Un polític com Déu mana ha d’exhibir moltes dosis de murrieria, conviccions i dignitat, un notable talent per l’art de sobreviure, un pèl de cinisme, unes gotes de vergonya i algunes unces d’interessos. Quan la progressió de més a menys virtut s’inverteix i la intel·ligència esdevé captiva de l’afany, la quota d’hipocresia necessària que necessita un bon líder sura fins a límits risibles. Així li ha passat a Santi Vila, un conseller que tenia tanta estima pels seus companys empresonats que va tenir la digníssima gentilesa de passar una nit amb ells al trullo (quan va eixir-ne va faltar-li temps per córrer i explicar a la premsa espanyola com d’acollonit hi romangué aquelles hores, pobret meu); també a Ramon Espadaler, antic capatàs de la fallida Unió, que com ja sabeu ha demostrat que és possible passar de demòcrata cristià a socialista amb un clic d’ulls gairebé imperceptible.

Ahir la xarxa bullia recordant antigues piulades d’Espadaler, per escarnir la seva triple moral. El meu favorit és aquest: “Reconeixer (sic) Catalunya com a subjecte polític és quelcom innegociable per @unio_cat. Vet aqui (sic) una diferència essencial entre nosaltres i el PSC.” Perquè oblidar qui és el subjecte polític que hom defensa a la seva vida política no és una exclusiva d’Espadaler. De fet, el nostre estimadíssim virrei Enric Millo havia votat manta vegada a favor de la sobirania de la nació catalana al Parlament, quan era un duranista més d’Unió: temps després, ai las, la memòria li curtcircuitaria i acabaria erigint-se en cabdill de la policia armada a Catalunya, promovent al seu torn l’atac amb porra a l’ossada de les nostres padrines. Això de poder canviar-te de marc polític de referència com qui demana tanda a l’hospital per mutar els genitals és una autèntica ganga...

Ramon Espadaler, antic capatàs de la fallida Unió, ha demostrat que és possible passar de demòcrata cristià a socialista amb un clic d’ulls gairebé imperceptible.

Els tuitaires indepes erren el tret quan recorden la fermesa de convicció a Espadaler, perquè ens trobem davant d’un polític amb l’única intenció de sobreviure. Només així es pot arribar a entendre que, desafiant el principi aristotèlic de no contradicció, Espadaler afirmés ahir a can Basté estar en contra de la pervivència de l’article 155, un article que no només ha ajudat a engarjolar els seus antics companys de feina, sinó que (abracadabra!!!) ha estat implementat escrupolosament pels seus nous companys de viatge. Però la cosa val també per Miquel Iceta, a qui li deu semblar la mar de normal cohabitar amb polítics que durant la seva trajectòria han estat ben lluny de ser amables amb les reivindicacions dels drets dels homosexuals. Però ja se sap, Miquel, que una vegada t’has fet un selfie amb l’Albiol, això de la dignitat és una cosa per als altres.

El fitxatge d’Espadaler, no obstant, és una bona notícia, car palesa d’una forma evident com l’autonomisme de Convergència i Unió alimentava els anhels dels catalans per castrar-ne posteriorment la sobirania real. Que l’antic dirigent d’Unió acabi al PSC té tota la lògica del món: quan es tracta de sobreviure i de continuar cobrant (i eixugar el deute del partit, de passada), la ideologia i la vergonya rai. Benvingut al socialisme, estimat antic conseller!