Ja he escrit abans, per a qui em vol llegir, que hem de fugir de l’abraçada com de la pesta o de la covid, i de l’estultícia com de l’exageració. Naturalment, perquè em fa fàstic abraçar-me amb polítics i genteta d’aquesta. Cap mena d’intel·ligència amb els manaires que pensen que et podran convidar a sopar i buscar-te la intimitat dels braços. Estic en contra de les abraçades perquè són malignes. Us dic tot això perquè us estimo, a vosaltres, i és per sempre. També estimo la potent ferum que feu, poble de Catalunya, la vostra suor i la vostra immemorial desconfiança davant de la llagrimeta dels xarlatans. Estimo el vostre fer i desfer, fins i tot el vostre mal gust només perquè és ben català, de la pàtria mia. El brogit i la cridòria que us acompanya, companys i companyes de les manifestacions per la independència, dels aplecs en homenatge de les víctimes del terrorisme islamista i no islamista. No hi puc fer més.

Us duc al cor a tots, malparits i malparides que també m’heu escopit i insultat quan no us agrada el que tinc escrit per dir-vos, tossuts i cecs, intractables tots. Us estimo perquè alguns també em voleu deixar arravatadament, amb la passió de qui deixa una nòvia passada de pes i força peluda. Per això us he repetit i repetit que fem bé de desconfiar de la bondat de qui et demana el vot, del que vol continuar vivint del pressupost a canvi de res. Que cal saber allunyar-se dels professionals del bé, dels comerciants d’uns suposats bons sentiments, de tots aquests sacerdots bavosos que li volen fotre mà a l’aigua pura que encara duem a dins nostre, al fons de la pica. A la part neta que encara ens queda. Per això m’he encarat, gràcies a les noves tecnologies, tan democràtiques al capdavall, amb el president Torra, amb els presos polítics, o fins i tot amb Lluís Llach quan deixaven escrit que ens volien abraçar. No, amb mi no. Almenys jo no em vull abraçar amb els que no heu fet altra cosa que parlar i xerrar com les merles, però cobrant a final de mes.

L’abraçada, almenys a Catalunya, és un exercici de furtiva intimitat personal, impropi per a gent que viu del nostre peculi o pels que no dormen concupiscentment amb nosaltres. Estic segur que ningú dels que m’esteu llegint ara acceptaríeu que el vostre fill o filla fos abraçat per un desconegut. Joan Capri ho explica molt bé al monòleg Els savis que es pot trobar a la xarxa. Ho assenyalo perquè la castellanització de Catalunya avui no només és lingüística, també és moral, antropològica i protocol·lària. Carles Riba, principesc i obscur com un purità alemany, anomena abraçada concretament a la fornicació, perquè en l’època en que escriu ningú no la pot confondre amb el s’ha convertit ara l’abraçada. En aquest repugnant exercici d’hipocresia sentimental, en aquesta activitat a la que els polítics de totes les formacions polítiques ens volen acostumar i, sobretot, convèncer. Amb la que ens volen fotre’ns mà. Aquesta discrepància és la que justifica que Jordi Cuixart no s’havia d’abraçar amb Miquel Iceta. És la discrepància que justifica la indignació de tots els que vam sentir-nos estafats, venuts, enganyats. Amb un notable atac de banyes. No sé si recordeu la vergonyosa i ridícula campanya electoral de Ciutadans basada en abraçades. Quan un polític o aprenent de polític no sap què fer o què dir envia abraçades a tort i a dret. Sobretot perquè li ha perdut el respecte a les persones que li paguem el sou i que estan disposades a defensar al carrer la llibertat i la dignitat de Catalunya. Fins i tot amb la vida.

Per això és indignant, també, que el president Pere Aragonès enviï escalf, que vol dir abraçades, als bombers que lluiten contra els incendis de Catalunya. No és només una qüestió tèrmica i de sentit comú, de saber el que estàs dient, de no parlar a la babalà. Perquè, d’escalf, un bomber en té per donar i vendre. És molt més que això. És que no volem que el nostre president primer intercanviï aquest escalf personal, íntim, amb nosaltres, el poble que l’ha votat, i que després s’abraci amb aquests del PSOE, o del PP o de Vox, amb qualsevol, en una mal anomenada taula de diàleg. Tots som grandets i ja sabem que la política és una enorme casa de barrets sense pudor ni principis, sense tabús. A la mínima que Boris Johnson o la primera ministra finlandesa, Sanna Marin, tasten el mam ja veiem que es tornen exhibicionistes digitals i que perden la dignitat que se suposa que ha de tenir un governant que representa a tot un poble. Per això us ho dic i repeteixo. Si us volen abraçar amb segons qui, senyors i senyores del poder, almenys a mi no em tocareu.

L’abraçada és un símptoma de la nostra greu malaltia social, podrida de sentimentalisme buit. La millor manera de fotre’t la cartera, des de sempre, és que et vulguin abraçar. Josep Maria Marcet i Coll, per exemple, alcalde franquista de Sabadell, fou un falangista contumaç però també protector i salvador de jueus i de catalans. I veia molt clar això que diem. Al seu interessantíssim llibre de memòries Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960, publicat l’any 1963 després de passar censura, admetia, com a polític, el seu complet fracàs. Perquè aleshores i ara, el que és impossible, no podrà ser mai. Ell també ho va intentar i no se’n va sortir perquè és una fantasia irrealitzable. Mai podrem arribar a una entesa amb el nacionalisme espanyol, a una convivència amb gent que la seva única raó de ser és esborrar Catalunya del mapa. Al llibre, intensament censurat, també el van obligar a suprimir la seva opinió sobre les abraçades tal com s’entenen a Espanya. Fou procurador en Corts de 1943 a 1949 i, a Madrid, va poder observar la “propia vida interna de las Cortes”. Allà, ningú no feia cabal dels discursos, només importava el càrrec que tenia la persona que parlava, encara que digués completes imbecil·litats. Quan un polític del règim, un polític poderós, acabava el seu discurs a la tribuna instantàniament es formaven aglomeracions als passadissos i al bar de l’hemicicle. “... donde en medio de efusivos abrazos se pedían cupos, adjudicaciones de automóviles y se recomendaban nombramientos con fuertes saludos y palmadas en la espalda.”