La violència sempre acostuma a referir-se a un altre amb l’objectiu de desacreditar-lo com a bàrbar i salvatge. Hi ha pocs estats del món que ―malgrat comptar amb exèrcit i policia que ostentin el monopoli de la coacció contra els ciutadans― adjectivin la tasca dels seus respectius cossos i forces de seguretat com a violenta. Tot i això, en un món en què els conflictes armats a gran escala van a la baixa, la violència cerca refugi en els discursos; justificar alegrement una forma de violència policial com la que ha exercit l’administració espanyola envers els ciutadans catalans amb la inestimable ajuda dels Mossos, per exemple, pot arribar a un caràcter molt més forcívol i brutal que no pas el fet de cardar-li una hòstia a un manifestant. El monopoli i l’ús de la violència, en definitiva, és avui sobretot patrimoni dels aparells polítics que poden determinar què o qui és violent.
Que la violència hagi entrat ja fa molts mesos en el debat polític català és una notícia a celebrar, car els electors són ben conscients que la coacció ruda va molt més enllà de cremar contenidors i pot exercir-se des d’àmbits d’aparent legalitat com ara els tribunals o el poder executiu. Que Jordi Cuixart sigui condemnat a un delicte de sedició pels fets de Vicepresidència de fa dos anys és una forma de brutalitat que supera una tona de bales de foam. Que l’administració catalana visqui amb una tranquil·litat sabatina el fet que s’hagi buidat la zona ocular de quatre conciutadans i destrossat el testicle d’un altre és un forçament del respecte degut als electors del país que fa molt més mal que un cop de porra. Ara sabem, de fet, que tota la dinàmica castradora de l’autonomia s’ha basat en la premissa coercitiva segons la qual l’autodeterminació seria violentament resposta.
Si alguna violència viu Catalunya és la d’uns polítics que parlen com beates comprant el vocabulari dels repressors com si fossin els alumnes més aplicats d’un vehement espanyolisme
Que després d’haver patit formes inaudites de repressió judicial i política en l’Europa (in)civilitzada els líders catalans encara mig demanin perdó pel fet que uns ciutadans tallin l’AP-7 durant unes hores ens indica fins a quin punt el processisme fa molts mesos que intenta cercar un pacte neo-autonòmic amb l’Estat que relegui la independència a un afer d’excursió i xiruca. A base d’impostar un pacifisme de fireta que no compraria ni una monja de clausura (i d’excusar vergonyantment la violència policial, insisteixo), Junts pel Sou i Esquerra han comprat el relat espanyol segons el qual les manifestacions s’han d’inscriure en la problemàtica de l’ordre públic. Però si alguna violència viu Catalunya és la d’uns polítics que parlen com beates comprant el vocabulari dels repressors com si fossin els alumnes més aplicats d’un vehement espanyolisme.
Ara només falta saber si recompensareu la violència ―discursiva i física dels nostres líders amb el poble cometent el sadomasoquista acte de votar-los. Aquest és l’únic interès que, al meu entendre, tenen aquestes noves eleccions que munten els espanyols el proper novembre. Abans d’anar a votar, recordeu-ho: de moment, quatre ulls i un testicle menys. De vosaltres depèn que no els surtin de franc als seus responsables.