La unitat entre els polítics independentistes, ara com ara, només es produeix a dos llocs. A l’exili i als patis de les presons. Sobretot al pati de les presons. Allà, en la dissort, en la derrota, allà sí que s’estimen i sí que els polítics van plegats com a bons germans. No hi va haver més solidaritat ni més amistat entre polítics bascos i catalans que quan el president Companys i el lehendakari Aguirre van emprendre junts el camí de l’exili. No hi ha hagut més entesa entre Oriol Junqueras i Raül Romeva que quan els han engarjolat. Normalment als polítics els molesta anar junts perquè competeixen entre ells, perquè la seva prioritat vital és el poder i no cap altra cosa, no siguem ingenus. Només accepten les relacions entre ells si són jeràrquiques, difícilment toleren les relacions d’igualtat. Perquè ho volen tot per al poble però sempre sense el poble, un poble que sempre els fa nosa excepte quan cal reclamar-li el vot. I el problema que ara tenen tots els partits polítics independentistes és que el poble ja no accepta deixar-se representar per algunes persones que, en realitat, no el representen lleialment. La revolució dels somriures no només suposa la independència de Catalunya, també vol dir encendre un foc nou. Això vol dir la renovació completa de la classe política catalana en el seu conjunt. L’independentisme social, en general, ha deixat de confiar en els polítics independentistes. No hi ha diferències substancials entre ERC, JxCat i la CUP, excepte les que imaginen els aparells de propaganda partidista.

Alguns polítics, presoners de la repressió espanyola, potser estan escarmentats, penedits, derrotats. Però el poble no. L’independentisme social no ha reculat ni s’ha diluït, com a molt s’ha sentit decebut dels seus representants polítics, i se sent desconcertat. I disconforme. El primer d’octubre és el triomf de la política, la de veritat, el triomf de la política popular i el fracàs dels tripijocs dels partits, el fracàs de la política partidista i la victòria de la política d’unitat nacional popular, la que sap el que vol per al comú. Les institucions emanen del poble. La policia, l’administració de justícia, el Govern, qualsevol institució està legitimada només si serveix el poble. I hem arribat a un punt en què les institucions volen manipular, governar, tiranitzar el poble i el poble se n’ha adonat i ja no s’ho empassa. El primer d’octubre va ser el triomf del poble que va decidir que volia votar i va aconseguir votar massivament, contra tot pronòstic. Han passat dos anys des d’aleshores i ja en tenim prou d’excuses de mal pagador. Només el poble salva el poble, va dir al setembre de 2017 Oriol Junqueras. Quina vergonya em fan avui els polítics i quin orgull sento pel poble de Catalunya. Propietari del seu destí, com podrem veure clarament durant les pròximes setmanes. El poble en marxa. Que evitarà, si pot, ser maltractar una altra vegada i que no se sent gens ni mica derrotat.