Quan arribo a casa, després de la besada de rigor, la meva costella m’acostuma a interpel·lar amb una frase del tipus: “has vist el tuit-vídeo-polèmica sobre tal o qual cosa?”. De fa unes setmanes, la meva invariable resposta és: “no, no en sé absolutament res.” En efecte, m’he descatalanitzat Twitter i la meva salut mental (convertida en ignorància sobre les pugnes de la tribu que s’esdevenen a can Musk) ha millorat d’una forma exponencial. Evidentment, no he deixat de seguir moltíssims catalans que publiquen contingut interessant a Twitter. Però he fet una neteja que inclou qualsevulla persona que mostri un llacet al perfil, tot bípede que tingui mínima relació amb els partits polítics de casa nostra i, aproximadament, un 80% dels periodistes i agents culturals del país. El resultat, un timeline la mar de civilitzat on la gent comparteix continguts i articles que em fan la vida millor.

Tot i aquest holocaust a base d’unfollows (quasi un miler), no he perdut cap mena connexió amb les coses fonamentals, siguin les del planeta o les del meu país. M’he estalviat, això sí, molts comentaris sobre com Bruce Springsteen s’estima Catalunya d’una forma especial, les enèsimes lluites entre ERC i CiU per veure qui es reparteix les engrunes de la nació esquifida que ells mateixos han parit, i també els insults de Juana Dolores als escriptors burgesos de la tribu (que som tots nosaltres menys ella, per dir-ho en forma breu). Desconec les aportacions amb què consellers, titelles del Govern i opinadors a sou en general pretenen descriure la meva realitat. Tot això que hi guanyo perquè, com la majoria dels catalans que gasten temps a Twitter, abans era un esclau addicte al soroll, la ximpleria i el lleure més absurd. Feu-me cas: descatalanitzeu-vos el Twitter i la vida us somriurà.

Aquest canvi existencial resulta encara més saludable si et dediques al món de la cultura. Contravenint el tòpic que defineix els lletraferits com una gent més aviat desvetllada, un simple cop d’ull als culturetes del vostre timeline només palesarà enveges, existències mal païdes i molta filosofia de pati d’escola. La cultura catalana fa catarsi de la seva (merescuda) marginalitat a base d’impulsar el beef del dia a Twitter sobre la novel·la en qüestió o l’article de torn. Després, i ja és curiós, quan els protagonistes de les batalles piulaires es troben a la vida real tothom reparteix abraçades i somriures a dojo, com si la virtualitat fos l’únic indret on hom pot fer veure que és gallard. Tot això fot molta mandra, com també resulta estúpida la pretensió de tenir discussions verament intel·lectuals en una plataforma com Twitter, ordida amb l’entreteniment com a columna vertebral.

Com comprendreu, servidor està lluny de foragitar la discussió abrandada i de renunciar a viure a contracorrent de l’opinió majoritària i fal·laç. Però Twitter i la catalanitat en general no enceten pugnes sinó maratons de frustració on l’única gràcia és veure qui té el magí més nebulós. Seguidors de Lluís Llach que volen la independència unilateral (i que haurien d’ésser un pèl més rigorosos, començant amb el mateix cantautor i el seu galdós viatge al Parlament), donecperficiams puigdemontistes amb una clarividència miraculosa per fer la independència i gent que mira el 324. No hem nascut per perdre el temps i parar atenció a tota aquesta terregada de penya. Creieu-me: una descatalanització a Twitter resulta molt més beneficiosa que unes vacances a Croàcia o una setmana fent ioga al Tibet. Només necessitareu un parell de tardes. Unfollow, unfollow i unfollow. Quina beatitud!

De tant en tant, el logaritme encara ens fa arribar una piulada de gent absurda a qui havíem seguit durant molts anys. Quan passi això, cal somriure amb condescendència de la pròpia feblesa i mirar endavant. Si n’havíem arribat, a perdre temps! Ara, quan arribo a casa, em limito a respondre: “no, no en sé absolutament res i me n’alegro moltíssim”.