Tots els partits representats al Parlament que concorren a les eleccions catalanes de diumenge han intentat, si més no fins ara, passar de puntetes sobre un d’aquells assumptes que a la mínima encén els ànims i que cada vegada deixa menys gent indiferent, sobretot perquè s’està convertint en un greu problema allà on es produeix, que és el món occidental i molt en particular Europa: la immigració. I això que la presència a la cursa electoral d’Aliança Catalana, la formació de Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, hauria pogut donar peu al debat. Però tant els representants de l’statu quo com els del wokisme —que vol dir des de JxCat fins a la CUP, passant per ERC, PSC i els ara dits Comuns Sumar— sembla que prefereixen liquidar-lo titllant la nova força política d’extrema dreta racista i xenòfoba i quedant-se tan amples, convençuts que així la discussió està tancada i el conflicte resolt. En lloc de confrontar-s’hi, s’estimen més bescantar-la sense dret a rèplica, i al final l’hauran encimbellada ells mateixos.
🤝 Pactòmetre Eleccions Catalunya: quins pactes poden haver-hi per formar govern?
Com n’estan d’equivocats. Cada cop que diuen feixista a Sílvia Orriols el comptador d’Aliança Catalana registra un grapat més de vots. Ves que no acabi sent la sorpresa del dia 12. La pregunta és si aquests mateixos que s’hi neguen a debatre, com ha passat —que se’n tingui constància— a Sabadell i a Lleida, també faran el buit o el cordó sanitari als de Vox, que de tan feixistes que són —aquests sí— fan fortor de ranci. El cas és que com més triguin a afrontar el problema de la immigració, més gros es farà i menys el podran controlar, fins que arribarà el moment que els depassarà —que cada vegada és més a prop— i els escombrarà també a ells. Malgrat tots els escarafalls que fan ara, la immigració, en realitat, sí que és sobre la taula, ni que sigui de manera latent en tant que problema sense solució a curt termini, i perquè, a més, a començament d’any l’hi va posar JxCat arran de l’acord amb el PSOE per aprovar-li les mesures anticrisi al Congrés a canvi de delegar les competències en la matèria a la Generalitat. Aleshores encara no se sabia que les eleccions s’avançarien i tothom donava per descomptat que la legislatura s’esgotaria, però ja llavors el partit de Carles Puigdemont es va moure en clau estrictament electoral i electoralista.
La mal anomenada esquerra ha dimitit les seves funcions en negar-se a tractar el fenomen migratori que recorre Europa i ha deixat el camí expedit perquè la ultradreta se n’apropiï sense cap mena de competència
Més enllà que el pacte amb el PSOE es tractés d’una enredada més, perquè el que es va vendre com un traspàs integral de seguida es va veure que aniria camí de limitar-se al que diu l’Estatut del 2006, que és ben poca cosa i se circumscriu a mesures relacionades amb l’acolliment i la integració i els permisos de treball —res de control de fronteres ni d’expulsions—, i perquè ara com ara de l’acord no se n’ha cantat ni gall ni gallina, és obvi que JxCat va brandar el tema pensant en els pròxims comicis al Parlament. Però per què ho va fer quan abans no ho havien fet ni CiU ni el PDeCAT malgrat haver estat precisament un dels cavalls de batalla de la redacció del nou Estatut que no va reeixir com la part catalana esperava? Doncs perquè va descobrir que justament Aliança Catalana se li menjava part del terreny i li feia trontollar l’estabilitat mínima que necessitava per refer el seu rumb un cop superades definitivament les etapes de CiU i el PDeCAT. I ho va fer apel·lant al control de la immigració i fent seu el discurs segons el qual s’hauria de poder expulsar els immigrants delinqüents multireincidents, que fins aleshores només feia servir Aliança Catalana i pel qual JxCat l’havia blasmat sense pietat.
