Una vuitantena d’organitzacions de conveïns han convocat una manifestació per limitar el turisme a Barcelona i denunciar els estralls socials, mediambientals —i jo hi afegiria mentals— que la visitació desbocada està provocant a la nostra (si més no, en teoria) capital. Serà el dissabte 6 de juliol a la Rambla i animo els lectors a assistir-hi, car els motius són més justos i necessaris que la primera cigarreta del dia. Jo no crec que hi vagi, perquè les aglomeracions de més de tres persones em provoquen molta angoixa i opino que la protesta al carrer, sigui per la nació o el barri, sempre acostuma a supurar impotència (el motiu real, en definitiva, és que m’estic tornant una persona francament desagradable). Però el meu esperit acompanyarà els convocants i una ciutat que conec, que he trescat i estudiat, i que venero massa per veure convertida en un fons de pantalla més d’Insta.
Fet i fet, a mi no m’ha plagut mai aquesta polla en vinagre del turisme. L’únic indret que he tingut frisança per visitar fou l’illa de Manhattan, i de sempre vaig tenir clar que només hi posaria els peus a condició de viure-hi (m’agradaria fer-ho de nou: si algú sap d’un curro per allí mínimament sufragat, encara que sigui rentant els anus d’un grup d’israelites xarucs, que avisi!). Per la resta, només trobo a faltar l’òpera del Covent Garden i les cocteleries londinenques, que el meu psiquiatre em té prohibides, perquè allà només s’hi pot anar a mamar com déu voldria i no m’és permès. Mai no he trobat cap mena de plaer a fer excursionisme pel món, sobretot perquè considero una manca d’educació terrible això de tocar els collons als autòctons, sobretot si hom s’abilla d’aquesta pinta tan vomitiva que fotem tots quan sortim de casa per fer maratons i repartir camacos de manera compulsiva.
Cal anar contra el turisme perquè això de viatjar resulta d’un profundíssim mal gust. Els barcelonins protestem molt, i ben fet que fem, però també hauríem de callar, puix que som els primers d’exportar la nostra horripilant xaroneria als racons del planeta i també als paradisos del nostre propi territori; és així com, estiu rere estiu, envaïm indrets meravellosos com ara l’Empordà amb els nostres espantosos pantalonets blancs de lli i col·laborem en l’existència dels festivals de música galant i moderna més inframentals d’Europa. Jo també fot quaranta-cinc anys que trepitjo aquesta caríssima terra, però tinc el salconduit d’haver-hi mig nascut, la delicadesa de dir la jota lleugerament fricativa, i de refugiar-me quasi tot el dia a la muntanya del poble i sortir-ne només per gastar calé, pagar la gamba tan cara com s’escaigui, i no torbar gaire dels meus estimats veïns de Pàlamos.
Barcelona només la podrem recuperar els seus indígenes i a força de violència
Jo em manifesto contra el turisme cada dia i només he cedit a la temptació d’anar pel món quan les meves estimades dones, infectades d’aquesta mancança típica de la feminitat que és el fet d’encuriosir-se, han aconseguit fotre’m a un avió per anar a fer el mec a alguna capital d’Europa. Només l’angoixa d’envair Berlín o Copenhaguen m’ha provocat arcades de fàstic i he procurat lliscar per aquestes capitals demanant perdó als seus habitants a còpia d'abaixar modestament la mirada, avergonyit de mi mateix. Al capdavall, l’únic avantatge de la mort d’allò que anomenàrem la classe mitjana (que a nosaltres, els freelance writers, ens afecta amb gran entusiasme) és l’obligació de romandre a casa tot l’any i així evitar qualsevol possibilitat de viatjar a Formentera, com fan la majoria de presentadors de TV3, o d’acabar retratant-se fent un saltiró en una platja absurda del Vietnam.
Dit això, Barcelona només la podrem recuperar els seus indígenes i a força de violència. Com heu vist, la nova versió del socialisme BlackBerry es basa en l’ànim de convertir la nostra ciutat en una espècie de bordell per a motoristes i amants de la bicicleta, una visió de la capital que —per desgràcia, diguin el que diguin— comparteixen la majoria dels nostres mandataris, absolutament indocumentats sobre la història i l’esperit de la Rosa de Foc. Més enllà de manifestacions, els barcelonins hauríem d’imitar la cosa illenca i començar a recuperar el territori a cop de falç, posant murs humans al carrer de Montcada (perquè només els veïns puguin visitar el Picasso i cardar-se unes anxoves al Xampanyet) i calant foc sistemàticament a tots els espantosos locals de brunch que embruten el Poblenou. Manifesteu-vos, conveïns, però això –com tot– només ho arreglarem a hòsties.
Començarem per l’Ateneu, on algú va decidir que seria bona idea posar-hi una maquineta per poder comprar un ticket d’entrada i passar-hi el matí. Caldrà procedir a tall de guerrilla i sigil·losament, recordant als nostres conciutadans d’Europa (i qui sap si a un americà desvetllat de la Costa Est) que el nostre Jardí Romàntic is just for locals. Diria que ho entendran perfectament, perquè són nacions com Déu mana, on el racisme envers l’alteritat funciona com un rellotge i l’exclusivitat de l’admissió és una cosa que regala prestigi a les entitats culturals. Primer emprarem la raó; després, quan escaigui, repartirem estopa. Recordeu: 6 de juliol a la Rambla, tocant a Drassanes. No ens hi veurem.