A mesura que coneixem els integrants del consell assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent (les guinguetes del procés, ja ho veieu, cada vegada tenen noms més llargs, pomposos i incomprensibles) es palesa la intenció del processisme, és a dir, de l’Estat, és a dir d’Espanya, d’anar captant estrangers amics de la causa catalana com ara Bea Talegón o el col·lega Albano Dante Fachin per desactivar així la via unilateral i marejar la perdiu amb la cançoneta del “si no som prou gent, no ho farem mai.” Ho digué fa ben poc Ernest Maragall a la BBC, admetent en sordina que l’objectiu de l’elit indepe autonòmica actual és el d’arribar a superar el 50% d’adeptes amb l’objectiu d’impulsar un referèndum pactat amb l’estat espanyol que inclogui com a opció una d’ampliació de l’autonomia. En cristià, un referèndum en què la independència perdi sempre.

Sobta moltíssim aquesta obsessió patològica per ampliar la base que li ha agafat a Esquerra i en particular a Maragall, vist que fa ben poques hores l’encara conseller d’Exteriors ha guanyat unes primàries de partit (o potser hauria d’escriure “secundàries”, vist el cas que van fer de la votació prèvia, en què Alfred Bosch fou escollit candidat) en què només l’han votat 583 militants de la ciutat i amb un sol candidat com a opció. Com veieu, això de la democràcia depèn molt de si vols ampliar la base del país o erigir-te com a candidat... Sort que a Espanya, com saben els documentadíssims meus lectors, això dels percentatges els treu la somnolència d’una forma prou relativa: dotze magistrats del TC van escapçar un Estatut que havien votat el 48,5% del catalans; una secta judicial que actuaria perseguint els nostres líders com ha fet fins ara malgrat que hi hagués el 70% d’indepes.

La fal·làcia del discurs del “no som prou gent” ja la coneix tothom, i se suma a l’ambigüitat d’un Govern que diu que gestiona l’aplicació de la independència i que només es dedica a generar retòrica. El problema, ai las, és que els dissidents del procés no gosen criticar-lo fins que perden la feina: així, fa poc, Martí Anglada, antic ambaixador a París, qui en referència explícita a Ernest Maragall reconeixia que des del 21-D la Generalitat no ha fotut brot en política exterior i s’ha limitant a obrir un parell de delegacions i a repetir les mateixes proclames de la legislatura anterior sense buscar nous interlocutors que superin el mur de la Unió Europea. Si continua així, el Govern anirà refermant la seva rendició amb una política de progressiu baix perfil. Si més no, com s’ha vist en el projecte de remodelació del model lingüístic, els ciutadans cada dia són més ràpids a desestimar motos.

No hi ha cap forma millor de resumir l’actual esporuguiment del Govern que l’entrevista feta al president Puigdemont en aquest mateix diari, en què el 130 declarava voler “fer la independència sense una guerra de la independència”. Darrerament, el sobiranisme juga amb la hipòtesi de la violència com l’excusa perfecta de la inacció. La tàctica és molt senzilla: tu poses la por i la possibilitat d’una guerra al centre del debat i, artificiosament, et mostres com la millor solució per evitar un conflicte a gran escala. La cosa té gràcia, perquè fins i tot antics líders de l’exèrcit espanyol van reconèixer, just després de l’1-O, que ni la gran Armada Invencible hauria pogut aturar una revolta al carrer perpetrada per centenars de milers de conciutadans. Però, ai las, sempre és més fàcil posar la por al cos del ciutadà perquè es quedi a casa i poder jugar a la puta i la Ramoneta del pacificador.

Per fortuna, la decadència dels règims clarifica molt les coses i els ciutadans ja no s’empassen la majoria de teories que els serveixen els guardians del procés. Ens espera un temps fantàstic en què tot anirà caient pel seu propi pes. Pot trigar més o menys, però la degradació de les mitges veritats resultarà imparable. Espero que siguem prou gent com per desemmascarar totes les mentides que s’inventaran. Si no som prou gent, això es farà encara més irrespirable...