Abans que Carles Puigdemont amnistiés Pedro Sánchez investint-lo president del govern espanyol, el nostre 130 va perjurar que —d’aquell instant en endavant— les negociacions amb el PSOE es cobrarien per avançat. De fet, en un discurs previ a la investidura d’èpica quasi wagneriana, el Molt Honorable avançava un acord històric, un compromís “com el que cap règim ni govern espanyol no ha estat capaç de fer realitat des de la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714”. Un dels condicionants bàsics d’aquests flamantíssims Traités de Paris era la defensa del català (i les altres llengües oficials de l’Estat) al Congreso i la implicació total del Gobierno en la promoció del català a Europa. De la primera causa que es cobrà per avançat en sabem poca cosa, car molts diputats ja hi han tornat a xerrar en espanyol, encara amoïnats per sortir a La Sexta i eixamplar la base secessionista.
Pel que fa al segon afer, com escrivia ahir mateix John McAulay en aquest diari, sembla que la Unió Europea ha tornat a esquivar l’oficialitat de la nostra llengua al continent, mentre el govern espanyol s’ha espolsat la qüestió a la manera d’Artur Mas; dient que no és bo posar terminis a les coses. Ahir mateix de matí, se celebrava una reunió del Consell d’Afers Generals a Brussel·les destinada a tocar temes essencials pel futur europeu, com ara la guerra d’Ucraïna; però, d’això del català, res de res. El motiu, en aquest cas, no és imputable a les autoritats del Vell Continent, si excloem les espanyoles; pel simple fet que ningú no va posar-lo a l’agenda de la reunió. El secretari d’estat per a la UE del Gobierno, Fernando Sampedro, diu que tot va de conya i que cada dia hi ha més afins a la causa: però de moment, el #pressingPSOE de Junts en l’art de cobrar d’avançada va curt de cash.
De fet, a la reunió prèvia del consell —el passat 19 de març— sí que es va abordar la qüestió de l’oficialitat del català, la qual cosa vol dir que l’administració espanyola repartí un memoràndum on explicava la resta de socis europeus que la UE ha de “respectar la identitat nacional dels estats membre”; en el cas d’Espanya, el mandat hauria d’incloure “la diversitat lingüística.” Cal afegir que, segons conten els corresponsals més experimentats de Brussel·les, el punt en qüestió va ocupar només deu minutets de la reunió, un temps suficient perquè els col·legues funcionaris de Sampedro consultessin el telèfon mòbil per repassar si tenien mencions a la xarxa X o algun DM a Instagram. Aquesta és la parsimònia real amb la qual els buròcrates continentals, en definitiva, han rebut les pretensions històriques de Carles Puigdemont i la seva voluntat d’emular Rafael Casanova.
Com sempre passa amb un convergent, el famós cant a l’estratègia compartida sempre requereix que el timó l’acabi guiant el principal beneficiat
Tot això de cobrar per avançat, evidentment, Puigdemont i els seus ho van dir abans que Salvador Illa guanyés les eleccions (essent el presidenciable preferit dels catalans no abstencionistes per quasi dos-cents mil vots) i amb el gruix de l’independentisme convertit en minoria parlamentària. Com que el president ha vist que la matemàtica supera l’èpica, Puigdemont ha tornat a fer ús d’aquesta joguina anomenada Consell de la República per tornar a ressuscitar de nou el tema de la unitat independentista. El gest té certa gràcia, perquè Puigdemont ha cridat a la unió des d’una entitat que presideix ell mateix per reclamar un Govern que acabi liderant ell mateix, en un exemple d’egolatria rotatòria difícilment igualable a Occident. Com sempre passa amb un convergent, el famós cant a l’estratègia compartida sempre requereix que el timó l’acabi guiant el principal beneficiat.
Mentrestant, a Catalunya hi passen coses estranyes però comprensibles. Un convergent de tota la vida, com Andreu Mas-Colell, instava Esquerra a donar el seu 'sí' a Salvador Illa. Ja em direu si és irònica la vida; un dels constructors de les celebèrrimes (i inexistents!) estructures d’Estat amb què el Govern d’Artur Mas ens havia de dur a Ítaca... ara va i torna a situar Esquerra com a simple peó de la sociovergència. Poc sospiten, tant Puigdemont com Mas-Colell, que a Oriol Junqueras li importen ben poc els resultats del 12-M mentre aquests li permetin mantenir-se a l’oposició, fer veure que Esquerra es radicalitza una mica, bo i mantenint un peu al Govern sense acabar d’entrar-hi, de forma sibil·lina (els elogis d’Illa a la consellera Natàlia Garriga no van ser un fet tan casual com pot semblar). Junqueras, per molt que la gent ara se’n cardi, ja fa temps que cobra per avançat.
Sigui com sigui, vist l’èxit del cobrament general, suposo que al lector li estan agafant unes ganes boges de votar a les pròximes eleccions europees, i més encara quan estem a punt d’afrontar una campanya electoral amb la presència de Tomàs Molina. De cara l’interès nacional, caldrà ajudar el nostre antic meteoròleg nacional: d’ençà que no el veiem al telenotícies, ha tornat a ploure.