Un fantasma recorre l’Espanya de la postamnistia: el fantasma de l’oblit. Primer fou la carpetada amb què el Tribunal Europeu de Drets Humans acabà amb la demanda del president Artur Mas contra l’estat espanyol per la seva condemna arran de l’organització del 9-N, un instant estel·lar de la nostra memòria legal justament famós perquè Xavier Melero, el seu advocat, oblidà respondre a les al·legacions de la part contrària. Però la joia per la descurança no és exclusiva dels advocats; aquesta mateixa setmana, el jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, abandonava la causa de Tsunami Democràtic després que un superior li recordés que no podia prorrogar la investigació més enllà d’aquest 29 de juliol. Novament i per misteri, l’imperi de la llei ha oblidat l’agenda al calaix.

De la mateixa manera que no em vaig empassar que un professional tan acreditat —i fidel a Convergència; o si més no, als seus diners— com és Melero, i la seva conseqüent nòmina d’assessors i secretàries, tingués un atac d’amnèsia relatiu a un dels seus clients més il·lustres, sembla igual de silvestre que una star de la judicatura espanyola, a qui hom pot acusar de tot menys d’insistència, acabi amb una llacuna mental que només inclou una data. Desconec si el jutge García-Castellón, com a home d’antes, s’apunta els períodes de les causes penals contra terrorisme en una agenda Quo Vadis, com és el meu cas, o si prefereix un model molt més cool i viatger com ara la Moleskine. En qualsevol cas, i per molt vetusta que sigui la metòdica dels treballadors de l’Audiència Nacional, estic segur que sa senyoria devia tenir algun assessor amb la data del Tsunami al Google Calendar.

Els encausats per aquests crims —inexistents— seran amnistiats, però totes les suposades pífies i les lluites egòlatres retardaran un temps les absolucions

Els meus espies madrilenys i algun company del ram penalista em conten que García-Castellón, simplement, ha acabat avorrint-se d’una causa que ell mateix sabia ben poc fonamentada, i que la qüestió del deadline sorgeix d’una enemistat amb el president en funcions de la seva sectorial, Alfonso Guevara, un jutge igual de persistent contra l’independentisme, però d’un currículum escrupolosament garantista (és la mateixa toga que ha evitat amnistiar els CDR de l’operació Judes; però, si més no, s’ha emparat en la directiva 2017/541 del Parlament Europeu i del Consell per dissimular-ho). Evidentment, els encausats per aquests crims —inexistents— seran amnistiats, però totes les suposades pífies i les lluites egòlatres retardaran un temps les absolucions, com una coda mahleriana sense pompa.

La gràcia de tot plegat, i de la decrepitud del sistema judicial espanyol, és que allò que Puigdemont anomena “La Toga Nostra” ha esdevingut l’únic bot salvavides del processisme. Això ja va començar amb el famós judici de Marchena al Suprem, que va convertir en màrtirs una colla de polítics que només havien comès el crim inexcusable d’aixecar la camisa als seus electors. Aprovada l’amnistia, jutges com García-Castellón o Joaquín Aguirre (que continua amb la matraca de la trama russa amb l’ànim de relligar el pobre Josep Lluís Alay amb Vladímir Putin), són l’últim recurs victimari de partits com Junts, que va perdre el plebiscit de les darreres eleccions al Parlament amb el PSC, o d’Esquerra, que es troba en plena descomposició fratricida i, mercès al deliri judicial, ha aconseguit que Marta Rovira torni a treure el nas a les entrevistes i pugui parlar del seu dèficit d’abraçades.

Els fets de les darreres setmanes certifiquen, en definitiva, que la judicatura espanyola ha estat un dels còmplices més fidels del processisme i les seves ganes d’estirar l’agonia d’un moviment ja quasi mort amb el xiclet de la llagrimeta. La cosa és prou evident, perquè suposo que —a hores d’ara— ningú deu pensar que a certes autoritats judicials els ha passat per alt de comprar-se una agenda... o, ja que hi som, de mirar-se-la. Però bé; aviso el lector que, al temps de la postamnistia, això d’oblidar-se de les coses (o d’exigir-nos que caiguem en l’amnèsia) serà una constant imperativa del poder. Com a mesura de precaució, apunteu-vos les coses.