De vegades m'entretinc a mirar les portades dels diaris com si fos Gurb, l'extraterrestre protagonista de l'obra d'Eduardo Mendoza. Un titular rere l'altre, tot analitzant la foto del conjunt.
Fa massa temps que penso que les portades són apoteòsiques, que se succeeixen una i una altra i una altra vegada i, quan pensàvem que ho havíem vist tot, el panorama canvia d'una forma tan radical que una ja no sap cap a on mirar.
I com de vegades arriben bones notícies, serveixen per respirar, per tenir ganes de continuar mirant les portades. Aquesta setmana ha estat una d'aquestes bombolles d'oxigen: la sentència que declara la innocència de Trapero i la sentència que determina la inhabilitació per als membres de la Mesa del Parlament són dos senyals que inspiren entre tanta foscor.
L'Audiència Nacional sembla que ha plantat cara als ultres del Suprem. Ja era hora que algú ho fes, perquè Marchena i els seus ens tenien estupefactes. I més enllà d'opinions personals, i fins i tot les dels experts, hi ha la tossuda realitat: com és possible que a Espanya dos tribunals diferents estiguin jutjant els mateixos fets i unes persones siguin innocents i altres culpables del que no va passar? M'explico: la sentència de l'Audiència Nacional deixa sobre la taula la qüestió fonamental que no estàvem tan bojos els que des del principi vam defensar que aquí no hi havia ni sedició ni rebel·lió ni violència ni cop d'estat.
Per defensar que es tractava de l'exercici de llibertat d'expressió i manifestació ens han dit de tot. Ara l'Audiència Nacional reconeix precisament que el que la gent estava fent el 20-S i l'1-O era precisament això: expressar-se, protestar, però no muntar una revolta, no muntar un cop d'estat, no muntar un polvorí. Cosa que era evident, en primer lloc pels resultats: hi va haver urnes, es va votar i hi va haver violència, però des de la policia contra les persones, i no al revés. Per molt que alguns al·leguessin que hi havia mirades d'odi, o que van tirar sabó per terra (de la qual cosa no hi ha proves).
La sentència de l'Audiència Nacional sobre Trapero posa les coses al seu lloc. Algunes, almenys. I parla en termes rigorosos de dret, de dret penal. De què és i què no és delicte. Del que defensa la Constitució. I ho fa posant de relleu el que una societat democràtica, evolucionada i justa ha de valorar: que els agents de les forces i cossos de seguretat apostin per dialogar i resoldre els conflictes amb raciocini i no a força d'hòsties. Està molt bé que algú doni el valor que mereix a una manera de fer que els Mossos desenvolupen amb professionalitat i fonamentada en criteris tècnics.
La sentència de l'Audiència Nacional demostra que el dret sí que pot evidenciar que el que ha passat a Catalunya ha estat una mostra de mobilització social, pacífica i valenta per expressar una opinió
Si una visita el web dels Mossos d'Esquadra, pot llegir en la presentació que aquest cos "planteja un model policial de proximitat, propi d'una policia adaptada a la nova realitat del segle XXI i que té en compte les necessitats de la ciutadania, les seves inquietuds i les seves demandes. El diàleg i la confiança és la pràctica habitual d'un sistema de seguretat d'un país modern, obert i en constant transformació. Treballem per a la comunitat i, en aquest sentit, la prevenció i l'assistència i auxili a les persones són un eix primordial en què s'inverteixen molts esforços, temps i dedicació".
En el text es poden llegir paraules com "relació pròxima i cordial que apropa el servei policial a les persones". Arriben a dir que "amb la policia de proximitat es capten les principals inquietuds, dubtes i demandes a peu de carrer i transformem problemes en solucions". Però hi ha més coses: "Situem la prevenció com a objectiu primordial de la policia".
Tot això és el que ha posat de relleu l'Audiència Nacional aquesta setmana en la sentència sobre Trapero. No només l'absol, sinó que es reconeix la seva tasca, i la tasca del cos dels Mossos, que aposten per la mediació en lloc de repartir garrotades. Precisament, de vegades he tingut la sensació en seguir el judici de Trapero i també el del Suprem, que el que ha generat commoció en alguns ha estat, precisament, la resposta pacífica: tant dels Mossos com de la població que va sortir a votar o a protestar. I això ha fet saltar les costures i rebentar als qui conceben, probablement, l'aplicació de la força com a primera —i de vegades única— resposta.
