El millor procediment per valorar un valor positiu en tota la seva essència és experimentar-ne la privació total.

L’exemple més tòpic de la validesa d’aquest axioma és la salut: només hi pensem quan estem malalts. Mentre estem sans, la salut és una idea inconcreta, un concepte teòric en què no parem gens d’atenció.

Passa el mateix amb la democràcia. I la millor manera d’experimentar-ne l’absència total és capbussant-se en un règim que potencia uns valors diametralment oposats als dels estats socials i democràtics de dret occidentals.

Si encara no heu vist el documental Under the sun (disponible a Netflix), no deixeu passar més temps i mireu-lo. És una pel·lícula rodada per un equip txec seguint un guió escrit pels comissaris polítics del règim de Kim Jong-il.

Les seqüències han estat gravades seguint el guió nord-coreà al peu de la lletra. El director, però, s’ha pres la petita llicència d’incorporar al tall final alguns moments previs i posteriors a les seqüències enregistrades.

En un règim totalitari, la persona queda reduïda a una peça d’un engranatge i els seus drets i llibertats es dilueixen en benefici d’uns suposats béns col·lectius

En aquests moments de la pel·lícula —quina meravella!— els ulls astorats dels occidentals poden comprovar en viu com els comissaris polítics comunistes alliçonen, ensinistren i dirigeixen els actors del documental. Els obliguen a convertir el seu discurs en un catàleg de consignes favorables al règim, encotillen la seva acció per fer-la compatible amb les premises del partit i converteixen les relacions familiars i interpersonals en una ridícula obra teatral, on cada pas és coreografiat en benefici del resultat global.

És, en fi, l’essència mateixa d’un règim totalitari, on la persona queda reduïda a una peça d’un engranatge i els seus drets i llibertats es dilueixen en benefici d’uns suposats béns col·lectius, que ben sovint acaben sent uns béns privatius de la casta dirigent.

Les democràcies occidentals presumim de respectar la llibertat d’expressió, de reconèixer les diferents sensibilitats ideològiques i religioses. Però aquesta capacitat —no només de tolerar, sinó de celebrar les diferències— és pròpia de societats que han experimentat règims democràtics de generació en generació, al llarg dels segles.

El Regne Unit, França o els Estats Units són règims que han situat la llibertat al vèrtex del seu ordenament constitucional des de fa 300 anys. Altres països, com ara Espanya, han viscut —i han celebrat— el totalitarisme fins fa molt pocs anys.

Esdeveniments recents com ara la final de la Copa del Rei fan pensar que els costums totalitaris encara no han abandonat del tot la idiosincràsia espanyola 

Esdeveniments recents com ara la final de la Copa del Rei, on s’han requisat samarretes grogues perquè escapaven de l’ortodòxia estètica prevista per les autoritats, on s’ha elevat la potència decibèlica de l’himne nacional per esclafar la protesta ciutadana en forma de xiulets, fan pensar que els usos i costums totalitaris encara no han abandonat del tot la idiosincràsia espanyola.

A Madrid tots els balcons estan guarnits amb la mateixa bandera. El discurs nacional és unívoc, unidireccional. Tots els mitjans d’informació, des dels ultradretans fins als que suposadament són d’esquerres, comparteixen la mateixa línia editorial constitucionalista i antiregeneracionista.

I el més simptomàtic: quan se’ls exposa un discurs alternatiu, exclamen com una sola veu que l'única democràcia és la seva, i que el que ve de fora (ja sigui de Catalunya, Escòcia, Bèlgica, Suïssa o Alemanya) és absurd, nazi, aberrant.

Aquesta és la millor manera de rebutjar-ho, d’una revolada, sense, ni tan sols, parar-hi esment, no fos cas que per alguna escletxa s’hi pogués infiltrar alguna mena de dubte.