A cada nova polèmica sobre la immersió lingüística a Catalunya, la darrera protagonitzada per la sucursal del PSOE al Parlament i les seves ànsies sobtades de “flexibilitzar” la tasca dels nostres sofertíssims professors, la majoria de patriotes motivats de la tribu s’apressen a defensar el model educatiu del país amb aquella irreflexió pròpia dels pares sentimentals que només veuen la realització immaculada de totes les virtuts en la seva descendència. La realitat, com sempre passa quan hom es refugia en un resistencialisme romàntic, és que la immersió lingüística és un fracàs, pel simple fet que mai no s’ha fet complir. No penso només en el fet que tots coneixem més d’un, de dos i de tres instituts en què la llengua vehicular és l’espanyol, sinó en un problema que ataca el nucli intencional d’aquest programa; a saber, que el català fos la llengua d’ús habitual dels nostres joves.

El problema de fons de tot plegat és que els polítics catalans, fins i tot els independentistes, es resisteixen a palesar el conflicte lingüístic que hi ha el país sota la fal·làcia d’una coexistència pacífica anomenada bilingüisme

Com ha explicat amb insistència la filòloga Carme Junyent, la immersió va ser prou satisfactòria els anys vuitanta, en zones on el català era quasi inexistent i en l’àmbit de la primària (en què l’educació depenia molt més de l’escola que no pas de la família o de l’entorn); però el sistema va negligir la transició cap al batxillerat de la majoria d’alumnes del país, tot just en aquella edat en què justament se solidifica l’ús d’una determinada llengua. La qüestió no és únicament educativa, car cap política d’immersió no pot tenir futur si els alumnes no poden trobar un entorn cultural i un mercat on la llengua que aprenen a l’escola tingui prestigi i oferta de continguts. Els editors catalans aguanten com poden l’omnipresència de l’espanyol a les llibreries, però només cal pensar en àmbits com el cinema, les sèries, els videojocs o Youtube per comprovar com el català hi resulta ser quasi inexistent.

Tot això podria modificar-se, perquè al capdavall es tracta de posar-hi recursos (vaja, calers), muscular tossuderia i intentar prestigiar la llengua. Però el problema de fons de tot plegat és que els polítics catalans, fins i tot els independentistes, es resisteixen a palesar el conflicte lingüístic que hi ha el país sota la fal·làcia d’una coexistència pacífica anomenada bilingüisme. Però no cal pertànyer a la comunitat educativa ni ser lingüista per comprovar com les reivindicacions del bilingüisme a Catalunya sempre provenen d’un afany monolingüe espanyol, i que les seves polítiques educatives (per dissort dels veïns, a València i a les Illes ja saben de què va la broma) només duen a la radical substitució del català per l’espanyol. No hi ha res d’etnicista ni supremacista en dir una costa tan simple com que el català, com qualsevol llengua minoritzada, només sobreviurà si és preponderant en la cultura.

El bilingüisme ha estat, és i serà sempre nefast per la llengua subordinada que s’escaigui. Que, en aquesta vergonyant i repulsiva època de retorn a l’autonomisme, no hi hagi cap polític independentista que s’atreveixi a dir aquesta frase tan simple us donarà una idea de com d’optimistes podem ser pel que fa l’aplicació d’allò que gosàrem anomenar immersió, amb una nota d’ironia netament catalana. Si amb prou feines podem reivindicar l’ús predominant del català (m’estalvio la cursileria d’anomenar-la la llengua pròpia) en espais com ara l’educació, imagineu si ben aviat ens quedaran forces per exigir-ne l’ús correcte en àmbits com ara el comunicatiu i en especial a TV3, on la nostra bella llengua hi és torturada a diari per acabar convertint-se en una espècia catanyol insofrible. Però bé, estigueu tranquils, que tot això segur que ens ho arreglen en una taula els nanos d’ERC i del PSOE...