Després dels ajustats resultats de les passades eleccions generals, s’ha engegat la maquinària de negociació política per a veure quin dels dos grans partits governarà a Espanya, gràcies a quins suports d’investidura i, si escau, amb quins socis de govern. Per una mena de confabulació astral, el partit que lidera la persona més odiada d’Espanya, el president Puigdemont, té la clau per decidir si manen uns o altres o, si no mana cap dels dos, tornem a començar. De tenir-li jurada fins a les últimes conseqüències a dependre’n. Xambes de la vida que es donen rarament.
Amb aquest episodi, l’estèril i fictícia taula de diàleg per tractar el problema català (en realitat, quatre copets a l’esquena i un “vaya, vaya desde luego...”) sembla que ha caducat. Ara toca negociar amb preus més alts. Per bé que, personalment, la segueixo a distància i com a mer observador, hi ha tres dimensions d’aquesta negociació que considero interessants amb perspectiva econòmica. Per personalitzar-ho i per fer més fàcil l’exposició, continuo l’article amb noms propis dels actors visibles, Puigdemont, Feijóo i Sánchez, i centrant l’atenció en la part de la taula que té la necessitat més urgent, l’espanyola.
La primera és veure què en surt d’una negociació no pas entre iguals, sinó entre un David i un Goliat, entre un Estat poderós i un o dos partits petits que tenen la clau de volta, però que seuen a la taula en una cadira baixeta. Però també decisiva, si no es vol haver de convocar noves eleccions (un resultat possible i segurament molt probable) i començar la batalla de nou. Només cal tenir present que, a part de la musculatura dels contendents, aquell que té més força no negocia pensant que té davant un rival polític, sinó un enemic a batre. Vegeu, si no, els passos dels Feijóo i Sánchez i companyia per a aniquilar independentistes políticament i arruïnar-los personalment i econòmica.
La segona és l’objecte de la negociació. El que ho justifica per part espanyola és molt concret: obtenir llum verda per a governar Espanya durant quatre anys, que no és poca cosa per als que es dediquen a la política i en viuen. I fer-ho amb dates límit, cosa que afegeix, a l’atribut d’importància, el d’urgència. Sobre la taula, dos grans tipus de temes a discutir: els nítidament polítics i els que (malgrat pertànyer també a la política) tenen dimensió econòmica i social.
Plantejar la negociació per al futur, en termes de posar un alt valor al fet de tenir la clau de volta de qui governarà, sembla racional
En l’esfera política, demandes de Puigdemont, com ara amnistia, referèndum, revisió de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya, etcètera, xoquen amb una paret davant. Si els darrers quatre anys Sánchez ha governat pagant els independentistes amb un indult condicionat (que potser també l’hauria concedit sense el seu suport), ja dona pistes de què pot voler i pot fer els quatre anys vinents. En qualsevol cas, la voluntat tant de Sánchez com de Feijóo és de no fer cap concessió política significativa als que volen destruir la unitat d’Espanya. Aquesta és també la voluntat dels poders fàctics de l’Estat (alt funcionariat, judicatura, forces de seguretat), que en el seu cas dinamitarien qualsevol gest que posés en perill l’statu quo actual. Recorden l’Estatut d'Autonomia aprovat en referèndum el 2006?
En l’àmbit econòmic, la història moderna de les negociacions de la Generalitat amb l’Estat té sempre el mateix resultat: si són canvis que més tard o més d’hora han de beneficiar totes les comunitats de règim comú, parlem-ne. Si no, no cal posar el tema damunt la taula. Això vol dir que les propostes de pacte fiscal, règim econòmic semblant al País Basc, federalisme fiscal, etc. estan condemnades al fracàs. En una línia semblant, respecte a qüestions relacionades amb serveis, el màxim que pot concedir l’Estat és que la Generalitat sigui una gestoria del poder polític, que, a Espanya, rau a Madrid.
La tercera és el prestigi de l’Estat a Catalunya. Com a negociador pot fer les promeses que vulgui. Com a complidor de promeses, el seu desprestigi és absolut. Les promeses acostumen a ser un bla, bla, bla, sense cap garantia de compliment. Mirant la taula de negociació, sense compromisos ferms, mesurables, auditables i que passin factura a l’incomplidor, res del que es digui no és de fiar.
En definitiva, negociar sobre la base d’un referent com ara la taula de diàleg, que ha permès al Sr. Sánchez governar Espanya durant quatre anys pràcticament a canvi de res, només fugint d'estudi, sembla un negoci polític ruïnós. Plantejar la negociació per al futur, en termes de posar un alt valor al fet de tenir la clau de volta de qui governarà, sembla racional. Tanmateix, l’animositat i la persecució real contra l’independentisme català és tan desmesurada, que es fa difícil pensar que els Sánchez i Feijóo (i els seus diputats catalans, que aplaudeixen el que toqui) puguin oferir res que interessi mínimament a Puigdemont i a la nombrosa parròquia independentista i que anéssim a noves eleccions. En aquest cas, potser sí que es despertaria i tornaria a posar en evidència no només que el conflicte Catalunya-Espanya segueix viu i que continuarà. Qui sap si no en resultaria, també, que l’independentisme encara fos més determinant que ara.