Recordo que durant el judici al Suprem es va intentar explicar al tribunal que els Mossos estan duent la pràctica una fórmula d'operar que és pionera a nivell internacional. Consisteix a resoldre els conflictes a través de la gestió positiva, la qual cosa permet reduir la conflictivitat social. Es tracta d'estar en contacte amb els diferents grups —del que sigui— per identificar les persones que puguin ser interlocutores vàlides, amb la finalitat d'evitar i resoldre conflictes, però sobretot, evitar escalada en la conflictivitat i poder arribar a l'origen. La qüestió per si mateixa, la d'infiltrar-se o treure informació sempre ha existit en els cossos policials. La diferència és el com. Evidentment, hi ha un abisme entre Billy el Niño i aquest plantejament dels Mossos. És evident que ens movem entre extrems.
Però, sobretot, hi ha una cosa que m'ha cridat l'atenció, ja que es troba a la mateixa pàgina web dels Mossos, l'última actualització de la qual és de l'1 de setembre del 2016, o sigui que no s'ha canviat ni un punt ni una coma des d'aleshores. Si des del Suprem haguessin llegit això, potser haurien entès millor tot el que l'Audiència Nacional sí que sembla haver assimilat a la perfecció. Llegiu:
"En definitiva, volem garantir que tothom podrà exercir els seus drets fonamentals de manifestació i de lliure mobilitat en un ambient pacífic i, si és possible, amb la mínima intervenció de la policia.
- Identifiquem interlocutors per crear espais de diàleg.
- Els assessorem sobre:
- la legislació i el procediment administratiu que cal seguir;
- les formes recomanables perquè es desenvolupi la manifestació o concentració;
- les conseqüències administratives dels incompliments.
- Informem de les situacions de risc que es poden produir en contra de la seguretat dels participants i de terceres persones.
- Negociem el desenvolupament dels actes reivindicatius per evitar els incidents."
Trapero va actuar partint dels criteris que tenen planificats els Mossos. Una altra cosa és que aquests criteris xoquin frontalment amb la manera d'entendre la funció policial d'altres
Aquí estava tot dit. No feia falta buscar més. És perfectament coherent el que aquí s'explica amb el que es va veure tant el 20 de setembre com l'1 d'octubre. Així doncs, resultava evident que no és que Trapero fos indepe o ho deixés de ser. És que va actuar partint dels criteris que tenen planificats els Mossos. Una altra cosa és que aquests criteris xoquin frontalment amb la manera d'entendre la funció policial d'altres. N'hi ha prou de fer el simple recorregut de visitar les pàgines web d'altres forces policials i llegir les seves presentacions. Es parla de jerarquia, d'armes, de lleis. L'enfocament és molt diferent
En definitiva, es tracta de no generar més conflicte. No escalfar més la metxa, no revifar les flames. Que és, precisament, el que van intentar fer els Mossos en les actuacions que tots hem pogut veure i analitzar. Parlar amb els qui tenien capacitat de lideratge (com els Jordis), per mantenir en tot moment la calma, perquè totes les persones (moltes) que hi havia concentrades sabessin en cada moment el que no podien i podien fer. I ho van aconseguir. Perquè, fins i tot encara que la Guàrdia Civil va deixar un vehicle obert i ple d'armes carregades, no es va produir el més mínim incident. El més greu va ser que els vehicles van acabar destrossats: perquè tothom hi va pujar, començant pels periodistes de tots els mitjans de comunicació espanyols que van estar gravant sobre ells durant tot el 20-S.
La sentència de l'Audiència Nacional, segons la meva opinió, demostra que el dret sí que pot evidenciar que el que ha passat a Catalunya ha estat una mostra de mobilització social, pacífica i valenta per expressar una opinió. No per donar un cop d'estat ni per provocar cap tipus de violència.
I a mesura que passi el temps, s'anirà confirmant, com ha fet aquesta sentència, que alguns han mentit, que el que han dit no es corresponia amb la realitat. I per la seva responsabilitat i càrrec que ostenten, si aquí es vol fer justícia, haurien de jutjar-los.
La necessària posada en llibertat de tots els condemnats pel procés és ara encara més evident que abans, si és possible. La justícia té qui es preocupa pels fets, per la veritat i per no jugar el que no li correspon. Seria una bona notícia, si no fos perquè és com trobar una agulla en un paller en aquest tema del procés.