que és dubtós si Putin la va dir en veritat.
Fins avui, la gran aliança d’Hollande ha seguit el seu curs. A l’espera d’una nova reunió amb Obama el proper dimarts 24 de novembre, la comissària d’Exteriors de la Unió Europea, Federica Mogherini, ja va anunciar l’acord de fer costat Hollade. "Avui França demana l'ajuda i assistència a tota Europa, i tota Europa, unida, respon sí”. En virtut de l’article 42.7 del Tractat de Lisboa es garanteix la solidaritat dels països europeus en casos com aquest. Per això, el ministre de Defensa francès, Jean-Yves Le Drian el va invocar, malgrat que la –encara– débil política de defensa europea fa que sigui decisió lliure de cada Estat la intervenció.
Hollande també podria contemplar demanar ajuda a l’OTAN, que va intervenir en virtut de l’article 5 per ajudar els EEUU, en tant que membre, després del 11S. Però el pronunciament de l’ONU ha arribat abans. Aquest divendres, el Consell de Seguretat va aprovar –a proposta d'Hollande– un projecte de resolució per prendre "totes les mesures necessàries" per combatre l'Estat Islàmic a Síria i Iraq. Tanmateix, aquesta proposta no assegura encara una efectiva acció conjunta de les Nacions Unides per enviar legalment efectius a combatre els terroristes. Per a això, caldria recórrer al capítol 7 de la Carta.
Anonymous, els hackers aliats
Malgrat la manca d’unitat a l'hora d’intervenir militarment per part dels estats membre, una Agenda de Seguretat comuna continua sent una de les principals prioritats de Brussel·les. Les mesures comprenen el Sistema d’Informació de Schengen (SIS) –en estat avançat, després de ser impulsat a l’abril– com a base de dades comunitària per compartir descripcions sobre persones i objectes desapareguts. A llarg termini l’objectiu és fomentar l’ús del SIS, juntament amb dades de la Interpol –relatives a robatoris de documents d’identificació– per cobrir l’àmbit extracomunitari. Fins i tot, la UE tampoc descartaria impulsar un servei d’intel·ligència propi.
Si bé, el l’Estat Islàmic també ha de ser atacat per mitjà de tallafocs a la seva extensió ideològica, en el terreny de la propaganda i la radicalització entre ciutadans i usuaris d’Internet. Hollande ho havia anunciat en el seu discurs, demanant un reforç de la ciberdefensa per al 2019. Així, el Consell de la Unió va acordar aquesta setmana incrementar les mesures de prevenció en centres educatius, a més de la d’identificació i retirada de materials online perillosos o que puguin fer apologia del terrorisme.
Anonymous –el grup de hackers– ja s’ha sumat a l’objectiu. Fa uns dies va declarar en un missatge encetar “la guerra” a l’Estat Islàmic, a través de desactivar els seus perfils virtuals i publicar dades dels terroristes. Totes elles, accions integrals i de gran importància. Perquè en paraules de Sun Tzu: “Aquell qui actua aïlladament, que manca d'estratègia i que pren a la lleugera als seus adversaris, inevitablement acabarà sent derrotat”. En les pugnes cursades dins d’un Estat, i també fora d’aquest. És a dir, L’art de la guerra d’Hollande.