A casa hem celebrat la dimissió d’Albert Batlle com a cap de la policia catalana, sobretot perquè quan un socialista perd la cadira la notícia sempre s’ha de rebre amb alegria i xampany. A mesura que s’acosta el referèndum d’autodeterminació, el Govern purga el seu greix sobrant d’autonomisme, la qual cosa vol dir que abandona la hipoteca de la por. Que l’espanyolisme hagi rebut la irrupció del nou cap de la policia, Pere Soler, com un cas de hooliganisme totalitari i de puresa independentista mostra fins a quin punt la normalitat en la gestió d’un país (en aquest cas, que hom gaudeixi d’una policia al servei del seu poble) ha estat una excepció en la política catalana dels últims lustres. La policia és nostra, certament, i aquesta no és una sentència colpista ni excloent, sinó la frase que hauria de poder pronunciar qualsevol habitant d’una nació pròspera i recta.
A punt de tocar amb els dits l’1-O, els Mossos no podien tenir un cap de la policia com Batlle, que esmorzava amb Daniel de Alfonso quan formava part del nucli dur de l’Oficina Antifrau: després de conèixer les gravacions de Fernández Díaz amb l’antic agent del clavegueram, això ho pot entendre fins i tot un bebè. La policia ens obeeix, la qual cosa vol dir que si tenim un cos d’agents és per protegir-nos de l’enemic i no pas per fer-hi un cafè amb pastetes i xerrar de la família. Abans que morís Unió Democràtica de Catalunya, Ramon Espadaler va fitxar Batlle per assegurar-se que els Mossos fossin una policia mesella per a un país submís. El canvi de lideratge a les nostres forces de seguretat era, per tant, una qüestió de dignitat mínima, perquè una nació que no està disposada a comandar la seva policia és un col·lectiu amorf i espantós que no té res a protegir.
La policia catalana ha de defensar la voluntat dels seus ciutadans, perquè la radicalitat implica treure urnes, no pas posar-ne
La policia és nostra, i els Mossos han de col·laborar amb el Govern, com passa arreu, amb l’objectiu que regeixi l’ordre, perquè a casa també som amants de la normalitat i a Catalunya això es conjuga amb el verb votar. La policia catalana ha de defensar la voluntat dels seus ciutadans perquè la radicalitat implica treure urnes, no pas posar-ne com vol la majoria. Cada dia estimo més aquest referèndum i per això el reivindicava quan tothom l’escarnia i la gent garlava de pantalles passades: fixeu-vos com ell solet ha fet fugir porucs i tebis de l’administració catalana i com la sola presència de la votació ens ha fet adonar a tots de com la por i la repressió han dominat i encara regeixen les nostres vides. Les forces d’ordre pacifiquen una societat i no hi ha res de temerari en un referèndum en què es consulta el poble, la seguretat sempre serà germana del lliure albir.
La policia és i ha de ser nostra: Fixeu-vos quina vergonya ens feia, fins fa ben poc, dir aquesta frase tan normal. Agents, tinguin la bondat i facin el favor de quadrar-se ben ferms i gallards quan m’adreci a vostès, que soc un ciutadà de Catalunya. I a banda de protegir-me, tinguin la bondat d’anar a votar. Com sempre. Ja poden descansar.