Però va decidir canviar d’estratègia i passar a l’ofensiva per, el dia que fossin les eleccions catalanes, poder disputar els vots directament a Sílvia Orriols. De moment, no sembla que darrere el moviment del partit de Carles Puigdemont hi hagi hagut cap més motivació, la qual cosa significa que fa de la immigració un ús exclusivament instrumental a la recerca d’un resultat determinat, que no és altre que aconseguir més vots que els seus competidors, entre els quals hi ha justament Aliança Catalana. Per fer tot això, JxCat, en tot cas, ha assumit el risc de ser titllat de racista, xenòfob i còmplice de l’extrema dreta per arrogar-se el seu missatge, que de fet és el que ja va succeir immediatament amb les crítiques que li van ploure de totes les formacions anomenades d’esquerres. Des d’ERC fins a la CUP, passant per En Comú Podem i el PSC, totes sense excepció van censurar que barregés immigració i delinqüència, i ho van fer amb el discurs bonista habitual que l’únic que fa és amagar un problema que no per això deixa d’existir.
Va ser la reacció de manual de criminalitzar tothom qui vol parlar d’immigració i afrontar un debat que no pot esperar més a la vista de les conseqüències, en tots els àmbits que se’n deriven i que amenacen la pau social i la convivència d’Occident sencer —del qual Catalunya és una petita part—, perquè el que en realitat s’amaga darrere és un xoc de civilitzacions. Fins ara, aquesta mal anomenada esquerra ha dimitit les seves funcions en negar-se a tractar el fenomen migratori que recorre Europa d’una punta a l’altra i ha deixat el camí expedit perquè la ultradreta se n’apropiï sense cap mena de competència. A altres països alguns dirigents polítics fa l’efecte que comencen a reaccionar, però a Catalunya encara es manté el clixé d’assenyalar amb el dit acusador qui pretén encetar una discussió per mirar de trobar solució a situacions com la manca de control efectiu de l’arribada de nouvinguts a les fronteres, la nul·la voluntat d’integració de certs col·lectius de migrants àrabs —molt especialment els islamistes radicalitzats— i sud-americans, o l’increment exponencial de conductes delictives per part d’alguns d’aquests immigrants.
D’això i de moltes altres coses se n’ha de poder parlar obertament i sense que qui ho faci sigui titllat de supremacista pel simple fet de fer-ho. És curiós veure, en aquest escenari, com, malgrat les seves crítiques a JxCat, el mateix PSC també ha acabat afegint-se al discurs del control de la immigració. No és estrictament nou, perquè Pasqual Maragall, en la seva època de president de la Generalitat, ja ho defensava. Ho va fer Salvador Illa en una entrevista a ElNacional.cat, en què declarava que “aquí, a Europa, no pot venir tothom” i que “hem de regular la immigració, acollir i integrar”. El primer secretari del PSC va mesurar molt bé l’expressió, però en el fons no deixava d’abraçar el missatge que cal restringir els fluxos migratoris, que amb paraules semblants o amb unes altres és el mateix que han articulat JxCat i Aliança Catalana, i en canvi a ell ningú no se li ha tirat al damunt. Per què, doncs, si en realitat tots volen posar fre a la immigració, a uns se’ls diu de tot i a altres no? Per què ningú no l’ha acusat de xenòfob, racista, supremacista, feixista i d’altres qualificatius similars? No deu ser només qüestió de formes.
El fet és que, mentre l’assumpte no s’aborda de manera directa i sense prejudicis, esdevé un niu de conflictes: un dels últims, el repartiment de menors no acompanyats que arriben a Espanya entre totes les autonomies i al qual la Generalitat s’ha oposat frontalment. En aquest context, la nova posició de JxCat amb relació al fet migratori no deixa de ser una maniobra purament tàctica —s’haurà d’esperar a veure si la del PSC és el mateix—, pensada perquè li reporti rèdits immediats a les urnes, no un gir amb voluntat de resoldre un assumpte delicat i complex que requereix valentia per afrontar-lo. És una forma de fer servir la política migratòria com a excusa per competir amb un rival inesperat, Aliança Catalana, que té el control de la immigració entre les seves màximes prioritats, si no la màxima.
La pregunta és per què ningú no vol afrontar el debat i per què tots plegats esquiven la confrontació directa amb qui sí que ho fa. Tanta por li tenen? Per segons quines reaccions vistes durant la campanya, la resposta hauria de ser afirmativa. És clar, però, que ara l’única preocupació és veure, després de diumenge, qui pactarà amb qui. I de moment totes les possibilitats estan obertes, encara que alguns assegurin que no pactaran mai amb els altres i viceversa.