Que el rei d’Espanya, Felip VI, hagi felicitat el Nadal amb un discurs en què demana literalment “fe” en la “unitat i la continuïtat” d’Espanya –atenció al terme “continuïtat”– i que implori “diàleg, concertació i compromís” als partits per superar la situació de bloqueig resultant de les eleccions generals del 20D evidencia fins a quin punt l’Estat pot haver entrat en aquella dimensió desconeguda o terra incògnita en què fins fa poc només se solia ubicar la Catalunya (auto)abocada als abismes més tenebrosos.

El monarca no es va referir, de manera explícita, ni al plet plantejat per l’independentisme i l’esquerra referendista catalana, que es va substanciar el 27S en un 48% de vots a favor de la independència i un 9% més a favor d’un referèndum, i que el 20D, malgrat la fatiga de l'independentisme, ha tornat a collir un 31,7% i un 24,7%, respectivament. Tampoc va esmentar el naufragi del bipartidisme espanyol, que ha passat del 73,3% dels vots i el 84,5% dels escons al Congrés el 2011 al 50,73% i el 60,8% ara. No ho va fer, però al discurs pràcticament no va parlar de res més, del desencaix català, i de la paràlisi espanyola, i, per això, a Felip VI, se li va entendre tot.

I per postres, la monarquia tampoc havia estat mai tan qüestionada a les Corts espanyoles, on ha emergit un bloc de 96 diputats (Podemos i grups afins, ERC, DiL, PNB, UP-IU i EH) explícitament republicans i/o partidaris d'una república catalana o basca. El 2011 no passaven de 25. Encara bo que la llei d'Hondt, amb la prima als grans partits dinàstics, continua sent el gran estabilitzador del sistema 40 anys després.

La monarquia tampoc havia estat mai tan qüestionada a les Corts, amb 96 diputats republicans i/o partidaris d'una república catalana o basca

Mal de molts, conhort de bèsties o consol de necis, és veritat. Com també ho és que el que ha passat el 20D no s’explica sense el que va passar el 27S i les “polítiques d’Estat” contra el "desafiament" català activades pel duet Mariano-Soraya i beneïdes per Sánchez i Rivera, que no (astutament) per Iglesias. El resultat és que ja no és només l’evolució de la Catalunya pendent del que decideixi avui l’esquerra anticapitalista cupaire en l’assemblea de Sabadell el que preocupa o ha de preocupar les cancelleries europees, sinó també una Espanya que els comicis de fa 8 dies van deixar potes enlaire.

 

No és només que hi hagi dos grans partits empetitits, el PP i el PSOE, amb gravíssimes dificultats per assumir les regnes de la governació del país, abocat a una gran coalició de fet i de dret o bé a un no menys inèdit govern d’esquerres amb suport dels "indignats" i els independentistes. La vertadera qüestió de fons és que això passa en un Estat al·lèrgic a la cultura del pacte i la seva pròpia diversitat constitutiva, ja sigui la nacional, ja sigui la merament ideològica.

Si Catalunya té la CUP, Espanya té un Pedro Sánchez que només pot sobreviure a ell mateix pactant amb Podemos i els independentistes

Si Catalunya té la CUP, Espanya té un Pedro Sánchez que només pot sobreviure a ell mateix i el seu partit pactant amb Podemos i els independentistes o fent-hi jugar l’ambiciós Rivera en un nou “consens”, una nova gran transacció per garantir la “unitat i la continuïtat” de l’Estat. Una segona transició amb una gran part dels catalans mentalment desconnectats d’Espanya o en camí, i, per això mateix, amb una reforma de la Constitució i potser un referèndum d’objectiu únic: evitar que marxin. Vet aquí per què el (nou) Rei va tancar el discurs nadalenc apel·lant literalment a la “fe” en Espanya. Ara sabem que Espanya ha passat a ser una qüestió de fe i el dèficit de vocacions no para de créixer.