Com dèiem aquí fa quinze dies, les eleccions es poden guanyar a les urnes i perdre als despatxos i l’independentisme, en concret ERC, ha perdut Barcelona, tot i guanyar les eleccions 80 anys després, perquè la capital catalana continua sent, efectivament, la joia de la corona. Manuel Valls va aterrar al cap i casal no sé si per ser alcalde però sí per impedir com fos que un independentista ocupés la plaça. La pagueta de 20.000 euros mensuals de les elits revelada pel diari Ara ha donat els seus fruits amb escreix. Certament, es tracta de política, però de la dolenta. De política mafiosa, per més envernissada de grandeur que es presenti i més llàgrimes de cocodril —aviat de Moët & Chandon— que reguin els discursos de la gran beneficiada. La voluntat de poder de la reelegida alcaldessa i perdedora de les eleccions, Ada Colau —falcada per la sol·lícita disposició del gran partit d’Estat en tota aquesta comèdia, és a dir, el PSC— ha culminat la jugada. Operació d’Estat o no, m’hi jugo un pèsol, els poders —els d’aquí i els d’allà— respiren alleujats.

L’episodi Barcelona, el lamentable episodi Barcelona, subratllat encara més en la seva mesquinesa profunda per la vergonyosa situació a què ha estat sotmès, i la dignitat amb què va saber suportar-la el regidor Quim Forn, li hauria de servir a l’independentisme per adonar-se que amb unitat potser no n’hi ha prou, però amb divisió la derrota sol estar garantida. Potser sí que la suma ERC+JxCat+CUP+Primàries no hauria arribat als 21 regidors que ha obtingut Colau, però li hauria posat bastant més difícil al deep state mantenir l’alcaldia de Barcelona sota control amb l'alcaldessa útil o qualsevol altra fórmula esterilitzadora.

Més enllà de la legítima satisfacció personal i política dels nous alcaldes i alcaldesses que sí que ho han aconseguit, el regust del balanç definitiu de les municipals per a l’independentisme és més aviat agredolç. En clau territorial, el domini de l'independentisme és, en xifres absolutes, aclaparador: sobre un total de 947 ajuntaments, JxCat té 370 alcaldes (67 menys que CiU el 2015); ERC, 359 (100 més) i la CUP en manté 19, un total de 748. És a dir, el 78,98% dels alcaldes i alcaldesses catalans són independentistes. El renascut PSC n’ha obtingut 89 (33 menys que als anteriors comicis, tot i reforçar-se a l'Àrea Metropolitana de Barcelona); els comuns i les seves confluències locals, 12 (9 menys dels que tenia ICV-EUiA); el PP resisteix a Pontons (per sisè cop consecutiu) i Ciutadans continua en el "cero patatero alcaldes". Ara bé. La lectura és força diferent si mirem la dimensió demogràfica dels municipis. Vist així, l’independentisme s’hauria de preocupar: dels 11 municipis de Catalunya que superen els 100.000 habitants, només en té l'alcaldia de 4. ERC, les de Lleida i Tarragona, i JxCat les de Reus i Girona. El municipi més poblat, Barcelona, té alcaldessa comuna; el PSC, el primer de la classe en el segment, senyoreja 5 grans alcaldies: l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Sabadell, Mataró i Santa Coloma de Gramenet. I Terrassa ha quedat en mans de TxT, la formació de l’ex-PSC Jordi Ballart.

L'eixamplament de la base de l'independentisme a l'àrea metropolitana de Barcelona es tradueix en 0 de les grans alcaldies

La realitat acostuma a ser més matisada que els argumentaris dels gabinets de premsa dels partits. Dels 3,2 milions d’habitants que sumen els 11 municipis catalans més poblats, només 471.000 tenen alcalde independentista. L’eixamplament de la base de l’independentisme a l’àrea metropolitana de Barcelona —certament, el territori més difícil i refractari— de què sol fer gala ERC, que va obtenir un gran resultat a les municipals del 26-M, es tradueix en 0 de les grans alcaldies. Òbviament, la foto hauria estat diferent si Ernest Maragall hagués assolit l'alcaldia de Barcelona. L'alcaldia de l'entorn barceloní que més encaixa amb el model dels republicans seria la de Sant Cugat del Vallès (12è municipi més poblat, amb 89.000 habitants), però ERC l’ha obtinguda mitjançant un pacte amb el PSC i la CUP contra la força més votada, que, a més és independentista: JxCat.

Els pactes amb el PSC han servit, en general, per fracturar i allunyar encara més ERC i JxCat en molts municipis

Passa en cada elecció, les dinàmiques locals són les que són, però l’independentisme, a més de perdre Barcelona als despatxos després de guanyar-la a les urnes, també s’ha fet mal amb pactes fratricides a Figueres i Tàrrega (ERC contra JxCat) o Cervera (JxCat contra ERC), mentre ha arribat a solucions estrafolàries a Manresa (1 any d’alcaldia per a JxCat, 3 per a ERC) o forçades -amb penosa escenificació i prèvia intervenció del president Torra- a Santa Coloma de Farners (entesa final JxCat-ERC).

Els pactes amb el PSC, en qui alguns han vist la solució per completar majories insuficients i reconstruir antics consensos preprocés, sociovergents o sociorepublicans, han servit, en general, per fracturar i allunyar encara més ERC i JxCat en molts municipis. I és cert que no tots els problemes de l’independentisme en la ressaca de les municipals passen pel maldecap de Barcelona amb Colau. Però és evident que ni la política de gestos d’aproximació als comuns durant els últims 4 anys ni el flirteig, quan no l’emblanquinament del PSC del 155, en molts municipis li han servit a l’independentisme per ampliar o reforçar la base electoral —ERC avança, en general, a proporció del que recula JxCat— o el nombre d’alcaldies de pes. És justament on ha plantat cara als dinosaures del socialisme local i les seves mutacions, i sobre la base d’acords articulats per ERC i JxCat, i també la CUP, com a Lleida i Tarragona, on l’independentisme, per primera vegada, governa per a més de 100.000 veïns.