Soc conscient que parlar de Barbie: la pel·lícula és contribuir a publicitar-la. D'aquesta manera s'han vist mútuament beneficiades la grandesa de Nolan a Oppenheimer i el divertiment amb pretensions que ha dirigit Greta Gerwig, projectant-se alhora a les pantalles de cinema i eclipsant el risc permanent de Tom Cruise, en els seus lliuraments de Missió impossible.
Però parlar de Barbie és obligat per la polèmica en què curiosament s'han vist embolicats liberals i conservadors americans a causa de les seves particulars lectures de la cinta. Es tracta d'un al·legat feminista de format hilarant? És una equilibrada crítica de patriarcat i matriarcat a parts iguals? O es tracta senzillament d'una carambola a més glòria dels seus protagonistes i enriquiment de la productora? Recordeu que la pel·lícula parteix de la nina amb què va començar la hipersexualització de la infantesa. Barbie, i després la cantant Jordyn Jones, són l'arquetip de qui, entre nena i dona, com cantaria Julio Iglesias a la seva Chabeli, creix massa de pressa i en el sentit més cossificador per a la dona. També és cert que el xicot de la Barbie, en Ken, tampoc no és més que un comparsa (una cosa semblant a la Yoli amb en Pedro i la versió que ells mateixos van protagonitzar en directe de la seva relació), però la Barbie, la protagonista, resulta que és a la vegada un perfecte incentiu del prototip de dona més odiat pel feminisme. Encara que les crítiques ara van cap a una altra banda, i ja es diu que la Barbie al seu món és una dona empoderada. Sí, però què, sinó això, era allò de Reina por un día, aquell programa del tardofranquisme en què la mestressa de casa protagonitzava la seva vida durant 24 hores? A Barbieland, on no transcorre el temps, cada dia és també el millor dia!
Ni empoderada ni feminista, la Barbie és i va ser sempre l'exemple dels que no entren en la p... realitat més que a batzegades, i en fer-ho tampoc són gaire capaços d'encertar la porta de sortida
He de confessar, tanmateix, que no he vist la pel·lícula en tot el seu metratge i que parlo per boca de tràilers, aquests d'ara en què un de sol resumeix tot el film (impossible veure'ls en una pel·lícula de suspens si un no vol autoinfligir-se un espòiler). També he recollit informació dels espectadors que he tingut a mà, amb opinions diferents i fins i tot contradictòries. No, no l'he vista, i crec que a hores d'ara de la discussió m'han marxat les ganes que pogués tenir de veure-la. No crec que hi hagi polèmica més soporífera que la que s'alimenta entorn de la reivindicació feminista, quan l'efectuen dones d'èxit muntades en el dòlar amb constant actitud de la Barbie que critiquen en la seva participació en qualsevol esdeveniment. Mentrestant, en els àmbits del món real de poder fa temps que va quedar enrere la polèmica, i les dones regnen en platós de televisió, sectors empresarials, emergents o menys, i es fan un enorme lloc en la política, de Meloni a LePen, passant per les nòrdiques, per no remuntar-nos a Thatcher, Gandhi, Bhutto o Merkel. I per descomptat que no està tot fet, que queda molt encara per fer, però la dinàmica ja no és la d'homes versus dones, sinó la de desposseïts davant avars acumuladors, o la de descavalcats de la digitalització davant la resta, sobretot ara que el sector de la suposada progressia s'ha entossudit a fer-nos combregar amb la roda de molí que som del sexe que sentim, com si fos elegible el "feixista" ADN que ens toca a la sort.
Per mi i sense haver-la vist, el millor d'aquesta polèmica cinta és la picada d'ullet a Matrix que fa quan se li ofereix a la Barbie la possibilitat de conèixer el món real, simbolitzat per una xancleta llardosa, ella diu que prefereix seguir en la inòpia i se l'adverteix que així no va el guió. Però sí, sí que va d'això aquest món d'avui: ni empoderada ni feminista, la Barbie és i va ser sempre l'exemple dels que no entren en la p... realitat més que a batzegades, i en fer-ho tampoc són gaire capaços d'encertar la porta de sortida, anestesiats com estan entre la guingueta i el reggaeton. Per això la polèmica no és tal, i no entenc per què, en tot cas, no ha versat sobre la veritable trampa, la caverna platònica, la píndola que proporciona Morfeu a Neo, la nostra negativa a mirar el món real. I transcendir.